Perquè la CM explica millor que jo –i més que Sèneca avui–, diguem que amb ella, efectivament, tendim a viure com una vagina de sempre, una tendència tibant. I també la d'imputar la mort de la nostra vida. “Les nostres societats oculten i expulsen tot el que fa olor de mort”, afirma la CE: “Fins fa poc, els ancians estaven a casa i mentre s'apagaven veien com renovar la seva vida a través dels seus nets. Era una via per a matar la bondat. Ara, en les residències d'ancians, l'única cosa que els uneix és que han de matar immediatament. Per això moltes cases d'ancians tenen un marcat sabor de tanatori i fins i tot de forn crematori”. Però el que sembla un problema, bé vist, “és una sort, almenys si volem viure a fons, recordar que tots els dies hem de matar”. Morim de viure, deia Axular, i de morir.

D'altra banda, Nietzsche té un passatge que ja s'ha fet famós, en el qual s'imagina que un dimoni li proposa viure una vida sense fi, amb una condició, això sí, que comenci una vegada i una altra, com fins ara, sense poder canviar el detall més petit: “Aquesta vida, com la viu ara i com l'ha viscut, haurà de viure una vegada més i tantes vegades com no pugui, i no hi haurà res nou en ella, sinó que cada dolor i plaer, cada pensament i cada sospir, i tot el petit i gran de la teva vida, haurà de tornar a tu en la mateixa seqüència. I també aquesta aranya i aquesta llum lunar entre els arbres, i aquest moment”. Retorn continu. Estaries preparat? Adèle Van Reeth, en l'aposta: “Sense sorpreses, sense improvisacions, sense canvis. La idea és insostenible”.

El diable ens ensenyaria així una veritat crua. La vida que portes ara és la que t'agradaria portar? CD: “La vida no té cap fi. I és precisament això el que fa que la vida sigui fantàstica i fascinant (...) és a les nostres mans proveir la vida de tots els destins i significats que vulgui”.