Jo també tinc una col·lecció de discos i llibres a casa, no em preocupis”, en un foli adherit a un llençol que cobria el que podia ser una prestatgeria. Berria era un vídeo d'Eneritz Furya per a la Sala. Jo també em fixo en les prestatgeries amb llibres que decoren els fons dels personatges en les gravacions/fotografies que es fan des de casa. Desplacen els llibres perquè es vegin determinats exemplars (i no uns altres)? On em posaria jo? Els meus llibres estan en caixes, no en una casa, però fora de les caixes tampoc podria ocupar massa pla, i per descomptat no podria fer una elecció per a seduir a l'espectador. Hauria d'anar a casa dels meus oncles.

Això no vol dir que hagi llegit poc. Que no tinc molts llibres en propietat física. Llegir ha estat, de fet, una qüestió de supervivència en algun moment de la meva vida. I les voltes que donava a diferents biblioteques i biblioteques, com Ignacio Aldecoa de Vitòria-Gasteiz, suposaven un percentatge important dels meus recorreguts diaris. A Madrid tenia dues targetes, la de la biblioteca de la ciutat i la de la comunitat; cadascuna podia contenir tres llibres alhora. He passejat pels passadissos de llibre, aquí i allà, ajupits, asseguts, gairebé tombats, desmaiats per aixecar-me massa ràpid, del C al S, de nou al C, al B, i em permetré que la veu que havia gaudit abans, que un primer paràgraf m'ha agafat del pit i m'ha fet empassar, que és un llibre d'una editorial concreta, sis del mateix escriptor, dos, que no m'havia llegit la quarta vegada he llegit el clàssic..

La casa dels meus pares no era la casa del lector, però d'alguna manera van intentar llegir-nos (als 13 anys em van portar a Sard des de Durango, perquè eren contes, la literatura infantil o juvenil, i aquella inadequació em va canviar la vida), però la ikastola (la senyoreta que ens portava fotocopiant les joies d'un tresor anomenat Obabakoak) i les biblioteques van ser, sobretot, les que em van portar a la vida. I no podria mantenir el vici, a l'altura de les meves necessitats, perquè si no vaig tenir al meu abast una biblioteca pública, mai he tingut diners suficients (ni tan sols, si així segueixo).

Gràcies a les biblioteques públiques, molts hem llegit molt més allà de la nostra capacitat capitalista. Pocs. I no necessitàvem llibres que ens parlessin com si mai haguéssim llegit abans, no és una democratització que m'ha enriquit. El miracle de la biblioteca és l'altre: el sublim, el revolucionari, el subtil, el boig… és a les nostres mans. Soc aristòcrata a la biblioteca, un creient ateu que creï en altres mons. En el meu cas, aquest consell que es dona per a deslliurar-se de viure en una angoixa absurda és “dona't temps de cuidar-te”, “ves-te a la biblioteca”. Si alguna vegada em demanessin “mostrar la teva biblioteca”, hauria d'anar a la biblioteca. Molts dels moments més feliços de la meva vida han nascut a la biblioteca, en un lloc que no em costa ser de la nostra espècie. I una de les raons de respirar tan tranquil a la biblioteca és que el que prendré no es convertirà en unes escombraries hereditàries a la meva casa, allí la literatura no té cap pes, res és el meu, en la fitxa que hem pegat al llibre veiem les dates segellades, d'un solitari a un altre, una relació assossegada entre cervells. Mirant el meu entorn material ningú veuria el meu tresor: portant-me al lloc on em porten, porto una biblioteca amagada dins del crani.