De fet, l'artista col·lectiu Cabell/Carceller (París, 1963/Madrid 1964) ha analitzat la figura de Catalina Erauso en l'exposició que ha presentat a Alhóndiga Bilbao: Una veu per a Erauso -un epíleg per a un temps trans. Artistes Paul B. Es tracta d'un projecte realitzat en col·laboració amb el filòsof i escriptor Preuat, qui ha realitzat labors de comissariat. Cabell/Carceller porta treballant junts des de la dècada de 1990, treballant la pràctica de l'art des d'una perspectiva queer i no binària, qüestionant les formes hegemòniques de construcció de gènere en les pràctiques visuals i construint narracions alternatives i crítiques. Per a això, realitzen performances, vídeos, fotografies i compaginen la seva pràctica artística amb l'escriptura, les conferències i els tallers.

L'exposició que han preparat per a Alhondegi gira entorn de la complexa i enigmàtica figura de Catalina Erauso. Erauso va néixer entre 1585 i 1592 a Sant Sebastià, se li va assignar sexe femení i es va dir Catalina. Segons les biografies que s'han escrit sobre ell, va fugir del convent de modes vestit de soldades i va treballar per a la cort espanyola com a alferes en l'expansió dels dominis de l'imperi a Xile i Mèxic. Va deixar després d'ell nombroses morts, entre les quals se'l va acusar de participar en el genocidi maputxe. Sempre ocultant la seva feminitat i mostrant un esperit humil, va demanar permís al Papa per a portar vestits masculins i, després de rebre el seu consentiment, va passar a dir-se Antonio d'Erauso. Per això, i vist des dels ulls actuals, Erauso és una figura que podria llegir-se com a precursora de les pràctiques de transició de gènere.

Les preguntes, problemàtiques i contradiccions que pot aportar aquesta afirmació s'aborden sens dubte en l'audiovisual Una veu per a Erauso -epíleg per a un temps trans (2022)- peça central de l'exposició. Aquest vídeo és una nova producció que es presenta en dues pantalles gegants. En ella, els protagonistes són les tres persones trans i no binàries que interpel·len el retrat històric d'Erauso: Encert de Carlos, Lewin Lerbous i Mambi. A través del retrat barroc abans esmentat, es discuteix la sexualitat, la raça, el colonialisme, la dependència, l'explotació dels recursos, la violència, els cossos no normatius, les normes i les lleis i es dibuixa un retrat polièdric, coral i actualitzat al potencial d'Eraus. Els tres o els tres interpel·len directament al soldat vestit d'home que apareix en el quadre, de l'actualitat a un temps del passat, i Eraus, a través de la veu i la música de Mursego, respon amb la repetició “doneu Antonio” en una magnífica cançó.

El vídeo és complex, ric en matisos, a veure diverses vegades, ja que la potencialitat del text és enorme. També és interessant observar la continuïtat actual del recorregut que Eraus va iniciar en el segle XVII. El vídeo té la capacitat de posar en diàleg dues èpoques històriques i ens convida a especular com seria Erauso si visqués el dia.

L'exposició consta de dues sales successives que presenten la pràctica de Cabell/Carceller en múltiples formats. Però el fons de l'obra és el mateix. En Lost in Transition_un poema performatiu (2016) veurem a vuit monitors dispersos per l'espai; les televisions són les úniques fonts de llum en un espai absolutament fosc. En elles apareix una empinada escala en la qual apareixen nombroses persones que estan en transició cap al descens d'aquests nivells, elegant, dubtós, sexy, temàtic. Aquest treball, que sembla ser la interpretació de Nu descendant un escalier n° 2 de Marcel Duchamp, va ser gravat en el Museu IVAM de València amb els participants que van respondre a una convocatòria. La convocatòria deia: “Es busquen persones trans, drags, genderfluid, genderqueen, queer, agenero… per a participar en una senzilla performance gravada”.

A la sala lateral trobarem una galeria de fotos, més concretament una galeria de retrats contemporanis. En ell es mostren retrats de dones a les quals se'ls va assignar el gènere femení en el naixement, representant rols masculins en pel·lícules que han marcat una fita al cinema occidental: Rebel Without a Cause, en Marlon Brando The Godfather, en Brad Pitt Thelma & Louise, protagonitzada per James Dean… Al costat de cada foto s'afegeix una fitxa, com si fos documentació d'un arxiu.

Un recorregut extraordinari que ens porta a molts racons de l'exposició està cobert per un teló de feltre, un teixit robust i opac que ens convida a pensar que cal crear esquerdes per a arribar a nous significats i testimonis de l'opacitat de la història. Així mateix, tant el recorregut com les sales estan foscos, els focus i llums que s'utilitzen en les obres són les úniques fonts lluminoses que il·luminen els espais, i aquesta foscor, en certa manera, té similituds amb el retrat fosc d'Erauso. De fet, les llums i ombres del passat difícilment poden resoldre's des d'avui.

M'ha agradat la carta que he trobat emmarcada al final del recorregut. En el barri donostiarra d'Amara hi ha un carrer anomenat Catalina d'Erauso. Cabell/Carceller i Preuat sol·liciten formalment que en la carta que dirigeixen a l'Ajuntament de Sant Sebastià es canviï el nom del carrer i es designi a Catalina/Antonio d'Erauso. Amb aquest gest, volen demostrar que les preguntes que es plantegen en l'exposició poden afectar també el paisatge mural, qüestionant les denominacions patriarcals i binàries per a superar les obsoletes narratives.

Preuat, en els seus discursos, insisteix que és un museu més obert i permeable a la societat que a l'acadèmia. Una veu en l'exposició per a Erauso, una vegada més, ha aconseguit malgastar idees i creences i obrir el camí a relats més atrevits.