Quan parlem d'un nen que ha sofert una addicció, de què estem parlant exactament?
Gema Lasarte: Prové del concepte anglosaxó Adverse Childhood Experience (ACE). Segons això, en la infància hi ha unes certes addiccions que poden ser conseqüència de disfuncions familiars o d'un altre tipus: nens que han sofert una exclusió física i/o emocional, que han sofert abusos sexuals, víctimes de violència de gènere o d'un altre tipus, persones que pateixen algun problema de drogues patern o el seu empresonament, persones que han sofert una catàstrofe, nens LGTB, nens que han migrat… L'addicció pot ocórrer a qualsevol persona i pot convertir-se en un trauma en una persona que no en una metadicción. També està l'estigma social de les addiccions.En
relació amb l'educació, a l'escola tenim alumnes “normalitzats”, és a dir, que porten bé la marxa de l'escola; tenim alumnes patològics, amb alguna mena d'especificitat diagnòstica i de suport; i tenim un grup d'alumnes als llimbs (al voltant del 15% dels alumnes segons els estudis d'anglosaxons) que no tenen diagnòstic però que no estan bé a l'escola, que pateixen alguna addicció. És un àmbit que es treballa habitualment en psiquiatria, neurociències i medicina, però a penes en educació.
Beatriz Garai: L'adhesió a un adult, la protecció del nen, és fonamental perquè les situacions descrites no acabi amb el trauma i no es converteixin en veritables problemes greus en l'edat adulta. Però a vegades el que t'ataca és el que hauries de protegir-te…

És difícil imaginar que les víctimes d'aquestes dures situacions descrites no estan identificades a l'escola…
Lasarte: Sí, he esmentat els més durs, però a l'escola hi ha molts nens amb addicció als llimbs. Ara estic estudiant el cas d'un nen que feia moltíssims en el col·legi, i l'origen de tot era la violenta separació dels seus pares. Amb el temps descobreixen que l'adhesió dels seus pares no era bona. L'experiència dels pares empresonats a Euskal Herria també és molt pròxima, i aquests empresonaments no són gratuïtes, tenim nens amb motxilles, nens amb una càrrega, però aquí també és fonamental la cura, l'adhesió i el suport de les famílies. L'escola ha de contribuir a això. I en la pitjor de les situacions, si el nen no té amor a casa, l'escola ha de detenir-lo i donar-li una segona oportunitat.
Garai: Als Estats Units, per exemple, les associacions de drets humans van començar a analitzar-los. Van veure quants negres i llatins expulsaven en els instituts i com molts acabaven en la presó. Parlem de justícia social, perquè en el fons aquest tema planteja que el tracte que dona l'escola a aquestes persones no és just, que cal canviar-lo.

Què diuen les famílies dels nens i nenes amb addicció sobre l'acolliment escolar dels seus fills i filles?
Garai: A Espanya s'ha passat un qüestionari a famílies i nens addictes a l'addicció, i després d'analitzar aquests resultats, el fracàs escolar i els maltractaments són molt habituals en l'educació. La reacció automàtica d'aquests alumnes amb problemes és aïllar-se o acudir a conductes violentes, i davant això castiga o expulsa a les escoles, però això és com castigar la persona muda que demana parlar i no parla. L'escola no entén que la reacció de l'alumne que viu l'addicció es deu a la por i al dolor, que no és una cosa que el fa intencionadament. També és una conseqüència clara les males relacions amb la resta de companys i professors.
Lasarte: Beatriz i jo som professors i pares de fills adoptats, i l'experiència dels nostres fills a l'escola ha posat en marxa tots aquests estudis. Els nostres nens han sofert bullying a l'escola, han sofert a l'escola i, com molts experts diuen, aquests nens no han de superar les matemàtiques, han de passar un temps de joc. Per contra, l'escola assenyala als nens que són rars i especials als ulls dels altres, els posa en dianes, i ells interioritzen aquesta solitud. Alleujar, ajudar i acompanyar aquest autoconcepte és el que ha de fer l'escola, perquè els pares no podem fer aquest acompanyament des de casa, no podem col·laborar en aquesta socialització en el centre.

No ho fan els professors?
Lasarte: El nen que viu l'addicció necessita una atenció especial en la qual les institucions han de col·laborar. S'orienten polítiques de suport interessants a les famílies, però després enviem als nens i nenes a l'escola i si l'escola no està formada, es va acabar. Avui dia enviar a aquests nens a l'escola és condemnar a la solitud i a l'exclusió. I clar que hi ha professors amb una sensibilitat especial, disposats a ajudar, el meu fill tenia un professor d'aquest tipus i sempre recorria a ell, però no és una cosa generalitzada.
Garai: El nen que es comporta malament es pensa que és maligne, en lloc d'observar el que pot estar darrere d'aquesta conducta. Existeix una gran falta d'informació, conscienciació i sensibilitat en aquest tema, a causa del desconeixement, però no és culpa del professorat. El professorat necessita formació i suport perquè sovint es queden solos a l'aula, amb molts alumnes i amb molt d'estrès. Sembla que el treball del professor pot i no té importància, però el professor ha d'estar ben format i necessita unes condicions i unes capacitats, té un paper molt important.
Lasarte: Enguany he realitzat una prova en un treball de fi de grau d'un alumne de 19 anys en formació com a professor. Tenint en compte diversos indicadors, vaig posar en un centre a observar a 215 alumnes, a veure si era capaç de reconèixer als alumnes que viuen l'addicció. Va identificar a quinze, va compartir els seus noms amb l'orientador del centre, dels quals vuit eren vists perquè tenien problemes a casa; la resta teòricament no tenien problemes personals. És a dir, d'una banda, identificar als nens i nenes amb addicció; per un altre, que hi ha alumnes i alumnes conflictius, amb comportaments despòtics a l'escola, que busquen un gran lideratge, que pensen que poden fer el que volen… i que no tenen per què viure l'addicció; potser no han après a respectar els límits.

Diuen que enviar als nens i nenes que viuen l'addicció a l'escola és condemnar a aquests alumnes. Com hauria d'actuar l'escola amb aquests nens?
Garai: Els anglosaxons que han treballat més el tema utilitzen l'anomenat Paradigma del Trauma no sols en l'educació, sinó també en els serveis socials, la salut, etc. A Gran Bretanya, per exemple, en 300 escoles públiques s'està treballant amb aquesta perspectiva, formant professors i comunitats escolars. Treballen fonamentalment la seguretat, la protecció i l'experiència i les relacions positives, amb un punt de partida clar: es planteja que el que cal canviar no és l'alumne, sinó l'entorn, la comunitat. Si canvia la metodologia i l'estructura, si l'educació es planteja d'una altra manera, l'alumne també canviarà. En el nostre cas predomina el mètode conductiu: a l'alumne que es comporta bé, l'asterisc i al qual es comporta malament, el càstig es produeix en l'alumne; perquè, l'experiència que ens plantegem és influir en l'entorn. En lloc d'intentar canviar el comportament de l'alumne, canviar l'entorn. En aquest sentit, si aquí tenim experiències parcials, escoles de segona oportunitat, disciplina positiva… però no un plantejament general que respongui a aquest paradigma. Demanaria canviar la mirada del professor i de tota la comunitat, no és fàcil.
Lasarte: És una experiència més pròxima. A Múrcia, per exemple, s'està seguint el model de “escoles cuidadores”, basat en la filosofia esmentada, i vindran al curs que hem organitzat al juliol per a donar a conèixer tot.Una
bona part d'aquest plantejament general és que té en compte a tots els alumnes. En definitiva, tots som o podem ser vulnerables en algun moment…
Garai: Sí, perquè canviar l'estructura, la metodologia i l'entorn és beneficiós no sols per als qui viuen l'addicció, sinó per a tots. Un context basat en experiències i relacions positives, protecció i seguretat és beneficiós per a tots.
Lasarte: Aquí tenim la paraula molt neoliberal, la inclusivitat, el discurs també hem creat sobre aquest tema i hem respost legalment, però la realitat és nul·la. Si la inclusivitat és proporcionar a cadascun l'educació que necessita dins de les seves necessitats, és fals que així es faci. Quan tens molts alumnes en la mateixa classe, com encertar dimoni per a fer inclusiu? I som conscients que la combinació i la sinergia entre l'addicció, els colors, les llengües… ens enriqueix mútuament, ens alimenta l'ecosistema, però en el seu lloc estem creant una educació en dos carrils, l'educació segregada. Ens classifiquem constantment en noies, nois, grossos, rics, pobres, tuntos, ràpids… però tots tenim alguna cosa a aprendre i ensenyar.
Garai: És veritat que és difícil fixar-se en tot amb molts alumnes, però com a professors estem intentant canviar la mirada. Amb Pandèmia, per exemple, m'han vingut a l'oficina alumnes de 19 a 20 anys comptant els seus problemes, plorant… i mai m'ha succeït això, però a més de ser alumnes també hi ha persones que tenim davant. Han vingut a mi perquè han vist una actitud més sensible o, almenys, una actitud oberta d'escolta, perquè alimentem una mirada diferent, i això és el que hauríem de desenvolupar els professors, secundar i escoltar realment els alumnes és fonamental.

Mentre arriba el canvi de paradigma, no és poc donar aquest acompanyament als alumnes. Podeu posar exemples de casos ben portats?
Lasarte: Hi ha professors que estan formats en aquest tema i que responen bé a les necessitats d'aquests alumnes. Saben que aquests nens tenen grans problemes amb les rutines i que cal fer-los rutines, que han d'aprendre a seguir les normes i a prendre decisions, que han de treballar el respecte entre ells, que tenen por als canvis i que, per tant, cal actuar amb cura, que tenen grans dificultats per a desenvolupar l'autonomia i l'empatia, que cal ajudar a ajustar les emocions… què ha de fer el professor davant això? Donar seguretat a l'alumne/a, oferir-li cuidats i demostrar-li que està obert a escoltar-li, anunciar-li que hi ha esperança, motivar-li… En tots els centres trobarà a professors/as i orientadors/as que s'han format i que tenen molta sensibilitat, però són minoria, perquè no és una cosa que estigui dins del sistema, sinó que és el resultat d'un recorregut per si mateixos.

En la UPV/EHU, del 13 al 15 de juliol, heu organitzat els cursos “Investigant i donant suport als processos d'escolarització dels nens i nenes que han viscut addiccions en la infància”.
Lasarte: El primer dia centrarem el tema i comptarem les recerques: què fer quan hi hagi problemes d'addicció o d'addicció, com viuen les famílies d'acolliment i adopció el procés d'escolarització dels seus fills i la possibilitat que els educadors socials entrin a l'escola, que estem estudiant en Zuia, perquè la mirada dels educadors socials seria molt útil en els centres. El segon dia seran els experts en la matèria, sobretot els psicòlegs, sobre l'escolarització, la inclinació i la falta d'inclinació, els abusos sexuals… I el missatge de l'últim dia és que l'addicció té solució, i coneixerem a professors resilients i experiències tant locals com murcianes. El nostre objectiu és posar damunt de la taula aquest tema incòmode, perquè tots som responsables en part.
Garai: I que el curs sigui un fòrum de debat i de sinergies.