Com acabeu d'acabar les ecotaxes? Molt satisfeta, vista l'acolliment rebut.

Molt satisfet. Hem superat les expectatives que teníem. La nostra valoració provisional és molt positiva. Els Ecoencuentros han estat un èxit quantitatiu (molta gent) i qualitativament (gent jove i dona, molta energia i participació, debats intensos i múltiples, visió constructiva...).

Miras aquests tres dies i què destacaries?

A més de la resposta a la pregunta anterior, destacaria el bon ambient, la il·lusió i la força rebuda per a avançar.

Personalment, t'ha enriquit especialment una idea o una reflexió? Penses en una reflexió o lectura que t'ha marcat?

Per a mi va ser un plaer moderar la taula rodona de l'ecofeminisme i escoltar les idees i reflexions que els participants van aportar. L'objectiu va ser debatre sobre la necessitat d'aliances i reptes entre el moviment feminista i el moviment ecologista, on destacaria l'aportació de l'agricultura i/o el caseriu: Necessitat d'inserir el prefix “agro”. A més, des del Sud global es va plantejar la necessitat de reflexionar sobre la importància de mantenir el control de les terres per al capitalisme i d'esclarir les seves bases ocultes, racistes, colonials, capitalistes i heteropatriarcals.

El resultat de les Ecotaxes és també la penetració entre els ecologistes o, almenys, el pas cap a la penetració.

Sí, i a més cal destacar que s'han complert els nostres objectius: anar entrant i atraient gent nova. Es va acostar molta gent que actualment no està organitzada en el moviment ecologista, uns 350 de 500, la qual cosa ens ha alegrat molt. La preocupació per la crisi ecosocial és cada vegada major.

La gent s'ha reunit a Navarra, País Basc i País Basc Nord o el mapa nacional no s'ha omplert prou?

En general, la gent s'ha acostat per tots els països. És cert que han estat majoria des de Bizkaia, tenint en compte el criteri d'accessibilitat de les trobades en Portugalete, però han estat molts els que provenen de Guipúscoa, Navarra i Àlaba. Potser pocs membres d'Iparralde, però més organitzats en aquest tema, i la integració en Hego Euskal Herria és l'aposta d'aquest moment, sense oblidar la col·laboració i les experiències.

De cara al futur, també a Euskal Herria heu posat sobre la taula l'objectiu d'impulsar i executar l'ona ecologista. Quines característiques tindria aquesta ona?

Citaria el concepte de transversalitat. Perquè en el nostre dia a dia l'ecologisme ens mulla en tot o en moltes coses, encara que no sigui conscient. L'objectiu principal hauria de ser arribar a la societat. El més fàcil és atreure ecologistes convençuts, però com a aliats necessitem gent polititzada i activa en altres temes, i l'horitzó serà activar a gent no polititzada en l'ecologisme. No serà fàcil, anem pas a pas.

L'enfocament decolonial té gran importància en aquesta qüestió. La cara colonialista del nostre consum no es pot negar: tant en els nostres telèfons com en els nostres ordinadors s'emmagatzema l'explotació mineral que destrueix els pobles de l'Hemisferi Sud, com en les eòliques i plaques solars que tenim per a la nostra energia “verda”. Què diuen del nostre consum?

No es responen preguntes senzilles. La crisi ecosocial ha d'entendre's en el seu conjunt, així com la geopolítica mundial i la lògica del mercat capitalista. El consum pot ser ampli, però sobretot destacaria tres tipus de consum en l'actual guerra mundial: energètic, alimentació i electrònic. Dit això, no vull llevar importància al consum de turisme, als productes tèxtils o als consums de roba i altres, que també tenen una gran influència als països colonitzats: no sols en l'explotació de minerals i matèries primeres i el seu impacte en el medi ambient, sinó també en l'expropiació de terres, drets socials i explotació laboral. Crec que en aquest sentit hem de fer una profunda reflexió sobre la nostra petjada ecològica i sobre el deute colonial.

Al final sembla que el camí és el decreixement. Com es pot tramitar? Un orador deia que “hem d'il·lusionar el que estarem satisfets o potser més satisfets de consumir menys”. Com es pot aconseguir?

Molts veiem que el camí és el decreixement, i la clau està en com reduirem el nostre consum i com canalitzarem aquesta transició: forçant-ho o planificant-ho. I és que les matèries primeres i els minerals s'estan esgotant i o haurem de reduir la nostra pròpia vida. Però això exigeix transformacions profundes i el que em preocupa és si la societat és conscient d'això i estarà preparada per a això, perquè el capitalisme i el consumisme són molt atractius. A més, els diferents governs ens volen fer entendre que la crisi que estem vivint és conjuntural, que és estructural, no es pot negar. Jo crec que encara hi ha molta feina de pedagogia i sensibilització per fer, i la societat no s'ha de considerar ximple. Explicant la situació d'una manera senzilla i comprensible, serà més fàcil encendre la il·lusió que viure amb menys serà més feliç. I no sols això, la planificació d'aquest descrecimiento també facilitaria el treball, per exemple, perquè els canvis no es produiran només en els individus, perquè també caldrà adaptar el model productiu, canviar també les fonts d'energia...Per a
canalitzar tot això és necessari repartir la riquesa, la cura i l'ocupació –no oblidem incorporar i posar en pràctica la perspectiva feminista, en definitiva, posar la vida en el centre–.

Encara que els ecologistes són actius des de fa temps en molts llocs d'Euskal Herria, les institucions i autoritats polítiques no tenen en compte la seva aportació. Com es pot canviar això?

Podem donar-li la volta amb un fort moviment ecologista i arribar a acords amb la resta d'agents, sindicats i partits. Diria que fins ara tant el moviment ecologista com les institucions i agents polítics han abordat de manera sectorial els problemes ecològics, però és imprescindible analitzar la situació en el seu conjunt. Per exemple, avui dia estem immersos en una competència d'energia, materials i matèries primeres que ha accelerat la necessitat de la transició energètica. Això afectarà curt i mitjà termini al consum individual, al model productiu, als llocs de treball, al medi ambient, a un procés d'empobriment amb importants repercussions econòmiques i socials. Per això, el debat no se centra només en les energies renovables, sinó també en la pobresa energètica, l'ordenació del territori, l'alimentació, l'accés a un habitatge, la migració, la reducció dels serveis públics i les prestacions socials. No afectarà a totes les persones de la mateixa manera –com sempre, les dones i les persones migrades i racialitzades seran les primeres a sofrir totes aquestes conseqüències–. I no oblidem que com a poble no som independents per a prendre decisions. Em sembla important crear aliances i col·laborar –és una opinió personal, perquè fins ara no hem donat aquest tipus de debats encara–.

A molts ens costa descartar el pessimisme perquè venen temps difícils. Vostès no tenen intenció de quedar-se en aquesta sensació. Com podem mantenir l'esperança i l'optimisme?

Sembla que els moviments i investigadors ecologistes són pessimistes, que els que diuen que estem col·lapsant són de mal humor... però és un moviment alegre, a favor de la vida. La clau està en la regeneració de comunitats, en la marginació de l'individualisme i en la col·laboració i cura entre nosaltres, en el canvi de valors i en l'assoliment de petits triomfs junts des de la nostra petitesa. La situació no canviarà d'un dia per a un altre, la transició ecosocial serà un procés llarg i la participació de tots serà fonamental.

Ara en concret, com voldríeu arrelar el relat en les Ecotaxes?

L'important en aquest moment és entrar, unir a la gent a aquest moviment. Hem de canalitzar la força i la il·lusió que vam veure i sentim en les ecotaxes i, en general, difondre el nostre missatge i la nostra passió per la lluita. Serà un procés i tenim molt recorregut per davant. Comencem amb una dinàmica o campanya participativa entorn d'un tema concret. Veurem a on ens porta i com afectarà. Tot està encara per a dissenyar-ho i posar-ho en marxa, però per a això estem preparats un equip simpàtic, plural i il·lusionat. Que no és poc.