Huaco retrat rep un fort acolliment. Que vostè li ho té.
És màgic que ocorri una cosa així quan t'has cansat de la precarietat i d'empènyer. Ho veig en el marc de la reparació històrica, en el marc de la devolució de l'or, com diu el grup Ayllu, que treballa la recerca artística i l'acció política anticolonal. No és només el meu crit, sinó el crit col·lectiu, el clam pels drets i les millors vides. Amb aquest llibre, almenys, hem d'aconseguir diners suficients per a derrocar l'estàtua de Colón a Madrid.

En la novel·la s'uneixen tres fils: La recerca sobre l'avantpassat Charles Wiener, la doble vida del pare del protagonista i la relació de polimeraridad del propi protagonista. He recuperat aquí els projectes de
tres llibres. No tenia recursos per a realitzar una gran recerca sobre l'avantpassat –a més, no volia homenatjar, sinó lluitar amb ell–, ni per a buscar matriarcas familiars perdudes, per la qual cosa vaig deixar de costat aquest projecte. D'altra banda, el meu pare va morir i em va animar a parlar de la seva vida: tenia dues famílies que mai havien tingut contacte entre elles. Primer vaig parlar amb la meva mare i els meus afins, clar, que no els van agradar molt, però pensava que tenia dret a parlar del tema i volia sortir fora. Finalment, tenia una intenció novel·lística sobre la polimicidad, l'he reciclat i s'ha convertit en el centre del present del protagonista. Sempre he tingut la necessitat d'actuar des del cos i des de la meva pròpia vivència, encara que en aquest cas utilitzi l'autofición. I amb aquestes peces he creat el patchwork.

Parlem de Charles Wiener. Aquest home gairebé va arribar a Machu Picchu, entre altres, i va robar quatre mil huacos, peces ceràmiques que reflecteixen les cares dels indígenes abans de l'època de colonització. Ha inclòs un esment en el seu llibre en l'epígraf: "La ximpleria artificial del cos estava relacionada, en el cas dels peruans, amb l'estupidesa fàctica de l'ànima".
Quan vaig començar a llegir el llibre de Wiener i em vaig trobar amb aquesta llengua racista, no vaig poder seguir: em va insultar i em va ofendre. Com parlava de la meva cultura, de la meva ciutat, de les seves gents… Però al fil del projecte d'Huaco retrat, em vaig tornar a ficar en l'acció i en les idees del moviment antiracista madrileny, escrivia sobre el tema Eldiario.es en el mitjà, el moviment Black Lives Matter estava a punt de canviar moltes coses i també hi havia nous relats de resistència que reconstruïen la història: Així que tenia clar que no jutjaria a l'home des de la talaia de la seva època.

Des d'avui.
Jutjaria a la seva suposada heroïna des del punt de vista del chol i l'empipament, amb els ulls i la ràbia del meu temps. Hi ha una cosa que dir de Wiener: a diferència d'uns altres del seu temps, no volia eliminar les races baixes. Entre altres coses perquè formava part d'ells: era jueu austríac, exclòs, que va prendre la nacionalitat francesa i es va convertir en catòlic per a fugir de l'assetjament. No obstant això, reivindicava el projecte de civilització blanc europeu amb paternalisme, com qualsevol polític del PP en l'actualitat. És més, va comprar un nen indígena i el va portar a Europa per a demostrar que podia educar-ho.

Aquest discurs em resultava molt conegut, perquè parlen del mestissatge a Espanya de la mateixa manera. Espanya es conta que va arribar a un camp de bàrbars caníbals i que els va donar tot: llengua, religió, cultura, art. Els diputats espanyols asseguren que el millor que pot passar a una dona sud-americana és casar-se amb un espanyol. En aquest punt vaig relacionar el passat amb el present. I vaig començar a escriure aquest llibre, explicant com ens travessa la colonialidad fins als nostres dies.

Em sembla rellevant com explica vostè la història de les dues famílies del seu pare. Demostra la complexitat de la situació sense jutjar a ningú. En el
llibre no hi ha coixesa ni victimisme, sinó que partia de l'experiència de sentir dolor en el cos, la qual cosa genera empatia i una certa comprensió cap a les persones de tots els bàndols: presumptes víctimes i presumptes victimarios, que no són víctimes ni victimarios en termes absoluts, sempre tenen més aspectes. I crec que, al final, en la figura de la mare es materialitza aquesta humanitat crua que esclata en el rostre i ens sorprèn en tota la seva veritat. T'adones que aquesta dona ha triat el seu destí; t'adones que realment aquest home no és un home malvat, sinó que no sap estimar, que li van ensenyar a maltractar, que mai havia après a honrar. Tu, per contra, ets fruit de l'encreuament d'aquests dos rius, per desgràcia o per sort, i tractes de fer les coses bé i a vegades fracasses. És el moment d'abraçar contradiccions, deixant de costat les modes, la moral, la veritat i la mentida.

Tot això amb molt d'humor.
Segueixo la regla literària de treballar les coses llorantes i dramàtiques des de la perspectiva del patetisme còmic. Una altra regla: escriure sobre el que m'avergonyeix, també és ridícul. Hem d'escriure sobre el que ens estreny, que és on resideix l'honestedat absoluta, i això és el que fa viure els textos.

També m'agradaria preguntar-te pel llibre Nou llunes: és un testimoniatge d'assaig sobre el teu embaràs, publicat per primera vegada en 2009, i ara has publicat la versió corregida.
Sentia moltes coses molt llunyanes del llibre i les vaig netejar, per exemple, li llevaré moltes espesses: em va semblar insuportable llegir-les, sobretot perquè soc gruixuda. No vaig poder canviar les traqueserías sobre el gènere i el sexe del nen, ara no ho parlaria de cap manera, però en el seu moment era així.

Mostra la vista del migrant.
Sí, un peruà dona a llum a Barcelona. És un cos migratori clar: ja estava escrivint des de la vivència d'estar fos. També criticé directament la medicalització de l'experiència maternal, l'embaràs i el part des del punt de vista d'una dessuadora. Com ens tracten en les institucions, als hospitals, com ens veuen com a nens…

És un llibre sobre l'embaràs, però parla, entre altres coses, de l'avortament.
Sembla que en un llibre per a embarassades no es parlaria d'això, no? El llibre té aquest costat fosc. S'oposa als estereotips: l'embarassat no és un àngel de la casa, una persona fràgil a la qual cal cedir el seient en el metre. Cuidat! Cedeixen el seient a un terrorista, a un cotxe bomba del sistema! Crec que les embarassades no són desprotegides en absolut. Són hormonalmente explosius, contradictoris i capaços de qualsevol cosa. I no vaig parlar de mitjà… Això sí, holocaust per a tots els altres.

Com?Vaig treballar una mica el tema en l'obra
Quina bogeria enamorar-me jo que tu, encara que no era la meva semirígena, sinó la de la meva núvia: es va obsessionar amb un altre tipa i es va anar de casa, amb el bebè, a cantar amb l'altre. Jo no vaig tenir tant d'efecte, però vaig sofrir el de la meva núvia [riures].

En aquesta obra parla de la seva relació amb Jaime Rodríguez Z. i Rocío Lanchares Bardají: dos nens creixen junts, Coco i Amaru. El punt de partida
de l'obra és la crisi que sofrim en 2016. Quan Amaru era molt petit, estàvem disposats a viure el somni de la família de la polimeraridad, amb l'arribada del desmesio, construïm la caseta, vam fer portar un llit gegantesc, i canviem la vida de Coco –li presentem a una dona dient que estàvem enamorats d'ella i que vindria a viure amb nosaltres–. Vam fer una gran aposta, en essència, en la qual de sobte Rocío va cremar el primer cigarret després de l'embaràs, va beure una copa de vi, i va decidir que volia deixar de ser vaca de seguida, se li va retornar el desig de tocar la pell, però en el rabillo que volia fer amb un forà, la qual cosa va provocar l'explosió del nostre somni. Jo havia estat fent proselitisme amb la samarreta de la polimeraridad, i allí em vaig adonar que no podia suportar la situació, que jo volia construir el niu, créixer el bebè de la polimeraridad. Però Rocío volia viure el seu moment. I va començar una terrible onada, amb grans enfrontaments. Això és el que es compta en l'obra.

Bàsicament, vaig explicar com partim d'aquesta crisi i com intentem reconstruir les coses. És una reflexió sobre aquesta mena de relacions: quins errors i quins forats tenen. Al cap i a la fi, encara que volem voler-ho d'una altra manera, a vegades toquem a baix, perquè les nostres teories no es poden portar a la pràctica i es converteixen en un mer discurs.

Ha realitzat una llarga trajectòria periodística. Va abandonar el Perú a principis de la dècada de 2000, per què va decidir migrar i quin ha estat la seva trajectòria a Espanya?
Al meu país tenia una mica de visibilitat com a periodista. En el periòdic em van felicitar pel meu treball, però no em contractaven. Això de sempre: els homes del meu amic eren contractats per fer el mateix que jo vaig fer, i jo estava com a fals autònom. Em vaig cansar i vaig anar a Barcelona. Clar, era el becari més antic del món, tenia gairebé trenta anys i havia de començar de zero. Guanyava molt poc com a periodista, ho combinava amb qualsevol altra cosa, el meu marit es dedicava a servir paelles i així vam anar alternant per a poder tornar al periodisme, que era el nostre camp. Com ja havia treballat en la revista Etiqueta Negra, una revista bastant emblemàtica del periodisme narratiu a Llatinoamèrica, vaig tenir l'oportunitat de tocar unes portes. Després vaig començar a treballar en qualsevol cosa relacionada amb el periodisme.

Per exemple?
Vaig fer l'horòscop sexual de la revista Primera Línia, una revista porno que en la dècada de 2000 encara regalaven Dvds. Hi havia munts de diners: Em pagaven 400 o 600 euros a canvi de fer un article sobre les platges més calentes d'Espanya –encara que mai he estat en una platja d'aquestes característiques–. Vaig arribar a ser redactor cap de la revista i després em van dir els de la revista Marie-Claire. Sí: de redactor cap d'una revista porno favorita a redactor cap d'una revista femenina fashion.

Volies fer volar per dins?
Era un infiltrat, és clar. Va ser una època divertida, no va durar molt. Una cosa curiosa va ser que en les revistes femenines no s'adonava que hi havia una crisi enorme. Em van rebre en 2011 i el director creia que era Anna Wintour: Em venia a buscar en una mercès amb guia, mentre el periodisme s'estava desfent en el nostre entorn. No s'adonava que estaven a l'Espanya del moviment 15M. Jo també amb prou feines. Em negé a treballar perquè em vaig enamorar d'una dona ocupada antisistema que em murmurava a cau d'orella que calia destruir el treball, i a més jo volia ser escriptora i no aquesta altra cosa. Per tant, vaig perdre l'oportunitat de comprar un pis, o el que em mereixia com una dessuadora que havia menjat durant anys. I vaig tornar a la precarietat: Menja la sopa de col de l'horta de Perales i compte els cèntims després de les festes del Vaciador. Va ser la millor època de la meva vida.

I ara?
Un dia em vaig adonar del canvi periodístic: calia col·laborar amb els mitjans digitals i pagaven molt poc. A poc a poc vaig fer el camí com a autor i signatura, aconseguint algunes col·laboracions fixes. Però això és molt inestable, ja que fa un any vaig perdre dues columnes del cop. Si no hagués publicat aquest llibre, i no em demanessin altres sessions, tallers o conferències, no sé què hagués fet. És a dir, encara sort que cada vegada tinc més mitjans de vida que trec dels meus llibres, si no, si hagués de ser periodista…