Colòmbia es desplaça i arriba dels seus titulars, però la situació d'excepció que viu el país es manté. Aquesta ha estat la raó de fer el llibre?
Alexander Ugalde: Més que estudiar a fons Colòmbia, la nostra intenció era fer un treball biogràfic que posés en valor l'existència d'Alberto, i ho hem aconseguit en part. El llibre esquitxa el que va succeir al país des del seu naixement a Colòmbia en 1945 fins a la seva fugida a Alemanya en 2002. En cadascuna de les situacions personals descrites hem hagut de contextualitzar el que estava ocorrent a Colòmbia i a vegades a Amèrica. El resultat és un text mixt que combina la biografia d'Alberto amb l'intent de descriure el seu entorn.

Alberto, vostè va néixer a Bogotà en 1945. Aquests anys es coneixen com a “temps de la violència”. Però la violència mai ha desaparegut.
Alberto Pinzón: La violència política semblava llavors una maledicció garciamarquiana, i encara ho sembla. En el segle XIX Colòmbia va sofrir nou guerres civils visistas. El segle XX comença pel mateix camí, deixant milers de morts en les guerres entre liberals i conservadors. El partit que prenia el poder trepitjava sistemàticament al perdedor. Per això es va dir a aquests anys “l'era de la violència”. Això va canviar en 1957, quan totes dues parts van constituir el Front Nacional.

La repressió i la misèria van continuar. Una dècada després el conflicte va canviar de color. Ja no era una guerra fratricida entre liberals i conservadors, sinó que les tres guerrilles amb una visió marxista revolucionària van declarar la guerra a l'Estat per a combatre la misèria i la repressió dels grans terratinents.

Va estudiar Antropologia en la Universitat de Bogotà. Vas entrar jove en la joventut del partit comunista colombià. Llavors va conèixer a Guillermo León Sáenz. Company de militància, que després es convertiria en comandant de la guerrilla FARC-EP.
A. Pinsà: Érem joves i el país que vivia efervescència política. En la universitat havia de tot: cristians pro-socialistes, troskistas, maoistes, anarquistes... Però jo em vaig submergir en el moviment comunista. El debat general de llavors se centrava en la utilització de la lluita armada per a aconseguir els objectius.

Allí vaig conèixer a Guillermo. Des del principi desenvolupem una gran amistat personal, militant i acadèmica. Així creem la revista universitària Rojo. Els nostres oponents ideològics d'esquerra ho compraven immediatament per a oposar-se a les nostres tesis. Ens va servir per a plantejar debats i reflexions. Però després prenem diferents camins. Jo em vaig allunyar de la política per a, una vegada finalitzats els estudis de medicina, començar la meva vocació de jove. És evident que Guillermo va prendre un altre camí.

En 1986 va rebre un missatge de Guillermo mentre treballava com a metge a Bogotà. Es va reunir amb ell a les muntanyes de Sumapaz, en el marc de les converses de pau de la guerrilla FARC-EP amb el govern que dirigia Belisario Betancurt.
A. Pinsà: Acceptar la sol·licitud va ser comprometre's amb el meu amic i company. Ens trobem en la fortalesa de la guerrilla Casa Verda, situada als voltants de Sumapaz, on em vaig quedar dues setmanes. En aquells dies em reconeixia que molts sectors de l'esquerra havien dormit la guerrilla. Reflexionem sobre les possibilitats de buscar una solució política. Però les coses no van succeir com volien: En 1990 el recentment elegit president Cesar Gabiria va posar en marxa l'Operació Colòmbia per a destruir la comandància de Casa Verda i FARC-EP. No obstant això, aquest intent de pau va crear condicions per a enfortir el moviment Unió Patriotica.

Els Estats aparells es van enfrontar ràpidament a la Unió Patriotica. En aquest ambient tan turbulent vas participar en les negociacions de Pau de Caguán entre el govern d'Andrés Pastrana i el FARC-EP (1998-2002), com a membre de la Comissió de Personalitats.
A. Pinsà: A més de comprometre's amb Sumapaz, la meva trajectòria acadèmica, resumida en el llibre, va influir en l'elecció de la comissió. Per a llavors ja havia publicat treballs d'antropologia sobre els països d'origen colombià, així com de medicina. Crec que el meu treball intel·lectual i la meva amistat amb Alfonso van empènyer la comandància de FARC-EP a proposar el meu nom.

El de Caguán també va fracassar. En el camí va sofrir un atemptat i des de llavors viu refugiat a Alemanya.
A. Pinsà: Desgraciadament, moltes vegades és més fàcil fer la guerra. Sobretot quan preval una mentalitat guerrera dominant. Qui compta amb el suport estricte d'una potència imperialista com els Estats Units, amb tota mena de recursos, utilitza la guerra per a imposar interessos econòmics, polítics i ideològics; Colòmbia no és una excepció. Milers de colombians que han intentat revertir la situació han estat assassinats i molts altres hem hagut d'abandonar el país. Avui, en 2022, encara rebo amenaces en el mòbil. És clar que el Bloc de Poder Contrainsurgente (Bloc de Poder) mai m'ha perdonat el treball realitzat a favor de la solució política.

Parla vostè del Bloc de Poder. En el llibre es parla llargament sobre aquest tema, i a vegades es parla de l'anomenada “doctrina militar”.
A. Pinsà: És el fenomen que sofreix la classe subordinada i la classe obrera colombiana en el dia a dia. Els poders colombians han establert una doctrina militar estructurada als EUA des de la Segona Guerra Mundial. La doctrina militar ha estat aplicada en diversos països sud-americans des de la Guerra Freda i ha tingut èxit. Aquesta doctrina militar s'ha convertit en ideologia política a Colòmbia com a solució a la repressió. Amb això dominen a la societat colombiana en funció de determinats interessos. Per descomptat, també genera resposta als agredits i victimitzats.

És possible en aquest moment fer front a aquest bloc i ideologia política des dels àmbits socials progressistes? Un exemple podria ser l'explosió social de l'any passat?
A. Ugalde: La repressió que van sofrir els alumnes i els moviments socials després de les mobilitzacions de l'any passat va posar de manifest tot això. S'ha format el front, s'ha fet una lluita heroica, ara i abans, però el resultat cal reconèixer-lo, és totalment diferent. L'acord de pau signat en 2016 a penes s'ha complert. Sis anys després, el balanç és decebedor. Estem preparant un llibre amb experts de diferents països que pretén analitzar aquesta evolució en els últims anys i que publicarem en els pròxims mesos.

Alexander, l'última publicació s'ajusta als objectius i valors de l'associació Freytter?
A. Ugalde: Un objectiu clar de l'Associació és recuperar la memòria històrica d'alguns aspectes del conflicte polític, social i armat a Colòmbia, i des de la seva creació a Bilbao en 2012 hem realitzat diverses iniciatives. Confesso que he complert amb l'amistat és una de les iniciatives més ambicioses que hem realitzat. Amb la inestimable ajuda de Jorge Freytter, promotor de l'associació.

Per què Alberto?
A. Ugalde: Alberto porta vint anys en l'exili i des que fundem l'associació Freytter hem convidat a actes i conferències sovint. Després d'un acte de la UPV ens va comptar l'atemptat que va sofrir en 2002 durant el procés de diàleg de Caguán. Després va aconseguir fugir de Colòmbia amb l'ajuda de l'ambaixador alemany, i des de llavors viu a Alemanya.

En l'associació sentim la necessitat de recollir, a més de l'atemptat, diverses experiències viscudes en la seva vida. A la narració històrica documentada se li han afegit obres verbals i verbals d'Alberto perquè, a través de cada passatge, el lector s'endinsi en les aventures d'Alberto. El llibre és una altra manera de comptar el conflicte colombià.

Damunt tenim les eleccions presidencials. Les enquestes mostren el primer front progressista dirigit per Gustavo Petro. Vindrà el canvi a Colòmbia? Tindrà el canvi la força necessària per a revolucionar la situació?
A. Ugalde: Una cosa és apropiar-se del Parlament i del Govern i una altra és tenir la força suficient per a modificar les estructures bàsiques de l'Estat. A vegades arriben als governs forces d'esquerra –parlaré en plural perquè són múltiples–, però els canvis no són profunds o permanents: Lula Da Silva o Dilma Rouself al Brasil, Rafael Correa a l'Equador… Al Perú la gestió també està sent bastant deficient. A Colòmbia el mateix: encara que guanyi la coalició del Pacte Històric, tinc molts dubtes sobre el que pot ocórrer. La coalició és un embolic de forces que no sé com resoldran les contradiccions a l'hora d'aplicar polítiques decisives. Gustavo Petro no és un polític que juga el coll. Alberto considera a Petro com un camaleó i, per descomptat, el Bloc de Poder estendrà una oposició despietada contra ell i el canvi.