El 9 de juliol des del diari Gara Jon Jausoro Saez de Cambra ha fet una pregunta concreta al Govern Basc i a la Diputació Foral d'Àlaba sobre l'origen dels aliments que mengem els bascos: “Fins a quin punt d'aquests aliments són necessaris a nivell de la CAPV i Àlaba?”. Com tantes altres, Jausoro està preocupat perquè les autoritats omplin la boca de manera sostenible i de produccions pròximes, perquè en el dia a dia el circuit alimentari és cada vegada més global. I perquè la globalització ha demostrat els seus riscos, comenci per la crisi provocada pel vapor atrapat en el canal de Suez, agreugi amb Covid i rematada amb la guerra d'Ucraïna. La gent té garantits els menús per a demà i la setmana que ve?

A diferència de la CAB o del País Basc, sembla ser que a Gran Bretanya les autoritats han estudiat el tema, segons ha explicat Michael Raw, expert anglès en cultius, al canal de vídeo Renegade: “El servei d'intel·ligència del Regne Unit MI5 assenyala entre les principals febleses del país que els britànics estem entre els four meals from anarchy (quatre menjars després de caure en l'anarquia)”. És a dir, que entre la normalitat i el caos general del carrer existeix la possibilitat que la gent pugui o no fer quatre menjars. Si es buiden les prestatgeries dels supermercats, la rebel·lió als carrers dels casos.

El blog Energy Balanç resumeix l'explicat per Raw, professor de la universitat Chris Rhodes i membre del moviment Transition Towns: Four Meals From Anarchy – We Must Grow Habiti Food Locally (de la caiguda a quatre menjars en Anarquia: hem de produir més menjar en el lloc): “La política alimentària britànica considera bàsicament que els països llunyans continuaran alimentant-nos perquè la meitat del que avui es consumeix aquí prové de l'estranger. Això és molt perillós, sobretot des que diverses nacions han començat a organitzar polítiques proteccionistes, establint prohibicions per a exportar aliments. Si es redueixen els subministraments, els aliments que ja són cars augmentaran encara més”.

Convé entendre bé la particular lògica entre proveïment i preus. En els càlculs de Raw, si els aliments disminueixen un 3% respecte al nivell normal de subministrament, els seus preus augmentaran un 12%; si el subministrament descendeix un 5%, els preus augmentaran un 20% i els subministraments disminuiran un 10%, acostant-se al 100%.

Raw és conscient del que està parlant, ja que, a més de conèixer la teoria, acaba de veure en la pràctica la crisi de subministraments a Gran Bretanya, en les primeres hores més dures del Brexit. Per això diu que no seria d'estranyar que les autoritats estableixin en breu racionaments alimentaris. Així ho van fer II. Durant i després de la Guerra Mundial: En tota Europa les autoritats van ajudar els pagesos a produir més en camps i estables.

En els últims anys els agricultors han estat alertant de la necessitat urgent de sobirania alimentària, però no se'ls ha fet cas. Per contra, quan tota l'estructura del creixement econòmic ha caigut en la crisi agitant les tempestes perfectes, les previsions de Raw apunten a un risc teòric que podria convertir-se en una imatge quotidiana en els supermercats: llargues cues de gent davant dels portals i prestatgeries en els magatzems sense gèneres.

Quant als preus, els aliments ja estan cars a tot el món. Però l'encariment dels fertilitzants necessaris perquè els agricultors creixin els seus cultius prediu el que passarà amb els preus dels aliments en la pròxima tardor i, per descomptat, en els pròxims anys. Si venen aliments llunyans amb fortes pujades de preu, afegir aquí que gran part del seu cultiu pot desaparèixer a curt termini.

Els agricultors europeus estan atrapats, com se sol dir, entre l'enclusa i el martell: d'una banda, no poden vendre les seves produccions a preus dignes i per un altre, no poden pagar els abonaments i subministraments que necessiten. Moltes finques estan forçades a interrompre l'activitat. Venint al País Basc o, en concret, a la zona marítima de la CAPV, el pagès Eneritz Otamendi Igeldoko va explicar amb transparència a l'abril la greu situació dels baserritarras: “La situació és tan greu que si aquest context actual persisteix en dos o tres mesos molts caserius es tancaran”.

Aquesta gran crisi exigeix que la política alimentària canviï tota l'estructura de les planificacions i ajudes de l'agricultura perquè una professió atractiva sigui produir aliments dignes per a les persones a preus dignes. Però les autoritats han de treballar també per a garantir a cada família i persona que pugui produir part dels aliments de la seva llar en les seves hortes. És a dir, promoure les hortes urbanes però en tota la seva potencialitat. Perquè, a més de millorar l'autonomia de cada família, en aquests petits horts pot haver-hi una de les claus de la seguretat alimentària de tot el país, i no tan petita com esperava la majoria.

A principis de 2022 s'ha publicat un estudi realitzat per diverses universitats britàniques, encapçalades per Leicester, en el qual s'ha demostrat que dels fruits i hortalisses que consumeix el país, un 40% es poden produir terres que no s'utilitzen a les ciutats ni en els seus voltants, com a parcs, riberes, zones abandonades en barris i suburbis... L'estudi "Potential of urban green spaces for supporting horticultural production: a national scale analysis" està disponible en internet.

Per a això, l'Administració ha de garantir a tots els ciutadans el dret a produir aliments per a la seva família. Chris Rhodesi: “Treballar un cap ha de ser un dret. El Parlament ha d'establir per llei que l'Ajuntament i l'Administració regional estiguin obligats a posar a la disposició de qualsevol ciutadà una punta de terra per a hortes en el termini màxim de tres mesos des de la presentació de la sol·licitud, concloent les llistes d'espera. Per a això, els propietaris de terrenys hauran d'estar obligats a llogar a l'Administració a un preu taxat les zones no utilitzades”.

Chico Mendes, líder de pagesos brasilers sense terra, diu: “L'ecologia és jardineria sense lluites de classe”. De la mateixa manera , el fenomen de les hortes urbanes podria superar la marca de gentrificació d'una classe mitjana progressista que sovint porta, si en temps de crisi assumeix la reivindicació de l'horta com un dret de tota la ciutadania.