En els últims mesos, la paraula “radicalitat” s'ha utilitzat amb freqüència en els mitjans francesos: en la campanya de les eleccions presidencials franceses, els càndids d'extrema dreta han utilitzat amb escreix el terme “estremismo”, mentre que els d'esquerres han fet seva la “radicalitat” per a assenyalar que és hora de fer canvis revolucionaris.

Especialment entre la majoria de les esquerres, la “radicalitat” és avui un optimisme connotat, no s'associa més a les accions condemnables d'una minoria violenta. Sembla que no és més aviat vist que sigui moderat, reformista, progressista. Com no podia ser d'una altra manera, tots som conscients de les enormes dificultats que entrem: destruint el medi ambient, la supervivència col·lectiva de l'ésser humà s'ha posat en dubte pels nens, el sistema neoliberal que s'ha elevat per tot el món explota als individus, trenca les relacions i hem perdut velles ideologies que donaven esperança. Les vies radicals són, per tant, molt urgents, perquè és evident que no tenim més temps per als compromisos. En les últimes dècades s'han radicalitzat tots els àmbits: feminisme, postcolonialisme, ecologia... perquè creiem necessari erradicar la injustícia social, l'imperialisme, el gran capitalisme, la contaminació massiva i l'opressió dels ecosistemes. Perquè aquesta és la “radicalitat” optimista d'avui, en la línia de la granota de Marx, que és la d'agafar les coses d'arrel i transformar-les.

En Bizkaia, aquestes radicalitzacions poden ser intrínseques si dificulten les relacions entre individus i grups humans. Hem vist que en la campanya de les eleccions presidencials franceses les discussions entre els candidats eren impossibles: els candidats es posaven bullits, utilitzaven paraules violentes o humiliants, per a demostrar que no podien conversar entre si, amb simples codis de multitud. En la societat també s'han reduït les ganes i la capacitat de debatre: hi ha temes com el tabú (COVID-19 com la gestió de crisi), cadascun prefereix estar amb les seves idees, quedar-se només en contacte amb el grup que comparteix les seves idees i no creuar-se amb la resta de persones. En general, les postures radicals tenen l'essència en l'odi: patriarcal i sexisme, neoliberalisme, colonial. Malgrat la correcció, el risc és que les ideologies radicals contemporànies ens facin remuntar al nou autoritarisme si no donen valor al debat respectuós.

De fet, d'altra banda, de la “radicalitat”, s'introdueix un concepte comú en els mitjans francesos, així com en la recerca literària universitària superior: la necessitat de “matisos”. És una noció de definició difusa. Alguns dels seus sustentadors ho relacionen amb el concepte de consens del filòsof Habermas en sentit neoliberal; uns altres amb el concepte cec i patètic de “care” (vegeu Le Monde Diplomatique de maig de 2022 i el seminari universitari que ha passat a París a la fi de l'any 2021: “Caring lit”). No obstant això, d'aquestes reivindicacions dels “matisos” no es pot donar cap sortida: els drames que vivim no seran obstruïts pels mínims i càlids sentiments superficials.

Que reflexiono sobretot això, penso que tenim la necessitat d'ideologies radicals per a denunciar les injustícies, però que hem d'aconseguir més, més honestament i millor discutir, per a salvar-nos junts sense negar la nostra, perquè és desitjable la salvació col·lectiva.