Un mai sap quan està malament. Fa uns mesos. Tenia una roda de premsa en Donostia i les obres de l'autovia em van deixar un temps just per a arribar a temps. No ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar en el pàrquing de l'hotel. Sonava, vaig dir que anava a la roda de premsa i em van obrir la porta sense preguntar res més. Però en aquest hotel no hi havia rodes de premsa. Estava previst un curs per a treballadors socials i una reunió d'una empresa finlandesa. Res de la meva roda de premsa. Llavors em vaig adonar que vaig ser a l'hotel equivocat. Vaig sortir de la porta per als vianants i vaig ser a l'altre hotel, deixant el cotxe allí. I jo crec que en la vida sovint ens passa una cosa així: estem en un lloc equivocat, però a ningú li diem que, per si de cas, ens quedarem avergonyits. Quan vaig acabar la roda de premsa i vaig anar a buscar el cotxe, vaig tenir ganes de quedar-me allí. Perquè sovint necessito estar en qualsevol altre lloc, excepte aquí —en el present—. Vaig prendre un cafè en el bar. No tenia pressa i tenia esperança de trobar a algú, potser la noia dels meus poemes, que tenia una bikini verda. Però les persones que no hem vist s'assemblen a moments en els quals no hem viscut. Mai ens esperen.