A l'abril de l'any passat, l'agroeconomista Nicolas Mesly deia en el diari quebequès Le Devoir: “Està per veure fins a quin punt els agents financers, i per tant l'especulació, influeixen en el preu de l'aigua]. Tenim un gran desconegut i haurem d'esperar un any o dos per a aclarir la resposta”. Un any abans, el 7 de desembre de 2020, l'aigua es va introduir en les borses de Chicago i Nasdaq, i gairebé dos anys després, la resposta és que l'aigua s'ha convertit en un ric ben especulatiu. L'evolució és la següent: En 2020 el preu del patí d'acres –1,2 milions de litres– era de 496 dòlars, en 2021 era de 728 dòlars i aquest estiu de 1.144 dòlars. Així doncs, amb el declivi del “or negre”, el petroli, sembla que li està donant lloc al “or blau”.
Conté explicació: “Si Zeozer entra a Borsa, el valor intrínsec no té més significat, el seu valor monetari importa, és a dir, quants beneficis pot deduir”. L'aridesa amb la qual s'ha sentit aquest estiu explica la pujada dels preus, ja que si alguna cosa es converteix en rar, augmenta el seu valor en el mercat.
Diu l'economista Claude Vaillancourt L’eau, ressource vitale ou gain de capital? (“Aigua, recurs vital o via d'acumulació de capital”): “Els especuladors tenen interès perquè l'aigua va disminuint. Això podem considerar-ho estrany, ja que en realitat el planeta té sempre la mateixa quantitat d'aigua, però la contaminació, l'escalfament climàtic i la demanda creixent suposen una disminució. Això sobretot a Califòrnia, el principal proveïdor de cereals d'Amèrica del Nord, que sofreix sequera”. A això afegir l'evolució de la població mundial: L'any 2050 serem 10 bilions i segons l'ONU dins de tres anys dos terços sofriran un "estrès hidràulic" (demanda superior a les reserves d'aigua). Aquest estiu tenim un gust per davant, i tenim l'oportunitat d'imaginar el que porta l'escassetat d'aigua...
En 2020 el drap d'ácar costava 496
dòlars –1,2 milions de litres d'aigua–, en 2021 728 dòlars i aquest estiu
1.144 dòlars
Es van introduir a Wall Street futures contract o acords futurs basats en l'índex sobre l'aigua. Estàvem l'any 2020, a Califòrnia van sofrir una gran sequera i un incendi que va arrossegar 1,7 milions d'hectàrees de bosc. Per a explicar aquesta noció financera amb la major senzillesa possible... aquest índex no mira al preu de l'aigua, sinó que especulen sobre l'evolució que pot tenir el preu. És a dir, els compradors de convenis no aconseguiran, a canvi, la distribució física de l'aigua, estan paralitzant l'evolució dels preus, augmentats o rebaixats, amb l'objectiu de guanyar diners. Estem en l'especulació: no volen aigua, volen fada, i els és igual que les seves activitats hagin de provocar set a altres milions de ciutadans. Els convenis són, oficialment i bàsicament, vies per a fixar el preu de l'aigua, i per tant per a garantir la seguretat dels agricultors, ajuntaments i empreses, perquè el preu fixat anteriorment no pot veure's afectat per esdeveniments imprevistos posteriors.
Però les negacions dels inversors que busquen especular poden provocar una evolució insostenible dels preus: “No ens atrevim a imaginar què provocaria un moviment de pànic o una eufòria borsària en un recurs vital com l'aigua; el seu preu podria reaccionar accidentalment, sense tenir en compte que és un bé vital i sense atendre les seves possibles conseqüències”, podem llegir en l'article "H20 fait són entrée en bourse" d'Antoine Costa (H2O ho tenim en la bossa). En la borsa s'intercanvia molt més diners que en el mercat real, fins a cobrir la realitat del mercat real amb "boires especulatives", noció que Nicolas Bouleau va publicar en Le mensonge de la finance ("La mentida de la finances") i que els preus tramitats no siguin adequats a la realitat.
En les dècades de 1970 i 1980, després d'un intens treball ideològic de persuasió, l'ONU va aconseguir en 1992 que l'aigua fos declarada “ben econòmic”
El senador Elizabeth Warren va proposar al març d'enguany el text Futur of Watter Act per a treure l'aigua de la bossa. Diu que especular sobre l'aigua suposaria la desaparició de les petites granges de Califòrnia, i això en benefici d'uns pocs, que ja tenen una tendència en aquest estat: En els anys 2017-2018 han desaparegut mil granges.
El finançament de l'aigua qüestiona els drets humans, entre ells el declarat per Nacions Unides el 28 de juliol de 2010: aigua potable i accessible per a tots. Deu anys més tard, amb l'arribada de l'aigua a Borsa, Pedro Arrojo-Agut, responsable del dret de l'aigua en l'ONU, es mostra preocupat: "En realitat, l'aigua és de tots i és un bé públic. Està íntimament lligada a totes les vides i a tots els mitjans de subsistència, és un element fonamental per a la salut pública. (...) Estic molt preocupada perquè ara es tracta l'aigua com a or, petroli i altres matèries primeres negociant en el mercat de Wall Street".
Però el que ha estat un "dret disponible" només hi ha una "mercaderia", però poderosos: "No és aigua perquè és viva, no té preu. Entrem en l'era de la revolució financera sobre l'aigua", explica l'economista que va estar en Buiter Citigroup de Will; "contesto als que diuen que l'aigua, en caure del cel, hauria de tenir un kit, encara que els diamants també cauen del cel, no són neda", insisteix Deane Dray, directora de RBC Capital Markets. Aquestes declaracions estan disponibles en el dens documental Main basse sud l´eau.
“Contesto als qui diuen que l'aigua cau del cel i que hauria d'haver-hi un kit, que els diamants també
cauen del cel,
però que no són
fins” Deane Dray
A pesar que la introducció de l'aigua en Borsa en 2020 suposa un antecedent significatiu, l'especulació sobre l'aigua no és nova. El documental recull casos del Regne Unit i Austràlia. El 28 de novembre de 1989, Margaret Tatcher, ex primer ministre, va privatitzar l'aigua convertint la garantia de la recollida en un compte del passat.
A Austràlia es va plantejar el sistema de quotes en la dècada de 1980, distribuint a cadascun d'ells, als ajuntaments, als caserius i als agents industrials, els drets de l'aigua en funció de les necessitats, així com les reserves i previsions meteológicas. Amb la decisió Watter Act, van iniciar en 2007 un mercat de comerç de drets aquàtics, obrint la porta a l'especulació. En aquest mercat només poden sobreviure els grans. Si el temps és favorable, comprendre si hi ha pluges, els agricultors poden sobreviure, però en el context dels desastres dels últims anys no poden mantenir els alts preus fixats pels especuladors. Mentre els del món financer s'enriqueixen, les granges australianes, californianes i unitàries van desapareixent, obligant a centenars de pagesos a vendre un instrument de treball que va passar de generació en generació.
La realitat xilena no l'aborda el documental, però també allí l'aigua ha estat privatitzada des de la dictadura d'Augusto Pinochet, i en ella també s'està evidenciant que no és accessible per als més pobres i que l'aigua és un bé per a enriquir als rics –l'activitat extractivista i les monocultures industrials són les que més aigua reben, 350.000 xilens en escassetat, segons Greenpeace–.
En la dècada de 1970 alguns ja somiaven amb la mercantilització de l'aigua, però com la població i les mentalitats no estaven llestes, el documental explica que van haver de fregar. Durant les dècades de 1970 i 1980 es va dur a terme un "treball ideològic" convincent que va aconseguir qualificar l'aigua com "ben econòmic" en la conferència internacional sobre l'aigua i el medi ambient de l'ONU de 1992. L'any 2000, l'economista Riccardo Petrella i el reconegut defensor del dret a l'aigua, autor del Manifest de l'Aigua de 1997, situa l'inici del finançament de l'aigua: l'any de creació del primer fons d'inversió especialitzat en l'aigua Water Fund, que va obrir el camí per a invertir capital en les empreses del sector de l'aigua. Des de llavors s'han multiplicat, i avui dia una part important de la distribució i neteja de l'aigua està en mans d'empreses privades en molts pobles.
El finançament de l'aigua es va desenvolupant com a períodes de sequera que es repeteixen i no és casualitat. La solució està a delegar la gestió de l'aigua en el mercat. Una solució perillosa: els rabios borsaris veuen la possibilitat d'observar la sequera i enriquir-la.