A pesar que els seus pares han passat per allí, la comunitat Arc de Sant Martí era coneguda des de nen per Irati Gorostidi i Mirari Echavarri, però fa poc van començar a descobrir el que realment va ser. En comú. El seu pare va lliurar a Gorostidi un llibre de fotos d'allí i el van colpejar al moment. Les va enviar immediatament a Echavarri. Ell també va començar la cerca i va trobar una sèrie de publicacions en les dels seus pares. Es tractava de revistes creades en la pròpia comunitat, amb fotografies pròpies i fulles promocionals dels cursos, que eren la principal font d'ingressos. Després, quan les mares de tots dos van morir en pocs mesos, la curiositat es va accentuar: “Alguna cosa ocorre quan t'acostes a l'edat que tenia la mare quan naixia: et sents molt connectat amb ella i et comencen unes converses”, diu Gorostidi. En el procés de dol, en plena set de saber tot sobre la mare, els dos es van unir i d'aquí sorgeix la pel·lícula Sant Simón 62, estrenada enguany en el festival Punt de vista de Pamplona, el nom del qual parpelleja la direcció del convent en el qual es va estabilitzar Arc de Sant Martí.

Fins i tot després de la pel·lícula els costa explicar el que va ser Arc de Sant Martí. Gorostidi diu que també senten una espècie de reticència, ja que a més de la seva pel·lícula, hi ha poca cosa en la xarxa sobre aquesta comunitat: “Sembla que som responsables de definir què va ser allò. Després de la pel·lícula m'han escrit dues o tres persones dient que els seus pares han passat per allí, i com no saben molt bé el que va ser, a veure si puc explicar-ho. I és molt difícil, clar. Les nostres fonts de recerca han estat correctes: les seves publicacions, els testimoniatges dels participants… Puc imaginar, però sento que encara no entenc bé el que va ser”. Després de la seva fundació a la fi dels anys 70, van viure diversos anys en Lizaso (Navarra), abans de viatjar a Catalunya (Arenys de Muntera i Alcover). “En un principi el definien com una comunitat tántrica, però aviat van assimilar altres tendències. Tenia una estètica i iconografia molt semblant a la de les comunitats que envolten a Osho. La singularitat és que en 1978 s'imagini una cosa així a Navarra”, diu Gorosti. Encara que el tantra és molt important, van tenir altres efectes. “Al principi la qüestió de l'alliberament sexual era fonamental. A més de gent pròxima al líder espiritual, també hi havia gent que vivia allí i assistia només als cursos. Els cursos van atreure a tanta gent, perquè la comunitat va créixer molt, i aviat van obrir dues noves seus a Catalunya”.

Els directors fan una elecció radical en la pel·lícula: ni tan sols parlen del líder espiritual Emilio Fiel “Miyo”. Tenien clar des del principi que no volien fer el relat d'un grup construït entorn d'un líder, però van dubtar almenys si havien d'entrevistar-se o no. Gorostidi explica que durant el muntatge van decidir no: “Ens feia retrocedir i això és significatiu. En tot el que hem rebut sobre Arc de Sant Martí era tan protagonista… No es tracta que el que ocorre entorn d'un guru com aquest no ens importi –des d'una perspectiva de gènere, per exemple, pot ser molt interessant–, sinó que hem volgut donar lloc a altres relats”. Echavarri defineix que aquests relats són pròxims als seus propis interessos: “Ens acostem a Arc de Sant Martí seguint la petjada de les nostres mares, i per tant aquí ja veiem quins poden ser els temes que ens mouen: maternitat, sexualitat, part, cuidat dels nens, relacions entre homes i dones… de sobte ens vam adonar que tots ells tenien relació”. Fins i tot es van adonar que algunes qüestions es tornen especialment problemàtiques si són reproduïdes per una comunitat que teòricament busca la llibertat: “Van intentar posar tot potes enlaire, d'una manera molt senzilla, sense tenir en compte molts aspectes fonamentals”, explica Gorostidi. “Hem passat quaranta anys en el franquisme, hem estat educats en el catolicisme i ara, del matí a la nit, som capaces de superar-ho. I a més, i una tendència estrangera, el tanc procedent de l'hinduisme, ens solucionarà els nostres problemes espirituals i sexuals extraordinàriament arrelats… a mi em sembla molt dur”. A Echavarri li sembla semblança: “Aquesta espiritualitat immaterial xocava amb qüestions molt materials perquè era una espiritualitat masculina privilegiada”. Malgrat el tantra, les dones quedaven embarassades i s'apartaven llavors del grup. Aquest xoc és el que més interessa a Gorostidi d'aquella experiència: “Parlar d'alliberament sexual és molt problemàtic sense tenir en compte la perspectiva de gènere. Des d'avui, en veure com es van fer algunes coses, sorgeixen molts dubtes”.

Sense idealització, sense sentència fàcil

Malgrat les crítiques, els directors parlen que la pel·lícula vol posar en valor aquesta experiència. “Moltes vegades m'adono que és molt fàcil observar l'actitud des d'un jutge, com si fos una secta. Al mateix temps, és fàcil caure en el cinisme. Hem intentat evitar-los”, explica Gorostidi. “També el romanticisme”, afegeix Echavarri: “Alguns que la van viure recorden d'una espècie d'idealització. Però després aquestes mateixes persones recorden experiències molt dures. Imagina el complex que és”.

Quan buscaven un camí per a acostar-se de forma equilibrada a aquesta experiència, van decidir ficar-se en la pel·lícula. D'alguna manera va ser una manera d'escapar de la lògica del reportatge ortodox. “Pots prendre una gran distància amb el que estàs gravant, intentant reconstruir el que va passar amb veus molt diverses. La nostra aposta ha estat justament la contrària: les veus que hem triat són molt parcials, hem tingut una relació directa amb aquestes persones, nosaltres també estem implicats, i comptem des d'una perspectiva íntima el que ens interessa d'aquesta experiència”, diu Gorostidi. No tenien molt pensada aquesta elecció; en resoldre el dol de les mares, van decidir aparèixer les dues.

Una altra decisió formal important va ser gravar tot amb una càmera Bolex de 16 mil·límetres sense piles ni bateries, per a complicar-se el procés. Podien gravar plans de fins a mig minut perquè després es tallava. Són conscients que les cambres de 16 mil·límetres poden ser dispositius embellidors, però ells li troben un altre sentit perquè els interessa adaptar-se a les condicions que els imposa la tecnologia. Segons Gorostidi, utilitzar aquest tipus de cambres des d'una perspectiva superficial no té molt sentit: “Hi ha formes més senzilles d'embellir els plans. Treballar amb aquesta mena de cambres és molt costós i car. I també condiciona enormement l'elaboració del so. La cambra és tan sorollosa que s'escolta en tot moment”. Durant el rodatge es van adonar que no podrien sincronitzar el so amb la imatge a causa de les característiques especials de la cambra. Això condiciona totalment l'última versió de la pel·lícula.

Treballar amb aquesta cambra especial ha servit a Echavarri per a allunyar-se del que estaven fent: “La tecnologia digital està molt interioritzada en el dia a dia. Per contra, una tecnologia tan difícil t'ajuda a prendre un altre punt de vista, si és un tema íntim i emocionalment pesat com el nostre. Les posades en escena cal pensar molt més”. Gorostidi s'uneix: “Entre el que graves i el que no tens sorgeix una gran davantera. Amb el digital sorgeix una fantasia, que no és cert, que sembla que no tens per què prendre grans decisions en gravar, perquè per si de cas pots gravar tot. Amb l'analògic, en canvi, has de decidir moltes coses en el rodatge”.

Oberta la possibilitat de continuar

Gorostidi i Echavarri són amics de la infància, però després de molts anys sense conèixer-se, es van trobar en la classe de Belles Arts de Bilbao. Per molts treballs de classe en col·laboració, aquesta és la primera pel·lícula dirigida conjuntament. Gorostidi va presentar el projecte al concurs X Films del Festival Punt de vista i es va incorporar posteriorment al procés Echavarri: “Quan jo vaig entrar hi havia moltes coses definides, però en el rodatge hem improvisat molt. Per a mi ha estat nou treballar així, prenent decisions al moment. Colpejar la porta d'algú i veure què passava. M'ha ensenyat a confiar en el procés”.

Molts dels quals han vist la pel·lícula els han comentat que han quedat amb fam. Encara que de moment no tenen cap intenció concreta, tenen ganes de seguir amb el projecte d'alguna manera. “Teníem un munt d'idees, però no ens va donar temps per a més”. En qualsevol cas, Gorostidi, almenys, té la intenció de continuar amb els comptes de la comunitat Arc de Sant Martí. Escriu un llargmetratge de ficció anomenat Anekumen, ambientat en les seves experiències: “Primer se'm va ocórrer abordar aquest tema des de la ficció, però dona per a tant… El curt que acabo d'acabar és com la primera part d'aquest llargmetratge. Els protagonistes de la pel·lícula fan un recorregut: venen del moviment obrer, on es desperten totes aquestes preocupacions revolucionàries i entren en Arc de Sant Martí. Va ser la trajectòria de molta gent, tant dels pares de Mirari com dels meus. Durant la transició són capturats per una decepció i per un enorme buit. Es fiquen en una espècie de crisi existencial, no troben sentit a res i tracten de buscar-ho en aquests llocs. Aquest és el tema del projecte que estic escrivint”.