Per a la invasió russa d'Ucraïna, el 24 de febrer, el Centri Tricontinental (CETRI), en la impremta, ha publicat Un système alimentaire à transformer (“Sistema d'alimentació a modificar”), una sèrie d'experts. Des de llavors, entrevistats en 20 minutes pour pòdcast, el sociòleg i historiador Laurent Delcourt, cap de recerca del CETRI, ha presentat les seves línies principals. Aquí resumim el diàleg titulat Géopolitique de la faim (“Geopolítica de la fam”).
Primera constatació: malgrat no aparèixer en les línies principals de l'actualitat, cada vegada hi ha més persones que viuen en risc de morir o emmalaltir de fam. Quan l'Organització de les Nacions Unides va aprovar en 2015 les seves propostes per al desenvolupament sostenible, entre els principals objectius de la humanitat es va incloure l'erradicació de la fam en el món per a 2030. Però des de llavors ha continuat creixent en set anys. En 2015 s'estimava que hi havia 630 milions de persones en el món amb fam. Per a 2019 entre 50 i 70 milions d'euros més estaven sofrint una falta crònica de menjar. Això era abans d'obrir el COVID-19…
El coronavirus i els tancaments i restriccions implantats des de 2019 per a controlar-ho van posar en perill els circuits internacionals de producció i distribució d'aliments. A més, amb la pèrdua de llocs de treball, especialment en l'economia no formal, provocada per la congelació de l'economia milions de famílies es van quedar sense ingressos. I en el segle XXI sense diners, sense menjar. A principis de 2022, la fam ja havia atrapat a 870 milions de persones en el món. Però si això era poc, ha arribat la invasió i la guerra d'Ucraïna.
La distribució geogràfica de la fam està relacionada amb el nivell d'ingressos de les famílies en cada país: “països amb pocs diners”, no “països sense menjar”. Països pobres, pobres. Per exemple, els del Sahel africà, en els últims anys principalment Níger, Burkina Faso, Txad, Mali i Mauritània. Després venen els que estan en guerra o els que han passat recentment, l'Afganistan, Iemen… També estan a Àsia Bangladesh del Sud, l'Índia i el Pakistan. I els d'Amèrica Central, que estan sofrint una crisi molt profunda, que provoca tant problemes d'alimentació com migracions massives.
En els últims anys a Sahel s'han duplicat les xifres de persones amb fam i les que han migrat quatre vegades. El mateix han empitjorat en l'anomenada Rama Oriental d'Àfrica –Etiòpia, Eritrea…–, Sudan i Sudan. El sud de l'illa de Madagascar viu en els dos últims anys una terrible sequera, la primera gran sequera que s'ha vist tan marcada per l'escalfament del clima, posant en perill la supervivència de dos milions de persones. Fora d'aquestes regions també hi ha exemples significatius de retrocés en la seguretat alimentària: En un Brasil, en els primers 15 anys del segle XXI la fam es va considerar desapareguda, però en els últims anys ha tornat a aparèixer.
CRIAT D'ALIMENTS BARATS
Les guerres, l'embogiment del clima i l'encariment dels fertilitzants al cultiu per la crisi energètica estan íntimament relacionats amb les fams. Però aquesta tragèdia té altres dos components fonamentals, un d'ells poc citat: El que Delcourt denomina “governança dels aliments”, és a dir, que una cosa és aconseguir un consens internacional en els objectius d'erradicar la fam i una altra molt bé en les estratègies i polítiques per a arribar a això.
L'ONU ha tingut històricament a la FAO com a eina per a treballar els avanços d'aquest problema, però els EUA sempre han desconfiat de la FAO i han aconseguit que el Programa Mundial d'Aliments, WFP en les seves sigles en anglès, sigui una eina de referència de la fam en el món.
Igual que per a l'Assemblea de l'ONU, si la FAO es basa en “un país, un vot” –un vot de Burkina Faso, un vot dels EUA– alliberat d'aquests principis WFP, els EUA ha aconseguit gestionar al seu gust les emergències alimentàries, utilitzant principalment els excedents de l'agroindústria estatunidenca per a la seva difusió mundial.
La veritat és que els països pobres estan atrapats per les conseqüències de l'estratègia dels Estats Units des de 1960, època de la Guerra Freda. els Estats Units, i en la seva corretja, els altres països rics occidentals, van decidir ofegar als països pobres en menjars barats. Per a llavors Occident portava anys produint en gran manera productes agrícoles. Aquests, dopats amb subvenció pública, es van dispersar en tots els llocs, venent molt més barats que els productes dels agricultors locals. Aviat, molts països exportadors d'aliments es van convertir en importadors d'aliments barats.
Aquesta manera de planificar l'alimentació de les poblacions va arribar a ser ideologia en la dècada de 1980, quan el neoliberalisme es va imposar a Occident. Com va dir el ministre d'Agricultura, Ronald Reagan, la manera d'alimentar-se dels països pobres no era la producció d'aliments propis, sinó la compra d'aliments barats als Estats Units. Des de llavors, en negociar solucions financeres amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per un país endeutat, un dels requisits era no invertir diners en l'agricultura.
La crisi de 2008 va mostrar que un país endeutat, sense pagesos, podia trobar-se de la nit al dia sense poder assegurar el pa o l'arròs de cada dia als ciutadans. Durant els mesos i anys següents, les rebel·lions provocades per la falta de menjar no van ser poques, però sense aconseguir canviar la governança mundial de la fam. Entre 2000 i 2015, el grup dels països més pobres del món ha vist pujar la factura de les importacions d'aliments de 2.5000 milions de dòlars a 33.000 milions.
“Què ocorre bàsicament? Es prohibeix al pobre promoure l'agricultura, es prohibeix als pagesos que formen la majoria de la població viure del seu treball, aquests països i persones es converteixen en assistents de les importacions. Si els aliments s'encareixen a nivell internacional és un desastre. En això estem. El problema és l'addicció. La relocalització és vital tant per a la producció d'aliments com per a moltes altres produccions. Vital per a ells... i per a nosaltres també”.
2016ko hasieratik bosgarren aldiz, Europako Batzordeak ez du lortu EBko estatu kideen gehiengoa glifosato herbizidari baimena luzatzearen alde agertzea. Indarrean dagoen baimena aurtengo abenduaren 31n iraungiko da, eta beste hamar urterako berritu nahi du Batzordeak,... [+]
E. Coli bakterioak kutsatutako haragia topatu dute Ipar Euskal Herriko saltokietan, eta Vignasse et Donney enpresak adierazi du dagoeneko saltokietatik marka horretako eta Belliande markako haragi xehetua eta hanburgesak kendu dituztela.