És sabut dir que el cost de la vida ha anat en augment. La pujada dels preus dels aliments està afectant la població modesta; els preus de la gasolina també pugen; els costos d'electricitat i gas s'estan convertint en una cosa fonamental per al benestar, com cuinar, mantenir la casa en un mínim benestar tèrmic, usar la rentadora, etc. El dret a un habitatge digne és una exigència vella que no se satisfà. Cal destacar que aquest augment del cost de la vida, mesurat a través de la inflació, colpeja amb més intensitat als qui tenen ingressos baixos.

Les previsions econòmiques indiquen que la inflació anirà disminuint. Mentrestant, aquest augment de la inflació s'ha acompanyat d'un important augment dels beneficis empresarials en molts sectors. El Banc Central Europeu ha subratllat que moltes empreses han incrementat els seus preus més enllà de l'augment dels salaris nominals i, en molts casos, de l'augment dels costos energètics. En resum, els beneficis empresarials han estat en gran manera responsables del creixent cost de vida.

La inflació a dos dígits ha estat un cop d'ordre contra els treballadors. Els increments salarials subscrits per Gran Recessió en els convenis col·lectius laborals, en general, han estat escassos, i en molts casos hauríem de parlar de reduccions salarials en termes reals. Les empreses sempre han utilitzat la “excusa de la crisi” per a no incrementar les seves retribucions, especialment a partir de 2008, mantenint alguns convenis col·lectius sense renovar-se durant anys. A això cal afegir que des de l'any 2002 la Moneda Única no ha ajudat, ja que els treballadors tenen la mateixa capacitat de compra que aquest any, 20 anys després.

Però no tot és qüestió de diners. Augment de la càrrega de treball que sofreixen els treballadors en benefici de les empreses. Ritme de treball creixent, control empresarial profund a través de la tecnologia, exigència d'una atenció molt alta en les tasques encomanades, alta mobilitat en els llocs de treball, escassa formació impartida per les empreses… el cost psicològic del treball s'ha multiplicat exponencialment, a canvi d'un salari escàs que no garanteix un nivell de vida digne. L'OCDE ha informat que un de cada cinc treballadors pateix trastorn mental, depressió o ansietat i que en l'actualitat l'increment de la inseguretat i pressió laboral augmenta els problemes de salut mental.

L'increment del cost de vida i la deterioració de la salut mental són conseqüència directa del funcionament capitalista, que incideixen positivament en el balanç anual de moltes empreses. El pitjor és que aquesta situació s'ha normalitzat, perquè en aquest realisme capitalista que patim és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Sembla que la desesperació és el que està guanyant el partit. És així?

Al Regne Unit s'ha posat en marxa la campanya Enough is enough per part dels agents socials i sindicals, amb cinc peticions per a fer front a la crisi: un increment salarial real, una reducció de la factura energètica, acabar amb la pobresa alimentària, garantir un habitatge digne per a tots i gravar als rics. No serà una proposta revolucionària, però pot ser un principi. Si a això afegim l'expansió del sindicalisme transformador i la reducció de la jornada laboral sense retallades salarials, permetria esclarir el fosc context representat en els paràgrafs anteriors.

No hem d'oblidar que estem parlant d'un conflicte entre capital i treball. Conflicte entre capital i vida.