En els projectes artístics anticolonales i culleres de Riu Paraná es troben les massacres indis de segles de conquesta, però també l'actual persecució contra les dissidències: desaparicions forçoses, estractivismo transnacional, violència institucional contra les nacions indígenes o travesticidio. Realitzen contraexpediciones a Europa per a contar la història dels destruïts, profanats i visibles en els museus antropològics.

"Potser l'única característica celebrable d'Erauso és la seva supervivència com a persona trans, però la història continua nomenant a Catalina com a monja alferes, la suma sintètica i oximorónica dels dos grans models de la humanitat occidental". En 2021 a la sala La Virreina de Barcelona i en 2022 en el Museu d'Art Contemporani de Panamà, van escriure la frase per al catàleg de La trepitjada del Ñandú. En aquesta exposició, en la qual Erauso és una convidada, les persones trans, travestís i no binàries d'Abya Yala són protagonistes, tant els ciutadans contemporanis que alberga l'Arxiu de la Memòria Trans de l'Argentina com els que van rebre el nom de weye, muxe o bixa.

A Riu Paraná li interessa, des de la imatge d'Eraus, la participació que va tenir en el genocidi indígena, ja que no és un petit detall de la seva biografia, sinó un element fonamental que explica el destí i la fama de la seva vida. En qualsevol cas, subratllen la necessitat de centrar l'atenció en les víctimes del procés colonial i no tant en els victimarios, encara que aquests siguin molt cuiros.

Com van conèixer Erauso?
D. Sacchi: Em vaig trobar amb Eraus mentre investigava per a aquesta exposició, però no em va interessar molt. Vaig relacionar els corsaris amb aquestes històries que són noies. No buscàvem demostrar l'existència històrica de les transs –això ho donàvem per descomptat–, sinó servir d'exemple de codependència entre el colonialisme, el racisme i la construcció del binarisme de gènere. En els arxius de la Inquisició Sud-americana em vaig trobar amb casos jutjats per masculinitat trans, la majoria negres o indígenes. No van ser assassinats, però van haver d'abandonar les seves comunitats i van ser eliminats de la història. En un d'aquests casos se cita a Erauso.

Al mateix temps, en el Museu d'Amèrica vam estar revisant les col·leccions amb la finalitat de portar als museus d'art exposicions de caràcter antropològic. El munt de peces eren bons exemples del gènere no binari. En una exposició antropològica del Museu d'Amèrica vaig descobrir que el quadre d'Erauso era considerat com un exemple d'identitat no binària. Després de buscar en Google, em van sortir milers d'entrades sobre el personatge i vam veure que el quadre estava en Kutxa. També descobrim més informació en l'arxiu xilè, on era nomenat conqueridor, i allí va començar a interessar-me pel personatge. El càrrec d'Alferes no és qualsevol càrrec, sinó el que marca la bandera en el territori conquistat. Per tant, incloem el quadre del colon en l'exposició de Barcelona per a contextualitzar-lo, ja que era especialment significatiu en La Virreina.

M. De Sant: A mi m'interessa una altra línia de recerca: com Erauso es construeix en aquest autoconsum fictici. En definitiva, perquè a través d'ell pretenia convèncer al Papa i al Rei que cobressin les retribucions vitalícies pel seu treball en la colònia. El que ell compta no té sentit, per exemple, que va travessar els Andes caminant. Es diu que va rebre la butlla del Papa, però no hem trobat cap registre que el demostri. També és molt difícil que ningú s'adoni que era una transacció. Jo em vaig quedar fascinat pel caràcter novel·lesc de l'obra i perquè en el text s'entrecreuen dos gèneres literaris que han funcionat a Europa com a instrument de feminitat i masculinitat: el diari íntim de les monges i la crònica de les Índies. Em va sorprendre com passa de ser un home heroic a ser una dona que reconeix ser verge; com passa d'un relat molt extern a contar que les matrones van demostrar ser vagina i himen.

És un document disponible, no es va perdre i s'ha reeditat. A més, una escriptora bastant coneguda a l'Argentina, Gabriela Cabezón Cambra, li posa un pròleg lèsbic. També s'han fet pel·lícules. Però, clar, això és perquè és blanc. Sabem que a Mèxic es venia en els quioscos un fullet infantil sobre monja alferes que funcionava com a propaganda colonial.

La lectura del feminisme blanc és que va evitar l'opressió de gènere disfressada d'home, com va fer la guerrera Juana d'Arc. Nosaltres destaquem que va ser un assassí d'indis i d'aquí va construir la seva masculinitat. Volem fer una contra-expedició del viatge que va relatar Erauso: emprendre el camí invers al colon per a trobar altres lectures. Va heretar béns com Antonio, cosa que significa que en aquella època ell va fer una transició completa, quan nosaltres encara no podem heretar amb el nom triat en el segle XXI. Per descomptat, va aconseguir aquests canvis de registre per la seva posició econòmica i racial.

D. Sacchi: Es tendeix a ocultar la part colonial, que és la que s'esmenta com un petit problema del personatge. Però nosaltres comparem amb altres personatges que perseguien el càstig, l'exili o la mort, com Eleno Cespedes, nascut i crescut una mica abans en el context espanyol. En el cas d'Erauso, es tracta d'una carta que va escriure directament al rei i la resposta del rei. Cespedes, en canvi, només apareix en els documents de la Inquisició, no tenim la seva veu.

M. de Sant: Cespedes va ser esclau i llibertari, però va aconseguir l'ascensió social per ser cirurgià i treballar enlaire. Quan es van assabentar que era trans, va ser condemnat, colpejat i acusat de tenir un pacte amb el diable. És clarificador, el blanc té cara i veu, llibres i pel·lícules, mentre que no hi ha relat ni retrat d'origen africà. Diuen que ho van enviar a les índies, però no està confirmat. En l'exposició incloem també la videoperformance Mai seràs un weye (Mai ets weye) de Sebastián Calfuque. En ella es fa referència a les massacres ocorregudes en una de les comunitats indígenes on Erauso va matar a més persones a Xile i a la destrucció de la identitat de gènere. Així, vam mostrar tres tractaments diferents dels trans en funció de la seva localització territorial. Aquesta asimetria es manté en l'actualitat: els que tenen poder es compten a si mateixos i els altres "", en posició d'alteritat, són comptats. La primera Inquisició ens perseguia i avui la Policia.

D. Sacchi: El quadre d'Erauso no es va introduir a Barcelona per a homenatjar-lo com el primer trans, sinó per a interpel·lar directament als seus descendents i mostrar aquesta estructura colonial. Va ser molt divertit veure com les autoritats culturals de Barcelona valoraven el quadre com a mestre de Velázquez, Francisco Pacheco. Nosaltres, en canvi, donàvem més importància a una bona reproducció dels documents de Cespedes.

M. de Sant: La direcció de La Virreina no va tenir cap mena de dubte en el transport i conservació del quadre de despesa monetària. Hi havia una fascinació per l'objecte, que nosaltres no compartíem, i preferíem dedicar tots aquests diners als artistes trans que viuen. A més, en un moment, van dir que el quadre no era de Pacheco, sinó de Juan Van der Hammer, que de sobte va perdre valor.

Com perceben el paper dels bascos en la colonització?

M. de Sant: A Buenos Aires tenim un carrer molt important anomenada Elcano. I el cognom de l'esposa d'un dels nostres alliberadors, Juan Manuel de Roses, és Ezcurra. Els primers colons d'aquí van ser bascos.

D. Sacchi: En les anomenades guerres d'independència, la majoria de les famílies amb poder militar i judicial eren euskaldunes i, en concret, els caps de la Conquesta del Desert [una expedició militar dirigida per Roses en 1833, en la qual van exterminar pampes, rankeles, tehuelches i maputxes]. Roses va presentar al Congrés de la Nació i al president el seu projecte de trasllat d'Euskal Herria a la Patagònia. Aquesta oportunitat va ser reconeguda pels argentins! I el més trist ho van prendre com a base per a dividir el territori en una pluricolonia: els bascos aquí, els alemanys aquí, els gal·lesos allí…

Ens interessa demostrar la continuïtat entre aquest genocidi indígena del segle XIX i els genocidis del segle XX del Con Sud, ben estudiat per l'escriptor David Viñas. Sota la presidència de Nestor Kirchner, comencen els judicis contra la dictadura cívic-militar per a defensar la veritat, la memòria i la justícia. Llavors, una de les accions dutes a terme per l'Estat va ser baixar els quadres dels dictadors. Ens inspirem en això i en la nostra exposició baixem el quadre d'Erauso quan trepitgen el continent americà per a simbolitzar aquesta continuïtat.

M. de Sant: Juntament amb el gest de baixar el quadre, pugem els arxius sobre Cespedes i repartim uns quaderns blancs perquè cadascun creï el seu autofiquia de gènere i tingui aquest espai per a construir la seva identitat. En l'última pàgina oferim la nostra lectura sobre la història d'Erauso.

Cabell/Carceller demana que s'afegeixi Antonio en nom del carrer Catalina Erauso. Estan d'acord o s'hauria de llevar aquest honor? I què fem amb el seu bust?

D. Sacchi: Em sembla molt bé restablir la identitat masculina d'Eraus perquè s'ha esborrat el que en el seu moment va ser reconegut. Però també caldria aclarir que va participar en la conquesta i el genocidi. Si es lleva un monument (com ha fet l'Ajuntament de Barcelona amb l'empresari esclavista Antonio López), cal deixar una placa que conti la història esborrada i que aporti memòria i veritat. No obstant això, l'acció de baixar el quadre d'Erauso ens porta a recordar que una persona no és culpable de tot, sinó que hauríem de fixar-nos en l'àmplia estructura que suporta els genocidis. Podeu fer un quadre genealògic de totes les famílies basques que van participar en la conquesta!

M. de Sant: A l'Argentina és habitual que els activistes intervinguin en els noms dels carrers. L'espai públic té una gran força al nostre país, és més fàcil convertir-lo en un fòrum de debat que en l'Estat espanyol. Com a artista dissenyem una estratègia molt concreta i pensada per a cada cas. Hem treballat sobre el colonitzador Henry de la Vaulx, que va profanar tombes i va robar cadàvers a la Patagònia per a mostrar-les en els museus europeus. En Champs Elysées va tenir un bell funeral. Per al nostre projecte creem una placa funerària que defineix les seves males accions. Una altra estratègia és visibilitzar i homenatjar les víctimes: Basc Núñez de Balboa va trepitjar l'istme de Panamà i va assassinar a tota una comunitat; no coneixem els noms de les víctimes, no tenim molta informació sobre elles, però ells estan en el centre del nostre projecte. És a dir, en lloc de continuar posant l'accent en el vencedor heroic, preferim recuperar la memòria dels qui van ser vençuts i que dia resisteixen.

D. Sacchi: A aquestes víctimes se'ls va oferir una ofrena floral en la qual van participar personal del museu de Panamà. Moltes vegades oblidem a les víctimes, fins i tot quan parlem de revisionisme històric i d'arts visuals decolonales. Per exemple, en els gravats de Théodore, tan famosos com Bry, el focus [amb massacre colonial] es troba en els victimarios. Un altre error comú és parlar del genocidi com si fos una entelèquia, i nosaltres intentem no caure en això. Hem volgut demostrar que aquesta massacre va ocórrer en aquest moment, que té una geolocalització, que podem anar, que hi ha hereus d'aquesta comunitat, que la colonització no ha acabat i que les seves conseqüències segueixen fins als nostres dies. En el nostre projecte sobre el cas de Vaulx (Què fan amb els nostres ossos? Què fan amb els nostres ossos?) científics, funcionaris de l'Estat i còmplices europeus ens han acompanyat per a buscar memòria, veritat i justícia. A més de la justícia simbòlica hem aconseguit tenir material: l'Estat francès ha anunciat que retornarà uns cadàvers robats.

Preuat i Cabell/Carceller destaquen que el retrat d'Erauso és el primer registre visual d'una persona trans. Per contra, el seu treball posa l'accent en dissidents de gènere indígenes que han estat històricament eliminats.

M. de Sant: Europa va portar a Abya Yalara la naturalització del dimorfisme sexual. Al mateix temps, ens han imposat una única forma homogeneïtzadora i universal de ser trans, que Eraus configura: la masculinitat blanca, la tancada, el passing i el reconeixement institucional, que es construeix sobre la dissolució dels altres. Quan es confirma que va ser la primera transacció, s'imbisibilizan les experiències que va destruir el procés de colonització.

D. Sacchi: No volem dir que Abya Yalan no fos un binarisme de gènere, però no estava tan generalitzat com a l'Occident blanc, sinó que es pensava feminitat i masculinitat. La figura d'Erauso trans és més comprensible per a Occident i per a nosaltres, si la comparem amb la diversitat sexemolítica dels pobles d'origen. Però hem de tenir clar que aquesta diversitat no era puntual, sinó universal. Si no, reforçarem un prejudici molt arrelat a Amèrica Llatina i Àfrica: que les identitats trans han arribat des d'Occident. El que ens ha arribat és un model únic globalitzat.

M. de Sant: No obstant això, és una tendència molt europea destacar que algú va ser “la primera persona que no sap què ha fet”. A qui li importa qui va ser el primer? Aquest desig de monumentalización ens sembla problemàtic. Ens interessa una mica menor, com les inscripcions locals. Creiem que els gestos èpics no ens poden portar a llocs d'interès.

D. Sacchi: Això em recorda a Elcano, el primer home que va donar la volta al món. En el Pacífic i a l'Atlàntic hi havia comunitats navegants ancestrals, però potser no els interessava donar la volta al món, perquè és una ambició molt europea.
Cabell/Carceller defensa a Erauso que la seva vocació no era militar sinó comercial.

D. Sacchi: El comerç en aquest context suposava un tràfic d'esclaus, terres i recursos indígenes. Quin altre tipus de comerç tenia la colònia?

M. de Sant: I va ser pirata per davant!

Aquesta LARRUN pretén utilitzar icones com Erauso per a estimular la reflexió anticolonal. Ho veieu adequat?

M. de Sant: No volem fer Erauso més famós, cal baixar l'escuma. Si parlem d'ell, llavors parlem de les seves terribles accions perquè no generi identificació a través de l'efecte mirall. Reconec que quan vaig llegir l'autobiografia d'Erauso vaig haver de lluitar contra mi mateix, perquè vaig sentir una certa fascinació. Jo vinc d'un context urbà blanquejat i des de petit m'han ensenyat a voler ser com el colon. Hem de trencar amb l'encant del poder. Hem d'aconseguir que Erauso sigui vist com un assassí, un subjecte cruel que ningú vol conquistar.

D. Sacchi: A mi no em va sorprendre, potser perquè al meu país d'origen i en la història de la meva família estan més presents tant la colonització com la resistència indígena. Hauríem de trobar altres referents trams històrics perquè LGTB no sigui l'únic mirall de les persones?

D. Sacchi: Una genocida mai serà un referent per a mi. Canviaria la meva opinió sobre Videla [Jorge Rafael] si se sabés que era trans? Per què Eleno Cespedes no és referent a Europa? Potser el racisme té alguna cosa a veure.

M. de Sant: I classismes.
D. Sacchi: Si nosaltres mateixos descobrim en els arxius de la Inquisició molts trans negres i indígenes, qualsevol pot trobar altres figures a Euskal Herria, màximament tenint en compte que els bascos tenen una especial relació amb el binarisme de gènere. És a dir, qualsevol amatxu del caseriu pot ser un referent millor que Erauso.

També formen part d'aquest LARRUN els següents articles:

Icona de la Monja Alferes com a estímul per al debat trans i anticolonial

Erauso, mirall de nosaltres mateixos