Com has rebut el Premi Adarra?

No m'agrada el premi ni l'homenatge, i mai em vaig imaginar en aquesta situació. Serà senyal que he envellit [rient]. En qualsevol cas, vaig entendre el premi com un reconeixement que es deu a tot l'equip posterior al meu nom i vaig pensar que havia de dir sí.

Quan va prendre la paraula va parlar de Mikel Laboa. Els músics de la teva generació van rebre d'ell la passió per trencar els gèneres.

Em sento del mateix grup que els anteriors premiats, a edats primerenques. A més de la mateixa professió, estem en la mateixa acció: la resistència. Els cantants que estem treballant només en basc tenim un suplement: no ens programen, i no ens apareixem en mitjans en castellà, en els nostres també cada vegada tenim menys lloc. No obstant això, hem adquirit un compromís artístic per a treballar a favor del basc, perquè estem segurs que el basc necessita una nova cançó per a sobreviure. Aquesta boja marxa del món, o desmarcha, ens planteja contínuament nous reptes. Hem de continuar gaudint en el nostre idioma. No podem viure mirant enrere, hem d'oferir nous agafadors al nostre món, i per a això hem de deixar espai a les noves generacions per a trencar, embellir, trepitjar, innovar. Mikel Laboa sempre estava atent a les noves formes dels joves, potser molt llunyanes per a ell. A mi també m'interessa molt entendre en què caminen.

Al llarg de tota la teva carrera es percep un desig constant de cerca.

Vaig començar a estudiar so cromàtic amb Miguel Bikondo. Va crear una escola important, de molt alt nivell. Havíem d'aprendre noves formes, moltes vegades molt complicades, i potser aquesta passió per la cerca ve d'aquell món contemporani. A més, tenia una set insaciable de la trikitixa. Amb l'acordió intentava treure aquella irrintzis del so petit, però no l'aconseguia per complet. Al final, com molts de la meva generació, vaig deixar el so cromàtic i vaig prendre la trikitixa als 14 anys. Junkera, Zabaleta, Motriku, Mirin Etxaniz, Imuntzo, Leturia… Els kaletarras van envair el món rural i ells ens van acollir amb paciència, però amb calma. El món rural era més tancat als nostres ulls, i les innovacions exteriors, els estils, les peces… Nosaltres érem més moderns, ens atreien altres músiques.

Què, per exemple?

Escoltàvem rock i jazz. The Beatles, Eric Clapton, Queen, Eagles, el món country… Els primers grups de rock en basc també van començar llavors –Errobi, Koska, Indar Travis–, així com paraules com Egan, Akelarre. Tots feien versions de cançons anglosaxones. Que bones eren! El món de la trikitixa era molt diferent. El meu oncle m'ensenyava cançons de romiatges com Amparito Roca, Gallito, Record Florit, i un repertori molt ampli de fandango i arin-arin.

Vau començar a portar les vostres noves referències als romiatges?

Al principi fèiem el ball habitual, però aviat comencem a introduir noves influències. En la trikitixa a penes es feien noves cançons. Agafàvem de gran so, però necessitàvem notícies, sobretot per a competicions. Inevitablement, nosaltres mateixos comencem a crear noves cançons, en les quals el lizartza Jesús Mari Esnaola ens va ajudar molt. Tampoc hi havia discos, i quan van arribar les primeres propostes estàvem curtes potes. En aquell canvi social radical tot era nou: el salt del món rural a l'urbà, les ikastoles, la política… el nacionalisme també necessitava noves imatges i, entre altres coses, va mirar la trikitixa.

Li he llegit que la trikitixa era un instrument modern abans que el nacionalisme folklore.

La trajectòria de la trikitixa és molt curiosa. Al principi –XX. a principis de segle– era estranya, bruta i trencadora. Però la gent la volia, i encara que estava oculta, feien romiatges i balls. A poc a poc s'euskaldunizó la trikitixa: llavors era alegre, sa i nostre. Donava identitat al món basc. Es va convertir en folklòric, ens vestien de baserritarras. Però comencem a treure els nostres discos, i llavors va tornar a ser estrany, brut i trencador. To, volta mortal de 180 graus! Allò era rock, no la trikitixa d'antany. Però els joves volien, perseguien a nosaltres i així la trikitixa es va convertir en símbol i representant de la música basca.

L'adherència del món rural al label d'autenticitat també ajudaria…

Això li va donar una espècie d'etniicidad, sí. Per això dic que l'evolució de la trikitixa és molt curiosa: en totes les escoles de música i conservatoris es va convertir en instrument estrella, les matriculacions es feien molt per sobre de tots els altres instruments. L'alboka, la txalaparta o la dolçaina també van viure un gran auge i es van convertir en molt virtuosos. Al marge d'aquest perdó va quedar un gran so, que en el seu moment era molt important, ja que havia tallat el contacte amb el popular.

Va haver-hi reacció purista davant aquesta expansió de la trikitixa?

Sí, van ser escrits contra els nostres campionats i noves cançons. En el Diari Basc va sortir un escrit dient que no era una trikitixa i que si seguís en aquest camí anava a acabar. També es van organitzar taules rodones sobre el tema. A nivell teòric, tot aquest canvi va suscitar preocupació i era normal, perquè es va produir un canvi generacional. No obstant això, la majoria de la gent veia com a complement la trikitixa i la nova ona de sempre.

I per a tu què van ser aquests campionats?

Per a mi va ser una mica com la selectivitat, com un peatge a passar a la universitat. També el reconeixement. En aquell canvi social els campionats van tenir una gran tiranita, però també hi havia injustícia: només es dona reconeixement al primer i es descarta tot l'estil i l'aportació artística de qui no ha estat el primer. En un partit de pilota tal vegada no succeeix, però el món de l'art és subjectiu i hi ha moltes opinions i gustos. Em refereixo a la selectivitat, perquè després dels campionats van començar les nostres carreres artístiques. No obstant això, els campionats ens van permetre presentar noves cançons. Ens va posar en marxa en la creació.

Va deixar l'ambient del romiatge i va començar una marxa individual més personal.

Sí, no hi havia espai per als dos. De petita vaig conèixer la fascinació per la cançó i les lletres. Els meus oncles ens portaven als concerts d'Ez Dok Amairu i gravàvem aquests concerts, després els transcrivíem i finalment cantàvem algunes d'aquestes cançons amb la guitarra espanyola. No enteníem la meitat, però intuíem una cosa especial en la ironia de Xabier Lete, en aquest ball de les paraules, en els missatges, en les estructures. Igual que amb els Lekeitio i les curiositats de Laboa.

Malgrat aquests canvis, en la teva trajectòria també es nota la fidelitat a una aposta. Com s'aconsegueix?

Per intuïció, diria. Aquí al principi cadascun s'enfortia en el seu propi estil –vam conèixer conflictes similars anés d'Euskal Herria, entre rockers i modes, per exemple–. Però de sobte van començar a barrejar les formes, aquestes mescles eren benvingudes, el que escoltava a Kortatu podia escoltar a Kaxiano, Negu Gorrie va treure Bertso Hop, Hertzainak realitzava rock amb trikitixa, Oskorri amb trikitixa, Ruper va incloure la trikitixa de Josu Zabala, Errobik alboka… què era la música basca? A aquesta pregunta se li van donar diverses respostes. D'una banda, la forma marcava l'estil basc –Quousque tandem–; per un altre, la forma era igual, la música basca era la que es feia en basca. Nosaltres ens situem en aquest segon grup, barregem estils a la carta, i continuem sent bascos. Per contra, en l'estil basc, les persones que ataquen el basc ens animen a cantar en castellà: “Canta en castellà almenys alguna cançó, en cas contrari no t'entenc i és una pena”. Si accedim al castellà ens premien, ser modern s'associa amb el castellà, i nosaltres, sovint, en el modern, preferim el castellà.

Una de les seves reivindicacions és l'ecologia: cal garantir unes condicions de vida dignes a la música local.

La de l'ecologia no l'he inventat jo, però està bé en aquesta qüestió. En el nostre petit món sempre el millor és l'exterior, i tractem de copiar, però després quan ens hem anat a l'exterior volen provar el nostre formatge, no la nostra Coca-Cola. Ens volen escoltar en basc, no en anglès. Això demostrava que el món el componem cadascun de nosaltres, i des de llavors vaig començar a donar més importància al nostre i a exigir dignitat. Els grups de fora es paguen bé a Euskal Herria, però els d'aquí estem més precaris: tenim molts problemes en els contractes, ens posen traves en la hisenda. Recentment hem reunit els creadors professionals en basc en Lanartea. Pressionant entre tots potser aconsegueix una mica de dignitat en la nostra professió.

Acabes d'acomiadar-nos d'estar o no, vuit anys després de l'últim disc amb noves cançons. Com ha estat el procés?

Part del text. El seu ritme i to em porten a inventar la melodia. Trist, dramàtica, irònica… intento cosir la roba més adequada. Posteriorment es dissenyarà el tractament sonor de tot el disc. En aquest cas vaig decidir gravar amb el grup actual i vaig començar a fer arranjaments. També tenia ganes de provar algunes cançons amb orquestra de corda. Al final he posat junts un ritme ballable i un text més seriós, i viceversa. En barrejar textos humorístics amb una adaptació més clàssica m'ha semblat que he aconseguit un bon equilibri. El so cromàtic ha estat una eina imprescindible per a crear so i realitzar adaptacions. M'ha ajudat en el procés de cerca i organització.

En els vídeos promocionals del disc has comptat amb l'ajuda de la Màfia Chill. Ells et consideren un referent. Recordes alguna altra connexió forta al llarg de la teva trajectòria?

Després de gravar el disc ens acostem a la Màfia Chill, en dissenyar la promoció, perquè ens vam adonar que m'esmentaven en les seves cançons. En la música he sentit moltes vegades connexions especials: Amb 16 anys, per exemple, em vaig quedar impressionat en el concert d'Orio d'Errobi. Anje Duhalde, Mixel Ducau, Beñat Amorena i Jean Paul Gill. Què era allò! Fins llavors no vaig conèixer cap banda de rock d'aquella categoria, en directe tenien un so enorme. Recordo un altre concert inoblidable: Ràdio Popular va organitzar “24 hores en basca”. Omplir el velòdrom, la festa de la tensió i l'encenedor! Representants de la cançó basca moderna en el cant, com Sakabi i Egañazpi, Laja i Iturbide. Va ser terrible. Per citar una última: A la casa de cultura d'Intxaurrondo em vaig enamorar d'un grup pamplonés anomenat Brothers. Quina força i quina habilitat! Entre ells estava Ió Celestino. Al final del concert em vaig acostar a l'escenari i li explico la meva fascinació. Ell em coneixia. Des de llavors hem realitzat dos discos junts.

Acabem de premiar, els joves s'obstinarien… qualsevol diria que estàs en escuma.

El reconeixement proporciona plaer i significa valoració del teu treball. No obstant això, sovint ocorre el contrari, la qual cosa provoca malestar –invenció, o presentació d'un mal treball–. Amb aquest últim disc, en una entrevista un periodista en castellà em va tirar d'admiració: “M'alegro que hagis tornat a la música”. Mai he deixat de cantar! Necessitem més visibilitat en els nostres mitjans. La presència de grups bascos en els grans festivals que s'organitzen de manera itinerant és escassa, excepte excepcions. En la televisió tampoc tenim un programa musical digne. Si començo a demanar-los, tots els demano [riu].