Dins del programa Agenda 2030, els alumnes i alumnes aborden cada curs un tema relacionat amb el desenvolupament sostenible. Fa dos cursos es va fer un treball sobre els boscos i es va realitzar un diagnòstic i propostes de millora en aquest àmbit, d'una banda les propostes de millora en el context del centre i per un altre les propostes plantejades a l'ajuntament tenint en compte a tot el poble. Entre altres coses, van demanar a l'Ajuntament que no tallés arbres, que plantés arbres autòctons, que tingués en compte els espais naturals en les noves urbanitzacions, etc., i li van dir que volien més espais verds al poble, perquè tots els veïns i veïnes l'utilitzin en general i perquè els propis alumnes i alumnes ho facin en particular. A pesar que les institucions no estaven molt acostumades a atendre aquest tipus de demandes, l'Ajuntament d'Azkoitia va dedicar una hectàrea a les escoles en la zona de Munoaindi, i el va netejar i va preparar perquè els centres poguessin utilitzar.

Aquí va començar l'aventura quatre centres educatius d'Azkoitia. Al voltant de la taula ens han comptat la seva experiència els professors d'aquests centres: Eider Irastorza de l'IES Azkoitia, Ana Ruiz d'Azua del centre concertat de Floreaga, Zaine Rekondo de l'escola activa Bizilore d'Educació Infantil i Educació Primària i Iratxe Etxeberria del centre de formació professional Izarraitz. També s'ha unit a la conversa Olatz Zabaleta, d'Ingurugela, servei d'assessoria ambiental del Govern Basc. Aquest curs el centre públic Xabier Munibe se sumarà al projecte, i llavors sí, la iniciativa abastarà a totes les escoles de la localitat, sobre la base de la col·laboració de tots els centres educatius d'Azkoitia.

Abans d'aquest projecte, el periodista pregunta en primer lloc si Azkoitia, amb més de 11.000 habitants, no és un municipi amb moltes zones verdes. “És verd, sí, però tenim poc espai públic verd, perquè gairebé tota la terra és privada i està entrant molt eucaliptus, és una realitat que es repeteix en tota Guipúscoa”, expliquen els professors.

Estany, arbratge, senda… En primer
lloc, s'ha dissenyat l'espai cedit per l'Ajuntament: s'ha definit una sendera, bancs per a asseure's, quins arbres volen plantar en aquesta zona… S'han seleccionat els arbres autòctons (bedoll, hi hagi, grèvol, art, freixe, auró...), però els educadors ens han contat que s'ha realitzat la plantació inicial aprofitant directament els arbres que tenia l'ajuntament en el viver. També s'ha dut a terme el procés de germinació del roure amb glans, amb l'ajuda dels guardes forestals, per la qual cosa es pretén plantar més endavant els arbustos que brollen.

El projecte estrella d'aquest curs ha estat la llacuna. El pou s'ha realitzat en Munoaindi amb la col·laboració de la Societat de Ciències Aranzadi i ha comptat amb la participació de joves de quatre centres escolars, des de Primària fins a Batxiller i Formació Professional. El projecte ha comptat amb una gran quantitat de mà d'obra: excavar, deixar anar amb pales, netejar amb aixades, aplicar una capa de geotèxtil (perquè l'aigua de pluja no es filtri i la terra no ho absorbeixi tot), posar un altre parell de capes, tirar terra, envoltar el pou amb tanques... Conscients que la reproducció d'un hàbitat per a conrear el medi ambient i la biodiversitat és una gran oportunitat, cada vegada són més les escoles que estan animant a crear aquest tipus d'aiguamolls al País Basc; ara també els d'Azkoitia disposen del seu propi pou, autèntic laboratori natural, la qual cosa permetrà a Azkoitia unir-se a la Xarxa de Llacunes.

“L'objectiu és que l'espai natural sigui un lloc d'estudi –ens l'explica Olatz Zabaleta–; amb la llacuna aprenen de prop, per exemple, perquè no s'ha fet un “pou i es va acabar”, sinó treballar el que li dona aquest pou: parlar de les granotes i amfibis que s'acosten, de les espècies en general, de les plantes que han començat a créixer en l'entorn, de les peculiaritats climàtiques, de les estacions… La naturalesa va guanyant i fent el seu treball i d'aigua.” Per això, també és una tasca per als pròxims cursos, perquè és un espai viu que vol anar adaptant-se a les propostes i necessitats de l'alumnat. A més, a diferència del curs passat, al llarg d'aquest curs les excursions a l'Espai Natural estan incloses i previstes en el currículum, ja que “el que no està planificat és difícil de realitzar en els centres escolars, i una vegada que s'ha fet un lloc en el currículum, es poden anar a Munoain amb els alumnes amb major freqüència i facilitat”.

Convertir la mirada en un lloc d'estudi de la Naturalesa no
és anar al camp o al bosc i veure què és el que ens trobem, “cal saber mirar i són projectes que ajuden a mirar: cerques en llocs càlids i humits per a trobar amfibis, saps que pots trobar vida sota les pedres... igual que amb sorolls i sons, perquè cal aprendre a escoltar, i quan aprens les pistes, et poses altres ulleres i saps, et guanyes d'aprendre a mirar”.

Els alumnes han gaudit amb l'excusa i en marxa, juntament amb els nens d'altres escoles, i des de llavors senten la llacuna. Al principi, per exemple, estaven nerviosos, perquè fora de les hores lectives s'anava a mirar el pou i no s'omplia d'aigua, no plovia, o un dia un alumne es va acostar al pou i va enviar la foto, preocupat per estar fangado. Aquestes situacions són una bona oportunitat per a tractar temes com el clima i el temps, o com s'han tallat els pins i l'aiguamoll està en arracada per a explicar que és normal dormir. A més, alguns alumnes que no estan tan còmodes en la dinàmica de la classe s'han vist de sobte emfatitzats pel seu major coneixement en temes de naturalesa o d'acció exterior, “i també ha estat bo per a l'autoestima dels qui sofreixen entre les quatre parets”.

El disseny de l'espai l'han creat els propis alumnes, els canvis i les propostes en la planificació… En definitiva, els educadors han posat de manifest el valor que els protagonistes siguin els propis nens i nenes en el procés, perquè normalment tendim a donar-lo tot fet. “Per a això, evidentment, el coneixement previ és important i hem posat èmfasi en els continguts perquè les propostes que fan els alumnes i els seus criteris siguin consistents; que els arbres que volen plantar siguin autòctons no és una proposta que sorgeix del no-res. El coneixement i la implicació també aporta sensibilitat i consciència, el desig de cuidar i respectar el que viu de prop”, diuen els professors.

Olatz Zabaleta ha subratllat el que està en la base de tots els treballs: l'enfocament ecosocial. “Empoderem als alumnes per a afrontar els problemes, els problemes ambientals i socials estan relacionats, tot està relacionat, les solucions i les respostes. El tema central que tractarem aquest pròxim curs és l'energia, per exemple, la pobresa energètica.

Naturgune, ikasgune… i el punt de trobada
entre nens i nenes d'Educació Infantil i adolescents de Formació Professional han estat molt divertits amb la idea que els nens i nenes es preparen de dalt a baix, els joves vestits amb roba neta de carrer, com s'han anat comprenent i ajudant a poc a poc dos mons tan diferents. De fet, aquest projecte és un bon punt de trobada de les escoles d'Azkoitia, punt de partida per a altres iniciatives i col·laboracions, aprenent i alimentant-se de les experiències. Cadascun ha fet la seva aportació i els de Formació Professional, per exemple, han tingut molt a dir en les manualitats relacionades amb la fusta.

Els col·legis també han col·laborat amb els guardes forestals, amb Aranzadi, amb les associacions de la naturalesa i amb altres agents de la localitat, convençuts que el motor i el futur del projecte és el motor d'aquest, que a poc a poc es va veient al poble, buscant sinergies entre els uns i els altres i formant una xarxa de relacions.

La ruptura de la transmissió natural és part de la xarxa de relacions. No obstant això, aquest periodista de la ciutat assegura que en un poble com Azkoitia els nens i joves sabran alguna cosa sobre la naturalesa. Una altra imatge que han donat els educadors és que la gent que viu del caseriu és molt escassa al poble, a la qual s'associa un fort descens del coneixement de la naturalesa. “Acabem de fer un projecte de plantes medicinals a les escoles i hem conegut per primera vegada les instruccions que ens ha donat un granger amb les plantes que li envolten, no sols els alumnes, sinó també nosaltres mateixos, perquè la interrupció de la transmissió no és de les noves generacions, que ja es va produir en la generació anterior –diu Zabaleta–. El descens del món rural al carrer ha estat la causa de la pèrdua, però també la falta d'importància que durant anys s'ha donat a aquesta mena de coneixement. Ara hem tornat a valorar els coneixements relacionats amb les hortes, plantes, animals, naturalesa... i hi ha alguna cosa a fer. Penso que estic amb molts professors que treballen en petits pobles i el que em diuen és que sent un poble petit i verd els alumnes creien que sabien més de la naturalesa, però que en general no és així. La sensibilitat i afició dels pares cap a la naturalesa també es nota en els alumnes”.

L'educació vol fugir
de les quatre parets, Pandèmia ens va posar de manifest la importància de l'exterior, i el món de l'educació està prenent consciència d'això en els últims anys, com a mostra de la gran iniciativa que existeix per a transformar el pati del col·legi. Ara bé, la implantació d'una zona verda al pati i el tractament de com i per a què d'aquesta zona verda són coses diferents, cada vegada són més els professors que s'estan formant en l'ús didàctic dels espais exteriors. La tendència en les formacions que organitza Ingurugela és evident, són molts els professors que s'apunten als cursos, les llacunes, l'horta, els camps, l'ecofeminisme…

L'excursió a l'espai natural de Munoaundi també és enriquidora i motivadora. D'uns centres es triga més a acudir que d'uns altres, i depenent de l'edat de l'alumnat també pot ser un pla d'actuació integral, si es va quedant en el camí, veient coses, preguntant… Si es pren amb paciència, el propi camí dona molt joc per a parlar de plantes, arbres i animals.

“Aquest projecte ha ajudat a perdre la por de sortir fora –ens confessa Eider Irastorza– perquè molts professors estan còmodes fent classe en el seu camarita, i aquest tipus d'iniciatives són un petit impuls per a canviar la dinàmica”. En definitiva, per a poder sortir a l'exterior es necessiten almenys dos professors per grup, cal coordinar els horaris, el temps ha d'ajudar, cal fer un treball previ… “L'organització i les condicions educatives que tenim no empenyen a l'exterior, no és fàcil, però crec que ens està canviant el xip –diu Ana Ruiz d'Azua–. Començar a sortir de les quatre parets és el primer pas per a canviar la tendència, i en tots els centres sol haver-hi alguna motivació que obri la porta i acaricia a la resta del professorat”.