L’hypothese democratique es va estrenar a l'abril: Uneix histoire Basque, pel·lícula que segueix en sales. No és un assoliment lent.
Primer va sortir a Euskal Herria, el 13 d'abril, una setmana abans de l'estrena a França. Per a mi era molt important mostrar primer en el vostre territori.

En el context general, el cinema viu un moment molt especial a França. Després de la pandèmia, la gent no ha tornat a les sales i és un moment molt dur per al cinema independent. D'altra banda, després de dos anys de tancament han sortit un munt de pel·lícules i s'ha produït un efecte d'embut com el que salin més de 25 pel·lícules a la setmana i duren molt menys a les sales. En aquest context va sortir la pel·lícula, i parlar d'ella encara a les sales durant la catorzena o quinzena setmana és una sort.

Vostè mateix ha participat en moltes de les sessions de la pel·lícula.
Sí, jo he ajudat molt la pel·lícula, crec que aquest tipus de documentals el demanen. Els cinemes també necessiten això, els cineastes hem de ser aquí. Demà la sessió d'enfosquiment serà la 44 intervenció, crec que he recorregut un llarg camí per a poder parlar de la recepció de la pel·lícula.

I com ha estat l'acolliment? Com esperava?
Per a començar ha vingut molta gent. I ha estat molt sorprenent. Jo pensava que, en relació amb l'acolliment a Euskal Herria, sobretot hi hauria gent que l'afecta aquesta història, que diguem militants i persones de cercle més ampli al voltant d'ells. Però ha anat més enllà, molt més allà. I crec que això té a veure amb una qüestió concreta: la falta de relat i de fonts sobre el conflicte, i la necessitat que els ciutadans tinguin un relat més complet sobre el conflicte.

D'altra banda, esperava que hi hagués una major discrepància o pluralitat d'opinions, i hi ha hagut debats, sí, però no discrepàncies. He trobat un gran desconeixement, i crec que és una de les coses que ens hauria de donar què pensar.

Perquè aquest desconeixement no sols l'has trobat entre els qui han estat "fora" del conflicte, sinó també entre els qui l'han viscut des de dins.
Efectivament. A França, per descomptat, ha estat més evident, però també ho he vist en cercles militants. M'agradaria contar una anècdota sobre aquest tema, que va ocórrer en una sessió de Bordeus. Va prendre la paraula una jove basca, que va dir que era filla d'una família de militants, i que era la primera vegada que li explicaven la seva història, que li explicaven la història del seu poble, que podia tornar a apoderar-se de la seva història. Per a mi això és el que resumeix la recepció de la pel·lícula. I si es necessitaven raons per a fer la pel·lícula, hi havia molts motius, però un. Han trobat a faltar part de la vostra història col·lectiva.

Com sorgeix la idea d'aquesta pel·lícula?
És una bona pregunta i no és fàcil de respondre. Es barregen diverses raons i la protohistòria comença en la dècada de 1970, però cal dir que he tingut relació amb aquest territori i amb les seves gents des de fa temps, i que els conflictes i la seva solució sempre m'han interessat. No obstant això, la causa fonamental de la pel·lícula ha estat la invisibilitat i estigmatització que hi ha hagut entorn d'aquest conflicte i la seva transformació.

Anirem pas a pas. L'any 2011 va ser una fita per a tu. El
20 d'octubre de 2011, quan es va anunciar el final de la lluita armada, i quan hi havia un full de ruta amb els passos a seguir juntament amb els estats espanyol i francès, i quan aquests dos estats no van aparèixer…, això ja em va cridar molt l'atenció. Però la dinàmica seguida és unilateral, el gest de la societat basca i de l'organització polític-armada ETA, és únic en la història. És la primera vegada que un poble, una organització polític-armada, surt només d'un conflicte. Podria pensar-se que apareixeria en les portades de tots els periòdics l'endemà, però no va anar així. És més, els estats van ignorar el gest, i jo crec que això demostra fins a quin punt han volgut construir una colònia interna en el seu territori. Em refereixo al règim franquista. La necessitat de construir un enemic intern des de l'anomenada transició democràtica.

De fet, la dinàmica de desarmament iniciada en 2016 també va suposar una fita per a vostè.
Sí, al desembre de 2016 estava a Euskal Herria. Tres persones de la societat civil basca van ser detingudes en Luhuso per intentar lliurar armes, tres persones conegudes pel seu compromís –un compromís sense violència–. I miri, aquesta mateixa nit, Bruno Le Roux, en la seva època de ministre de l'interior francès, va fer unes declaracions molt breus, veritablement vergonyoses, i va dir que en col·laboració amb el servei antiterrorista espanyol havien donat un fort cop a ETA, detenint a tres directius. Sabia perfectament qui eren aquestes tres persones i que no eren membres d'una organització armada. Caldrà veure com la 16a sala de judicis de París explicarà als ciutadans francesos que ha considerat un acte terrorista per a neutralitzar i anul·lar les armes.

Centrada en la qüestió, en 2017 va publicar el curt La paix maintenant, uneix exigeance populaire (Orain bakea, herri eskaera) [disponible en la web d'ARGIA].
Quan al cap de quatre dies van alliberar els detinguts, que per a mi són terrorisme, em vaig reunir amb ells pensant que podien ajudar-los amb la defensa, perquè conec a molts magistrats d'esquerres. Em van informar que estaven decidits a seguir fins al cap aquesta dinàmica del desarmament, i jo els vaig dir que potser per a ells era molt clar el significat de la seva acció i la seva voluntat de desarmar a les institucions, però que fora del territori no era tan clar. I que les comunicacions de Madrid i París van distorsionar el relat dels artesans de pau per a no arribar a la ciutadania. Per tant, els proposava treballar la comunicació externa d'una altra manera, i encara que en aquell moment tenia intenció d'iniciar un projecte completament diferent, vaig començar a treballar. Així va néixer el curt de 23 minuts, la primera peça d'una trilogia. Ho vam fer molt ràpid per a difondre-ho per internet.

Va tenir èxit, no?
Sí, es va obrir molt i recaptem diners per a la defensa dels detinguts. Després vam fer una pel·lícula de mitjana eslora per a difondre-la en les televisions internacionals, Pays Basque et Vaig llibertar: Un long chemin vers la paix (País Basc i Llibertat: Camí llarg cap a la pau). Es tractava d'una introducció a la història del conflicte i la seva transformació, en la qual es recollien les visions dels agents internacionals implicats en aquesta última fase, denominada fonamentalment unilateral. Em semblava important donar una visió tan ecumènica i internacional –em sembla que dona legitimitat a la vostra història i transformació– i difondre aquesta idea a nivell internacional.

El curtmetratge, el mediometraje televisiu i el propi documental es basen principalment en entrevistes. Quins van ser els criteris de selecció dels entrevistats?
El criteri era bastant simple: independentment que hagin estat en qualsevol posició en el conflicte –agents, víctimes, negociadors, assessors, observadors internacionals–, haver participat en la transformació del conflicte. Aquest era el meu límit. I per això no he treballat amb el ministeri intern espanyol ni amb el francès, perquè no han participat en aquesta transformació. Bé, han participat, però per a lluitar contra la transformació, i per això no he gravat cap testimoniatge del seu pensament. D'altra banda, rebem diàriament el seu punt de vista en els mitjans de comunicació.

Va recopilar un munt de materials.
Sí, vaig entrevistar més de 70 persones, en total tinc 315 hores. Moltíssim.

En un documental de dues hores no tot entra. Què t'agradaria fer amb el material sobrant? Amb aquest
material es podrien fer altres onze pel·lícules, però no em correspon a mi, i a més es cansarien de mi. Crec que en primer lloc cal retornar a la ciutadania aquest material, la seva història, i per a això volem crear una plataforma digital on estigui tot aquest material, a la disposició d'investigadors, estudiants i ciutadans. Perquè falta material. En la Universitat de Sorbona [París] realitzem una sessió en la qual va quedar clar que estudiants i investigadors no tenen accés a arxius, ja que en l'Estat francès els materials que queden sotmesos a la llei antiterrorista romanen confiscats durant 75 anys. Tenir accés a la integritat de les entrevistes seria molt enriquidor.

Està en marxa el projecte d'aquesta web?
Tornem a buscar finançament, tant pública com privada, i espero poder dur a terme el projecte en molt curt termini.

La pel·lícula, de moment, s'ha difós al País Basc i en l'Estat francès, i ha estat exhibida en altres llocs internacionals com Grècia. Tens intenció d'obrir-ho a les sales de l'Estat espanyol?
M'agradaria molt que la pel·lícula es difongués en sales com Catalunya. Però crec que també seria interessant en altres comunitats de l'Estat espanyol, i m'agradaria molt poder estrenar pel·lícula. De moment, no ho sabem. Sé que estaríem en un debat viu i que segurament no podrem fer projeccions demà mateix a Madrid. Però ho estem intentant. I això és el que m'agradaria destacar en aquesta entrevista: busquem distribuïdors independents, prou sòlids perquè aquest documental arribi a la població espanyola. Aquest documental no és una gran història, però aporta una aportació historiogràfica a la historiografia present i futura d'aquest conflicte. Crec que és hora de conèixer els relats dels altres. Avui dia les comunitats espanyoles coneixen molt bé el relat de l'Estat espanyol profund, doncs, si són adults, també és hora de conèixer el relat dels agents, víctimes i negociadors en conflicte.

A més de les entrevistes, també ha utilitzat les imatges de l'arxiu, com les imatges de manifestacions i conferències polítiques i les declaracions ciutadanes.
Un dels plaers de l'elaboració de documentals és la immersió en els arxius, que permet reviure el passat. Dona vida a pensaments, éssers, emocions, morts. Per a mi ha estat una gran satisfacció utilitzar l'arxiu, i d'altra banda ha servit per a transmetre una cosa que per a mi era molt important: com, en la dècada dels 70, la lluita d'alliberament va afectar molt positivament a la població basca, i com aquesta lluita tenia un fort suport social. Potser per als bascos és bastant clar, però no tant per als espanyols o per als francesos, i em semblava molt important recordar-ho.

Entre les imatges de l'arxiu, a mi m'ha cridat l'atenció un debat sobre el procés de Burgos. Es tracta d'un programa de televisió francesa en el qual apareix, entre altres, l'advocat Gisèle Halimi.
Sí, i això, en primer lloc, ens demostra que la qualitat dels debats televisius era enorme en aquella època, quant a l'abundància d'intel·lectuals crítics. Gisèle Halimi ha mort recentment, però abans, quan ho vam veure per última vegada parlant en televisió? Cigarret en els llavis i pensant de debò? En els últims anys no ho veiem, en la televisió no hi ha un debat de tanta qualitat, i això ens ha de donar què pensar sobre els nostres espais democràtics. Quin és el paper dels debats televisius avui dia, si no es tracta de reforçar el neoliberalisme?

També en aquests programes de televisió més oberts de l'època veiem una altra cosa: en aquella època no els consideraven terroristes, mentre que quan parlaven de vostès o dels agents en conflicte deien que eren resistents. I per a mi era molt important destacar aquesta paraula.