L'augment de la bretxa entre l'1% i la resta de la població ha estat assenyalat amb freqüència per experts i informatius, sobretot en els últims anys. Segons l'últim informe d'Oxfam, els deu homes més rics del món han duplicat la seva fortuna en COVID-19, mentre que els ingressos del 99% han disminuït. Cap novetat en l'horitzó Miraconcha de Sant Sebastià. Però Oxfam també diu que la desigualtat social és molt més diversa que aquesta distribució simbòlica: que cal tenir en compte el gènere, la raça, el territori i altres factors.

A Europa, en els amplis sectors que subjeuen a l'escala social també s'estan incrementant les esquerdes, i es poden incrementar més, sobretot entre els ciutadans que poden i no tenen una petita reserva patrimonial o estalvi davant la crisi econòmica. Així ho diu un estudi de la Universitat de París 8: segons l'edat, la professió i la classe social, la vulnerabilitat econòmica és molt diferent, i a més dels ingressos, una de les variables més importants és la propietat d'un patrimoni. “Davant la inflació que està ofegant el pressupost familiar, les reserves patrimonials marcaran la diferència”, conclouen en l'estudi.

La inflació ha arribat al 10% en la zona euro al setembre, segons Eurostat, vuit decimals més que a l'agost. El Banc Europeu ha incrementat els tipus d'interès (veure gràfic de l'article que forma part d'aquest reportatge), seguint el dogma liberal de la reducció de la demanda de consum i la reducció de preus a costa de la desocupació, i els governs de la Unió Europea tenen sobre la taula la qüestió de la fiscalitat. Alguns volen gravar més a les empreses energètiques que estan obtenint grans beneficis amb l'augment dels costos energètics, Brussel·les vol recaptar 140.000 milions d'euros, o mossegar grans fortunes, alineant-se amb la idea de tax the rich (gravar als rics)… mentre els altres fan el contrari. O, si no, en la mateixa setmana anuncien totes dues coses, com Liz Truss, primera ministra del Regne Unit.

Després d'aquest debat esquizofrènic, en la majoria dels casos no es pretén canviar el sistema econòmic, sinó mantenir en superfície el mateix model que fa més ric. Elon Muskiz ha marxat amb els milions d'euros que ha pagat en impostos en 2021, però no ha dit que aquesta quantitat només representa el 3% del seu bé, 315.000 milions d'euros. Els impostos per als rics sí, però perquè continuïn sent rics. Tot normal en el mirador de Davos.

I mentrestant, augmentant la desigualtat i la pobresa. També en la nostra. En Araba, Bizkaia i Guipúscoa, per exemple, des de 2008 s'ha duplicat el percentatge de població en situació de pobresa extrema (6,1%), Idoia Mendia, vicepresidenta del Govern Basc fa pocs dies V. Ho va aprovar en la presentació del Pla d'Inserció Social. A Navarra hi ha 56.262 persones en aquesta situació (8,6%), i al País Basc Nord també són milers les persones que estan per sota del nivell de pobresa, prop de 17.000, segons l'Observatori de la Precarietat del Col·legi Basc. No cal ser mag per a saber que l'encariment esgarrifós de les hipoteques i de la cistella de la compra caurà en aquest forat a altres milers, perquè no tenen suficients estalvis, patrimoni o matalàs per a salvar-se d'aquest destí.

Bretxes de pobresa patrimonial

“Quan mirem ‘per baix’ les diferències de patrimoni, podem veure la influència que té la falta d'estalvi segons les classes i l'edat. Les dades són meravelloses”. Així ho ha escrit el sociòleg Nicolas Duvoux en el seu compte de Twitter. Duvoux i “Donis classes dépossédées: Ha escrit l'article “Pauvreté en patrimoine et érabilité économique” (Classes expropiades, pobresa patrimonial i vulnerabilitat econòmica) en la web de la cooperativa La Vie donis Idées, juntament amb l'alumne de la mateixa universitat Senmiao Yang. En el mateix s'explica que, a més dels ingressos entre la ciutadania, la falta d'estalvi genera importants diferències segons les circumstàncies.

Han partit d'una enquesta a nivell europeu: Enquesta de Finances i Consum de les Famílies, realitzada en 22 països, l'última ona data de 2017. Aquesta enquesta és única per a recollir dades sobre el patrimoni i els estalvis de les famílies i permet realitzar comparacions per riquesa, renda, classe social i edat.

El prestigiós economista francès, Thomas Piketty, que ha investigat les desigualtats socials, ha criticat rigorosament aquest tipus d'enquestes, dient que les dades dels qui tenen molt patrimoni no són fiables. Piketty en el seu llibre El capital en el segle XXI explica amb mestratge com va ser la concentració de la riquesa a partir del segle XIX i com va quedar en mans d'una petita elit. Però els investigadors de la Universitat de París 8 assenyalen que en el context actual també cal tenir molt en compte el “patrimoni dels ciutadans que estan en la classe mitjana” per a explicar les desigualtats socials.

A aquest patrimoni se li ha anomenat “actiu líquid”, el que tindria disponible en aquest moment un ciutadà o una família davant un greu xoc econòmic (pèrdua d'ocupació, separació de parelles, accident…). Per això, els habitatges o vehicles no han estat tinguts en compte. És a dir, són estalvis que realment tindrien al seu abast.

L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) assenyala que una persona és pobra quan no és capaç de romandre amb el seu actiu líquid tres mesos per sobre de la barrera de la pobresa, que l'OCDE ha situat en el 60% de la renda mitjana. Duvoux i Yang publiquen un gràfic preocupant (veure més a baix) que mostra les diferències entre cada professió: Un petit empresari de 50 anys podria tenir una durada mitjana de tres anys i nou mesos amb el seu patrimoni, excepte altres ajudes, davant una situació d'extrema gravetat, sense caure en la pobresa; un aturat a penes tres mesos. Les diferències també són significatives en funció de l'edat: Un treballador qualificat de 50-64 anys el mantindria nou mesos, mentre que un de 18 a 34 anys el mantindria només dos mesos i mig

Per a calcular la pobresa existent, les entitats normalment tenen en compte els ingressos o les rendes dels ciutadans. Per exemple, en l'Estat francès hi hauria un 15% de pobresa econòmica i en l'Estat espanyol un 21%. Però la pobresa patrimonial és molt més greu: 46,7% i 49,2% respectivament. Segons l'estudi, en la majoria dels països europeus la meitat de la població no duraria tres mesos amb l'estalvi, ni tan sols en un país “ric” com Finlàndia: El 53,6% és pobre en patrimoni, malgrat els nombrosos serveis i ajudes públiques que Finlàndia patrocina.

La bretxa entre edats també és enorme, fins al punt de representar un abisme: En l'Estat espanyol el 70% dels joves es troba en la pobresa patrimonial, en l'Estat francès el 58%, a Alemanya el 65%… “Això demostra que la importància de la família per a la protecció social i la degradació dels joves va de bracet”, expliquen en l'article de La Vie donis Idées.

La conclusió és clara: no es pot parlar de pobresa sense tenir en compte la falta d'estalvi o de patrimoni dels ciutadans, perquè les dades demostren que la vulnerabilitat econòmica és molt més profunda, fins a tres vegades més del que es diu. “Per què m'interessa això? –diu Duvoux– Perquè la inflació obligarà famílies amb baixos ingressos a utilitzar els seus escassos estalvis. Dades estructurals d'actualitat urgent”.

Amb la pujada de l'euríbor i l'augment dels preus de l'atur, de la gasolina i dels productes bàsics, la pobresa encoberta d'aquest grup de persones que podem dir “la classe dels expropiats” sortirà aviat a la superfície. Però mentrestant, els antics s'acaben de vendre en els despatxos de Frankfurt.