Tienes una trajectòria molt llarga en l'activisme ecofeminista, però mirant cap enrere, recordes quan vas prendre consciència del tema?
Em recordo molt bé. Des de molt jove, des dels 14 anys. Vaig començar per la solidaritat internacional i després pel sindicalisme. Malgrat ser un carreró, sempre he tingut una estreta relació amb la naturalesa. Estudiant enginyeria vaig estar en un galliner. Ho vaig veure clar, si havíem de fer coses així per a menjar, que alguna cosa estava mal. Aquest va ser el meu despertar ecologista, i aviat em vaig anar a l'ecologisme social per l'experiència prèvia. Quan treballava en Ekologistak Martxan vaig llegir un article de Cristina Carrasco, Ana Bosch i Elena Grau, que combinava ecologisme i feminisme, que, d'alguna manera, ho va vincular tot i em va donar una cosmovisió diferent. Aquí vaig sentir per primera vegada el concepte de sostenibilitat de la vida.

Vostè ha vingut a Donostia amb l'excusa del primer Congrés Internacional d'Antropologia Feminista [ens reunim el 10 de juny].Quant al plantejament
del congrés, m'encanta la seva relació amb els moviments socials i amb la pròpia societat. Em sembla fonamental. L'àrea de coneixement i recerca que es treballa en aquest congrés té voluntat de transformació. I això és molt important.

En concret, en una taula rodona s'analitzaran les relacions entre antropologia feminista, feminisme i societat.
Jo mai he estat en un grup feminista de dones, soc membre del moviment ecologista, i soc activista feminista dins d'aquest moviment, per descomptat, però en el nostre moviment no som només dones i no som persones feministes. La meva organització es considera feminista en els seus principis ideològics, però això no significa que ens hàgim deslliurat de dinàmiques patriarcals, ni que tots estiguem atents a elles. Tenim un llarg camí per recórrer. Des d'aquesta posició parlaré.

I, en aquest sentit, quins reptes veus en el moviment ecologista?
Crec que cal revisar el subjecte, és a dir, què és l'ésser humà, i crec que hem de superar una sèrie de dinàmiques: tendències en la nostra cultura per a mirar la terra i els cossos des de fora, des de la superioritat i des de la instrumentalització. A més, crec que el feminisme i la mirada antropològica poden ser de gran ajuda per a mirar una visió una miqueta madura del col·lapse i de la crisi ecològica, i connectar el que anomenem col·lapse o crisi multidimensional amb la vida quotidiana, amb els cossos i amb les molèsties. Aquest lloc ofereix més possibilitats de mobilització social, és més esperançador que aquesta altra visió del col·lapse que li ve i que no sap què fer amb ell.

Què diu de la pandèmia i de la post-pandèmia per al·lusió al col·lapse?
La pandèmia, sobretot al principi, ens va donar un moment de claredat, de veure coses que normalment són difícils de veure. Per exemple, es va posar de manifest l'enorme fragilitat del metabolisme econòmic. També va permetre suscitar alguns debats –vull dir entre les persones–, com són els treballs bàsics, i els treballs bàsics, que sovint realitzen les dones i estan mal pagats. D'altra banda, i ho reitero una vegada i una altra, perquè em sembla molt important, es va produir una explosió comunitària. En una situació molt dura, molta gent va avançar un pas i va demostrar estar disposat a cuidar als altres. I això porta una altra idea: si la gent conegués realment la situació, almenys una part important de la societat estaria disposada a canviar de manera significativa la seva forma de vida amb l'objectiu que ells, els sers estimats i, en conseqüència, la societat en general, tinguessin bones vides.

La pandèmia també ha deixat motius per a preocupar-se.
Hem vist discursos perillosos. Per exemple, alguns d'aquests discursos militaritzats, que es refereixen a la concentració de tots enfront de l'enemic, són problemàtics, ja que s'utilitzen discursos similars contra migrants, dissidents o dones. D'altra banda, la consideració de les persones majors com a excedents és terrible, em va semblar terrible com, en alguns serveis públics, la gent vulnerable es considera matèria primera per al negoci. I això d'espiar als veïns també em va semblar molt greu. En definitiva, estem vivint una polarització: avançarem donant-nos suport, ajudant-nos i organitzant-nos, o creant un enemic comú i delegant la gestió dels problemes en l'Estat i en les forces de seguretat? Crec que els dos corrents van ser presents en la pandèmia i són reflex de la tensió que vivim avui dia.

La pandèmia es relaxa, però malgrat tot, vivim una greu situació. És partidari de comptar i explicar això sense borrissol. La
gravetat de la malaltia ha disminuït i els sistemes sanitaris ja no estan en crisis, però tenim un problema energètic i material enorme: les cadenes de subministrament locals estan trencades i en aquests moments, en molts països, s'està reduint i regulant el subministrament d'alimentació. És molt probable que en uns mesos hi hagi una crisi alimentària per l'augment del preu dels aliments, i em sembla molt greu que no es faci res sobre aquest tema.

Així, en primer lloc, em sembla imprescindible que la majoria de la gent faci el màxim esforç per a entendre quina és la nostra situació concreta. Em sembla impossible imaginar un altre model que protegeixi les condicions de vida de la gent, si la gent no sap en quina situació estem. Per això soc protector empedreït de mostrar la realitat en la seva cruesa. I a partir d'aquí començar a imaginar vides desitjables que es corresponen amb els límits físics del planeta.

Quin tipus de vida seria?
Hem de representar la vida a partir del principi de suficiència. Aprendre a viure amb suficiència, del dret i del deure. Perquè hi ha qui no té i ha de tenir suficient, i altres tenim més del que ens correspon –em refereixo contínuament a l'aspecte material–, i hem d'abordar la desacceleració, repartint riqueses i prenent la vida comuna i bona vida com a brúixola, tant en les polítiques públiques com en el dia a dia.

Tenint en compte l'esgotament dels combustibles fòssils, és clar que haurem d'aprendre a viure amb menys. No obstant això, la idea de decreixement continua generant rebuig.
Jo no estic d'acord a presentar la idea de la desacceleració com a proposta política. El decreixement no és una proposta política, és el nostre context. El nostre sistema socioeconòmic sofrirà una decadència a nivell material per la falta de recursos per a continuar creixent. És obligatori. I això pot ocórrer de dues maneres: bé o malament. Si ho fem de mala manera, veurem el feixisme i l'ecofeminisme. Bé, haurem d'aprendre a viure amb menys, en termes globals, perquè hi ha els qui no tenen suficient per a viure ara mateix.

A més, s'està produint un decreixement: qui li ha llevat la llum perquè no podia pagar la factura, viu un enfonsament, qui menja menjar de pitjor qualitat, igual que els que tiren de casa. I en altres països les vides de la gent han baixat fa temps.

Per què ens costa tant acceptar aquest diagnòstic?En
la nostra cultura, la idea de progrés s'ha associat al creixement material i econòmic, per la qual cosa el decreixement es considera un indici de retard. D'una banda, aquest element és aquí. En aquest sentit, tenint en compte la importància de la idea de progrés en la nostra societat i, d'altra banda, que la tecnologia ens ha promès que solucionarà tot, entenc perfectament que de sobte la gent se senti molt disgust quan s'adona de la situació. A mi també m'ha passat. I aquest és el dol de reconèixer que el progrés material que se'ns ha venut és impossible.

Li posaré un altre exemple: ves-te al metge i et diuen que tens càncer. És un gran disgust. Vas a un parell de metges perquè ho sàpigues, i una vegada hagis reconegut que realment tens càncer, perquè destines tot a aquest objectiu curatiu. I, de sobte, un munt de coses perden importància i l'important és completar-les. Doncs aquí, igual. Una vegada que hagis aprovat el diagnòstic i has entès on estem, vols mirar al futur, a veure què es pot fer tu i els altres per a poder afrontar amb ganes el present i el futur.

Li pregunto per un parell de projectes en els quals està implicat. D'una banda, és soci fundador de la cooperativa Garúa. Què és i què feu?
Fa uns quinze anys creem quatre membres. Compartíem activisme i teníem una perspectiva bastant semblant en l'àmbit educatiu. Volíem crear un projecte dins de la xarxa d'economia social transformadora per a desenvolupar la nostra professió. A continuació ens han reunit altres membres i avui som tretze. Com deia, comencem amb l'educació, però avui dia ajudem a canalitzar les transicions ecosocials, amb una perspectiva feminista. Oferim serveis d'assessorament, recerca, formació i acompanyament per a la posada en marxa o desenvolupament de projectes en aquest àmbit. També treballem projectes relacionats amb l'agroecologia com la integració de l'alimentació agroecològica en els menjadors escolars.

En el seu web dona molta importància als relats.Ens sembla
necessari canviar la cosmovisió i crear altres narracions i explicacions per a entendre el moment en què vivim. Treballem amb museus i institucions culturals perquè creiem que altres llenguatges –ficció, poesia, art– serveixen per a comunicar tots els assumptes que ens preocupen, passant pel cos.

D'altra banda, vostè és portaveu de Fòrum de Transicions. Què és? Dit
així pot donar una mica d'orgull, però volem ser un think tank petit per a intentar influir en els espais de decisió i poder, com a institucions, empreses i moviments socials. Però el primer que volem és dedicar-nos a aquests temes. Tenim una col·lecció de publicacions, i, per exemple, hem analitzat les conseqüències dels canvis a les ciutats. Recentment hem elaborat un informe sobre l'impacte real en la sostenibilitat de les polítiques públiques anunciades per la Unió Europea i l'Estat espanyol. I des d'aquí tractem d'incidir políticament als ajuntaments, en la política estatal, en la universitat o en les empreses.

Estem en el centre de Sant Sebastià, l'estiu comença en quinze dies, i m'agradaria preguntar-te per un tema que no has treballat directament: la turistificación.
És terrible, està ocorrent en totes les ciutats. El cas més salvatge que he conegut és el de Barcelona, amb l'arribada dels creuers. Però en els últims tres anys que vaig viure a Madrid, el canvi va ser enorme. És molt problemàtic, d'una banda, com se superen les capacitats de càrrega d'un territori, i per un altre, els processos de gentrificació que es produeixen amb ell, l'expulsió de la gent del seu barri, el preu de l'habitatge s'encareix enormement, es produeixen enormes desigualtats, i la ciutat ja no és un lloc per a viure en la comunitat. Les ciutats es converteixen en parcs temàtics al servei del turisme. A més, tenint en compte la cresta del petroli, la supervivència de la ciutat es veu greument afectada, ja que finalment la ciutat i la seva vida econòmica, la vida dels seus habitants, es dirigeixen al servei del turisme. Aquesta dinàmica s'està produint, almenys en part, en el medi rural. S'està produint una greu concentració rural que em sembla molt perillosa. A més de tot el que s'ha dit, es malbarata un munt d'aigua i transports. La indústria turística, en definitiva, s'ha convertit en un nou estractivismo i està creixent un munt.