En aquest moment en el qual l'emergència climàtica s'està convertint inevitable i en el qual cada vegada més enmig de la crisi socioeconòmica situen l'esperança, o més ben dit, la desesperació, en l'extrem dret, és imprescindible mirar més de prop l'ecofeminisme. En nom de la protecció del medi ambient i amb la finalitat de sortir de la crisi climàtica, l'ecofeminisme consisteix a sumar el conjunt d'idees autoritàries, nacionalistes i xenòfobes que aporta el feixisme i la sensibilitat ecologista.

Antoine Dubiau, un investigador en ciències socials, acaba de treure el llibre Écofascismes [ecofeminismes] i diu que és una ideologia, que de moment no està estructurada com a moviment. Però, per exemple, si la crisi ecològica s'endureix, existeix el risc d'estructurar-se –i millor imaginar el pitjor, per a complir amb la necessitat de tallar el camí que no està massa desenvolupat–. La mentalitat feixista es basa en uns pocs que viuen en comunitats i fora de la societat, però en general i de moment, els que se situen en l'extrem dret estan en la lògica de la societat de consum. No obstant això, cal no oblidar que en 2019 l'assassinat es va produir en la mesquita de Christchurch, a Nova Zelanda, ja que l'assassí es va definir a si mateix com un ecofeminista. En la lectura anterior pública es podia llegir: “L'emergència climàtica i la immigració són dues cares d'un mateix problema”. L'homicidi a la ciutat del Pas, a Texas, als Estats Units, va obrir també una explicació ecofeminista.

Dubiau observa dues branques de l'ecofeminisme: “Fascialización de l'ecologia” i “Ecologització del feixisme”. “L'ambigüitat d'alguns conceptes ecologistes és la conseqüència de la fascialización de l'ecologia, ja que algunes interpretacions alimenten la possibilitat que l'extrem dret s'ajunti amb l'ecologia. Des del punt de vista ideològic, l'ecologia del feixisme consisteix en el fet que l'extrem dret assumeixi el problema ecològic”. Seguint el que defineix, l'ecologia del feixisme és una branca d'aquesta ideologia xenòfob autoritària que pot lluitar contra l'antifaxismo. “L'ecofeminisme té com a missió aconseguir i protegir les terres habitables que queden, així com lluitar contra els immigrants que fugen de les regions insuportables”, assegura el politòleg i professor Jérôme Jadin. La mateixa lectura fa el filòsof Dominique Bourg: “Fa dècades que estan fantasiant decadència. El canvi climàtic només els confirma l'imaginari. Els alimenta les seves creences en l'Apocalipsi exagerant les pors de la invasió i la desaparició de la [raça blanca]”.

Dubiau considera imprescindible l'explicació d'algunes nocions i idees per a evitar la fascialización de l'ecologia. Suposem el de la dispensa –sabent que el sistema capitalista necessita un creixement per a perpetuar-se, una visió de donar la volta a aquesta lògica i de tenyir el consum i les produccions– o el de la colapsología –aquesta lectura diu que tenim el final inevitable de la civilització industrial i que hi ha desastre–. Les lectures feixistes basades en aquestes dues nocions van multiplicant-se en els últims anys: “Hi ha atractius naturals per a l'organització local i la desacceleració en els ecologistes ‘tradicionals’, als quals es poden associar concepcions de món impossibles d'imaginar per a les esquerres”, afirma Dubiau. És a dir, l'ecologia està instrumentalitzant la punta de la dreta per a formar un discurs xenòfob. Com? “L'ecosistema de la nació és el primer a protegir dins de l'ecosistema”, seguint el que es pot llegir en una presentació del llibre Fascisme fossile (“fosil-feixisme”). Els diversos seguidors del survivalismo tenen una visió eco-fisialista.

Bàsicament, el mateix està succeint amb la lectura política que l'extrem dret pot prendre a l'esquerra en el context de crisi socioeconòmica. L'últim exemple més clar és que Marini Le Pen ha volgut prendre les paraules de Jean-Luc Melencesta en les eleccions presidencials franceses i conquistar als votants.

Velles idees en el nou context

En Reporter Du XIXe siècle à Zemmour, l’écofascisme contamini le débat politique [“XIX. Des del segle XX fins al Zemmour, l'ecofeminisme contamina el debat polític”] és d'interès per a comprendre els orígens de l'ecofeminisme en el qual l'emergència climàtica es pot beneficiar.

En primer lloc, no és un corrent dels últims anys i les seves arrels es remunten al segle XIX, sinó que, en la ment de l'economista Thomas Malthus, recomanava, entre altres coses, el control dels naixements, especialment entre els treballadors, i la fi de les ajudes als necessitats per a “evitar la primerenca desaparició de l'espècie humana”. També en el moviment Volkisch se situen les arrels de l'ecofaxismo, segons explica l'historiador Paul Guilmentario. Va ser un moviment alemany que combinava el medi ambient amb el nacionalisme xenòfob, on el nazisme també té algunes arrels. “A partir de 1815 s'oposaven a l'explotació a curt termini de boscos i sòls, al mateix temps que lloaven la puresa racial del poble teutó, que creien que era envaïda per jueus i eslaus. L'amor a la Terra es relacionava amb l'antisemitisme i el misticisme de la naturalesa amb el populisme etnocèntric”, es pot llegir en l'article. Volkisch també va ser present en el moviment el científic Ernst Haeckel, que va proposar el terme “ecologia”. Ja en l'època, la crítica a la industrialització, al sistema capitalista i a la urbanització interioritzava els enfocaments ecofeministes, ja que aquestes lògiques implicaven la deterioració de la naturalesa. “Les arrels del feixisme s'arrelen profundament en el pensament ecologista del segle XIX”, segons Guildil. També en el si del nazisme es va desenvolupar la “branca verda”, que implicaria una sèrie de canvis ecologistes. Històricament vinculat a la idea d'arrelament de l'ecologia, apostaven per la consigna de Blut und Boden (“sang i sòl”) “que tenia com a objectiu definir una comunitat racial homogènia en un territori limitat per fronteres naturals”.

El final del nazisme no va acabar amb aquesta mentalitat ecofeminista, i ha continuat evolucionant en el temps. L'objectiu és desmentir la relació entre l'esquerra i l'ecologia i destruir l'hegemonia de l'esquerra en aquest camp. Per exemple, Senar!, publicat en 1995 pel nazi Henry Coston. L´écologie n´est pas de gauche (“Ez! L'ecologia no és d'esquerres”). En l'article de Reporter es pot trobar una llarga i esgarrifosa llista d'extremistes de dreta que porten a la lluita pel medi ambient .

“Els ecologistes tenen una gran labor d'esclariment ideològic si volen evitar la recuperació de les seves lluites per part d'alguns grups d'extrema dreta –diu Dubiau en el blog Perspectives printanières–, és una amenaça que cal prendre's molt de debò. La forma actual de parlar d'ecologia, naturalesa o demografia pot combinar-se amb una perspectiva feixista. Hem d'evitar qualsevol intent de captura”.

Si l'esquerra no està en la plaça com a sortida proponent, se sap que en temps de crisis socioeconòmiques es reforça la punta de la dreta. La crisi climàtica no ha fet més que començar i de moment és dolça i estimulant. L'exercici que hem de fer és el recomanat per Dubiau: deixar clar que l'ecologisme es construeix per l'esquerra. En aquesta crisi que s'anirà violant caldrà construir idees i solucions per l'esquerra. Perquè l'extrem dret serà aquí per a encendre als afectats pel clima i el sistema. I perquè la crisi no viurà igual, en l'ambient de la punta de la dreta o en l'esperit de la justícia social en què es basa l'esquerra.