Els grups antimilitaristes que conformen la plataforma EH van començar a reunir-se cap als dos anys: Armiarma Grup Feminista Antimilitarista; Acció de Pau Antimilitarista; Bardenas lliures; KEM-MOC de Bilbao; Dones contra la Guerra; de Vitòria; Sense Guerra Eibar; Sense Jaizkibel militar; Kaki; La Guerra comença aquí. Ja havien organitzat una altra iniciativa conjunta, com la campanya “Armes Eusko Label per a la guerra”, per a visibilitzar i denunciar la vinculació de la indústria armera, la guerra i la migració, i va animar a fer nous passos als “ambients bonics” creats, explica Escalante. Ara es debat en la definició del caràcter i treball de la plataforma –per això han advertit que tant Oleaga com Escalante no parlen en nom de la plataforma–, però fins que va acabar la reflexió va sorgir el desig de fer “una cosa pràctica”: “Decidim estudiar una empresa d'armeria per a donar una fotografia més general de l'armeria”. Aquest és el motiu del llibre realitzat pel grup antimilitarista de Vitòria i publicat en nom de la plataforma.

Oleaga considera que el llibre és una “excel·lent eina” perquè descriu una “xarxa mafiosa i clientelista completa” fent història de l'empresa SAPA i la família Aperribay. Diu que es pot llegir com una “novel·la d'intriga negra” i enumera diverses virtuts del treball: que la producció militar destrueix el mite del que genera llocs de treball, que posa de manifest els exercicis de blanqueig que realitza la indústria armera en relació amb les empreses sanitàries o mèdiques, que ofereix una alternativa a la reconversió de la producció militar en la civil, que desperta “fam” per a conèixer a altres empreses armeras basques... I, per sobre de tot, demostra que “la guerra comença aquí”.

Blanqueante blau blanc

El llibre no investiga ni fa referència a la relació de la família Aperribay amb el futbol, es limita a negocis i esdeveniments directament relacionats amb l'armeria. Escalante no ha descartat, no obstant això, l'existència de vincles de negoci entre els dos àmbits: “Només hem publicat coses que podem demostrar, però tenim més rumors i rumors que el que ocorre en les llotges privades d'alguns equips de futbol”.

L'antimilitarista Patxi Azparren va unir l'esport i l'armament d'una altra manera el dia de la presentació del llibre a la biblioteca Koldo Mitxelena de Sant Sebastià. Va assegurar que famílies com Aperribay, que fan negoci amb les armes que maten a la gent i la guerra, necessiten “màrqueting” per a aconseguir el “reconeixement social”, i per a això ha utilitzat la Reial Societat. L'actual president del grup és Jokin Aperribay i el seu anterior vicepresident, Joaquín Aperribay, durant el mandat d'Iñaki Alkiza, membre del consell d'administració del grup Ibon Aperribay Sant Sebastià Guipúscoa Basket. Escalante ha destacat que els exercicis de blanqueig dels “mercaders de la mort” són habituals, ha posat com a exemple una altra empresa de l'armament basc, Sener: “El que va ser president durant dècades, Enrique Sendagorta, era finançador de l'obra social de la seva Opus Dei. Va escriure un llibre sobre l'ètica filosòfica cristiana. Andrés Sendagorta, actual president amb estudis militars, és president de l'Institut d'Empresa Familiar a nivell estatal, on apareix l'empresa com a home model”.

“Si associes aperribay amb l'esport, amb el futbol, amb una cosa popular”, diu Oleaga. “Com creus que una mateixa persona o família serà capaç de fer negoci venent armes que faran matances en una altra part del món o que creïn refugiats?”. L'esport i la lluita contra la guerra es representen sovint com dos mons diferents, amb nombroses iniciatives a favor de la “pau” i també en la Reial Societat. Al juny d'enguany, i sense anar més lluny, l'equip txuri-urdin va organitzar la conferencia "Records de guerra i futbol" amb l'ex futbolista bosniano Meho Kodro, recordant la guerra dels Balcans dels anys 90 en el context de la guerra d'Ucraïna. Oleaga reivindica la necessitat de “trencar” amb aquesta hipocresia: “Una persona així no pot somriure amb normalitat en la televisió, és un criminal”.

Temps de militarisme

Escalante diu que en els últims anys el militarisme s'ha enfortit molt. Pandèmia ha situat el primer punt d'inflexió. El lector recordarà el protagonisme dels militars en les rodes de premsa per a anunciar les mesures del Govern espanyol, però la influència va ser més profunda: “El militarisme es va estendre per tot el món i a Euskal Herria, jerarquitzant, desapareixent la desobediència...”. I passat el més cru de la pandèmia, va esclatar la guerra d'Ucraïna. “Ha tornat a aprofundir en el militarisme”, afirma Oleaga. Els estats occidentals han multiplicat els seus pressupostos militars, les empreses armamentístiques han crescut en borsa, la Xina també s'ha convertit en enemic, l'OTAN s'ha reformat. Fins i tot una part de l'esquerra ha interioritzat el discurs militarista.

“El poder juga a plantejar una solució momentània: “què podem fer ara, en aquest moment?”, explica Escalante, denunciant que la d'Ucraïna és una de les més nombroses guerres. Per a sortir d'aquest parany proposa aixecar la mirada: “El nostre remei no pot ser una medicina ràpida. Hem de treballar des d'avui per a detenir la següent guerra, sabent que la guerra comença aquí”.

Pedagogia de la crueltat

Les Dones contra la Guerra han debatut sobre la normalització de la guerra i la mort. “Hi ha un terror terrible. En els anys 80, aquest país es va negar a l'OTAN, en els 90 va lluitar contra el servei militar, en el 2000 va sortir al carrer contra la guerra de l'Iraq. Les guerres segueixen, però la ciutadania no respon. Què ha passat?”, reflexiona Oleaga. Planteja un concepte d'antropologia feminista, Rita Segato, a la recerca d'explicacions. “Segato parla de la “Pedagogia de la crueltat”, de la programació de les persones per a contrarestar l'empatia amb el sofriment de l'altre”. És un procés de normalització. “La guerra d'Ucraïna, com totes les altres, ens va causar un gran impacte al principi, però ens fan tot un espectacle i al final ens acostumem. El mateix ha ocorregut amb els morts del Mediterrani, els mesos del Bidasoa encara ens donen l'alarma, però anem en el camí”.

Reptes del moviment antimilitarista

Què fer per a lluitar tot això? En primer lloc, reforçar i renovar el moviment antimilitarista. Escalante veu el moviment “adormit xamar”: “És cert que s'està despertant per a algunes coses, però en general som de sempre. Fa falta gent nova, gent nova assumint responsabilitats”. Ha destacat els dos grups antimilitaristes creats en els últims anys, Armiarma i Dones contra la Guerra, tots dos feministes i dones. “Han aportat Crist, ens han portat aire fresc”. Oleaga, membre d'un d'aquests nous grups, diu que és molt important militar-se en els grups antimilitaristes, “reforçar” les xarxes emergents i “seguir al carrer”.

Però Escalante diu que és imprescindible que els joves prenguin el testimoni, i els de Vitòria tenen el dubte de si ells no són els “antimilitaristes de tota la vida”, sinó que, sense voler-lo, “actuen com a taps”. Anima als joves a unir-se a l'antimilitarisme i creu que si això ocorre la seva generació hauria de continuar treballant, però “des de la tercera línia”.

Escalante creu que el segon gran repte és “obrir” l'antimilitarisme. “El militarisme està estès per tota la societat i cal donar-li resposta des de tota la societat. Per exemple, si denunciem la vinculació d'alguns centres educatius amb l'armament, el seu personal i el professorat han de participar en la denúncia. O si proposem substituir la producció militar de les empreses armamentístiques per la producció civil, han de participar treballadors i sindicats locals”. Considera que cal debatre i reflexionar entre tots els implicats. “Moltes vegades hem fet plantejaments massa tancats, tot ho hem reflexionat i proposat nosaltres”.

Canviar el món des de la guerra

Oleaga reivindica que la guerra, el patriarcat i el capitalisme van de bracet i que cal acabar amb els tres. “La nostra espècie té una llarga història. El patriarcat, per contra, només 10.000 anys, el capitalisme és molt menys, però en aquest breu espai la humanitat ha estat desplaçada a la vora de l'abisme”. Esgotament dels recursos naturals, caos climàtic, migracions massives, pobresa, guerra... “La humanitat i el planeta estem en una situació d'emergència”.

Oleaga proposa iniciar l'enderrocament i la construcció del nou món acabant amb la guerra i el militarisme: “Tenim milers de raons per a continuar lluitant i continuarem lluitant. Perquè aquí comença la guerra, i encara que som molt petits, aquí està el nostre treball”. No són temps bons, per això cal transformar l'època. “Com repeteix Malen del nostre grup, anem sempre contra el vent, però a vegades el vent canvia de direcció”.