Aquest llibre té gairebé 400 pàgines i només quatre paràgrafs. Com va rebre la seva proposta de devolució?

Al principi vaig tenir molta por. Coneixia a Sebald i havia llegit a Austerlitz, traduït al castellà per Miguel Sáenza. Record que quan vaig llegir em va impactar moltíssim, i m'acordava molt bé que a mesura que vaig llegir vaig pensar: com ha retornat Crist això!

Et vas animar a això.

Sí. Sabia que anava a ser un gran repte: ho passaria malament, però també bé. El pitjor de tenir quatre paràgrafs és que és molt difícil repassar, perquè el text no t'ajuda visualment, i mantenir el mateix to.

Quan va començar a tornar?

A principis de l'any 2020, l'entregé al desembre de l'any passat. En els últims tres mesos hem estat repassant. La maqueta ha donat molta feina, perquè hi ha fotos, i jo volia revisar-les mil vegades.

Em va sorprendre el tema de les fotos.

Un dels debats sobre les obres de ficció de Sebald és com se'ls ha de cridar: novel·les, contes... Sarrionandia, en el discurs final, li diu l'artefacte narratiu. El mateix autor, en converses, utilitzava el nom de prose fiction, prosa fictícia, i utilitza les fotografies en totes les seves obres, no sols en aquesta.

Algunes fotografies són exactes, com el plànol d'un edifici, però en unes altres apareixen persones i t'entra el dubte de qui són.

No se sap. Sabem que Sebalde realitzava una gran labor de documentació i a vegades utilitzava les fotografies amb permís dels arxius, encara que també va tenir polèmiques amb això. Feia una espècie de mélange. Malgrat l'intens treball de documentació, això no significa que compti exactament tot el que li correspon a aquesta persona. Per exemple, Jacques Austerlitz deia que estava format per documentació de dues persones i mitjà. Les fotografies, a vegades realitzades per ell mateix, i moltes altres que adquiria en els mercats de mobles i altres objectes de l'antiguitat. Li agradava molt aquesta exploració.

En llegir per primera vegada Austerlitz, li va fer una gran impressió. Per què?

El que l'escriptor escriu explícitament –el que apareix en el llibre– no és tot el que compte, això m'admira: tot el temps suggereix que hi ha alguna cosa per sota del que compte, una espècie de corrent lent, i la pròpia escriptura és el principal generador d'ambient de la història i un fil importantíssim de la història.

Aquest fil és l'Holocaust.

Sí, encara que a penes l'esmenta en la seva ficció. Se cita per primera vegada explícitament en aquest llibre quan apareix el camp de concentració de Theresienstadt. D'altra banda, està molt creïble explicar com Austerlitz es nega a conèixer aquest moment històric, perquè sap que aquí hi ha una cosa molt dolorosa. I crec que Sebalde mostra a través de l'escriptura com recordem les coses: no hi ha una successió lineal, no és en absolut una cosa cronològica, sinó que ho fem saltant, un record ens porta a un altre, encara que no hi hagi una relació evident entre tots dos.

Existeixen també nombroses reflexions sobre la història de l'arquitectura i les especificacions dels edificis.

En els llibres de Sebald sempre apareix el colonialisme, directament o indirectament. Aquí, molt concretament. La ubicació del llibre a Bèlgica li permet referir-se a tota la qüestió africana i congolesa, entre altres coses, com les riqueses procedents d'Àfrica van permetre la creació d'aquesta mena d'edificis monstruosos. El llibre comença amb nombroses pàgines sobre edificis de gran grandària i construcció de fortificacions.

Per a mi ha estat molt interessant, et mostra molt de la història de l'arquitectura –perquè Austerlitz, el personatge principal del llibre, és historiador de l'arquitectura–, però m'ha donat un dolor tremend. He utilitzat un diccionari d'arquitectura il·lustrat traduït a la UPV pel meu company Alfonso Mujika, que m'ha vingut molt bé.

Ha sofert algun altre maldecap?

Sebald té un coneixement infinit de molts temes que has de tenir en compte a l'hora de traduir. Per exemple, el llibre conté moltes descripcions de la naturalesa, com les papallones. Es parla de papallones nocturnes, però amb nom comú, no científic. I quins són els noms més comuns? Normalment, pobles i llengües amb gran tradició naturalista. És a dir, Anglaterra i Alemanya molt. Els espanyols molt menys, i nosaltres zero. Llavors jo necessitava que algú em digués quin nom comú havia d'utilitzar en basc per a aquests noms de les arnes del llibre.

Com ha resolt el problema?

Localizé el nom científic d'algunes papallones, molt minoritari, i en una taula Excel poní d'una banda el nom comú de l'alemany, i per si de cas el dels idiomes que he utilitzat per a la consulta, castellà, francès, anglès i català. Després, un biòleg d'Aranzadi em va posar en contacte amb alguns experts en papallones d'aquí, alguns professors de la UPV, i amb l'Associació d'Entomólogos de Guipúscoa. Els vaig dir: "Posaré el que vostès em diuen, però em diguin què posar, que si un de vostès llegeix el llibre no pensi, quan arriba a aquesta part, la qual cosa he posat és una barbaritat".

Per fi els has donat.

Quan estava traduint el llibre acabava de sortir un llibre de noms comuns de les papallones del dia d'Euskal Herria. Però no de la nit, i jo necessitava els noms de la nit! Per tant, he utilitzat els noms 8-10 que ells m'han donat, sí. Lander [Majuelo, editor d'Igelako] em va dir que almenys amb aquesta traducció el basc ha guanyat alguns noms de papallona.

Es documenta molt abans de fer traduccions.

M'agrada molt aquesta part, sí. Mentre ho fa, no hi ha responsabilitat ni problemes de traducció. Ets de sobte una estudiant voluntària, i si a més estàs treballant amb un tema que t'agrada o amb un autor… Però és perillós, perquè pot haver-hi tantes vegades com vulguis i amb un autor així no diguem. Pots passar cinc anys documentant i sense traduir cap línia i sense cobrar ni un sol cèntim. Potser és una mica fruit de la meva inseguretat, em sembla que si ho faig, quan començo a tornar em portaré millor. Però alguns prefereixen començar de zero. Crec que li he escoltat alguna vegada a Koro Navarro, que prefereix posar-se en la pell d'un simple lector i tornar d'aquesta figura sense saber-ho abans.

Ha traduït Friedrich Dürrenmatt, Ingeborg Bachmann i W.G. en una sèrie bastant contínua. Sebald. Abans d'això hi havia anys que no traduïa literatura. Hi ha alguna decisió aquí?

Hi ha dues decisions. D'una banda, reprendre la literatura. 1992 o [E.M.] Vaig tornar de l'anglès un treball de Forster, en aquella època vivia a Bilbao, tenia una vida bastant dissipada, per dir-ho d'alguna manera, i no vaig poder fer-ho: ho vaig fer de tant en tant, ho deixo, ho torno a començar, no em vaig conformar amb la traducció. I, d'altra banda, durant molts anys he tingut grans tasques de cura per la situació de la llar, i em resultava molt difícil fer altres coses a part del treball diari. I com no em vaig quedar content amb aquella traducció inicial, em va parar una cosa així, per cert.

Quan el meu pare va morir, el primer que vaig decidir va ser anar a Alemanya durant una temporada a prendre una mica d'aire, i a donar un bon sacsejat a l'alemany, perquè estava una mica oxidat per no utilitzar-lo. I durant dos anys, mentre vaig continuar treballant, vaig passar uns mesos de cada any a Berlín, demanant permís de treball, sacé el nivell C2 i vaig dir: ara sí, si em surt alguna oportunitat, tinc ganes. Un dia va sortir a concurs el primer, el de Dürrenmat, i m'ho van donar. I res més publicar-ho, va sortir a concurs la de Bachmann, i em vaig presentar pensant que no m'anaven a donar, i això també.

I després Sebald.

Xabier Olarra em va dir que anava a deixar algunes responsabilitats de l'editorial Igela i que Lander anava a començar. I ell em va proposar immediatament la volta de Sebald, Austerlitz. I així ha estat. Les coses passen gairebé per casualitat i et converteixen de sobte en especialista d'alemany! La veritat és que estic satisfet. M'han tocat tres símbols d'Europa Central, que m'agraden molt, i em permeten entrar en la història d'aquest entorn, que és una de les meves obsessions, que m'interessa molt, sobretot la seva història i el seu moviment artístic. Crec que encara tenim molt a aprendre i que hi ha molt a tornar de la literatura que hi ha. Molt.

Li van donar el Premi Euskadi per la traducció de Bachmann. Que vostè li ho té.

La veritat és que va ser una gran sorpresa. No ho esperava. Jo estava convençut, i ho estic fent de veritat, que li ho lliurarien a Irene [Arrarats] [el mateix any que va publicar el Segon sexe de Simone de Beauvoir]. Després un amic em va dir que no premien els intents normalment. La veritat és que no sé si les obres literàries i els assajos haurien de tenir una categoria en els premis de traducció perquè els intents no es quedin sempre al marge. En cas contrari, si hi hagués un únic premi a la traducció, els intents haurien d'introduir-se més fàcilment en aquest bombo. A més, en els últims anys la producció d'assajos ha augmentat considerablement. I en el cas del segon sexe, una cosa més canònica… No em queixaré, clar, eh? Però no ho esperava de veritat.

Vol dir una altra cosa?

Animaria a la gent a llegir Sebald, en basca o en qualsevol altre idioma, no dic per la meva traducció. És un autor que val la pena. Crec que ara hi ha una tendència que no m'agrada molt: sembla que si recomanes a algú que no és molt fàcil, ets un pedant, has de ser un cool, perquè és super cool recomanar coses lleugeres. I a mi em fa una mica de ràbia. Les novel·les d'Henry James són fàcils? O Virgínia Woolfena? Amb això no vull dir en absolut que estic en contra de les coses que es llegeixen, senten o veuen més fàcilment, en absolut, però han estat obres que m'han fet pensar i a vegades m'han descolorado els que han quedat per sempre amb mi.

El desastre i l'exili travessen el treball de Sebald, i no obstant això, el seu llibre acaba i li anima a tornar a començar. Tenen un magnetisme, atreuen, i al mateix temps, en passar la fulla tens la sensació que alguna cosa s'evapora, desapareix. És una combinació molt atractiva, i en aquest sentit, encara que no sigui fàcil una de les denominades, jo crec que és un autor molt recomanable.