El franquisme i l'art contemporani, que abans no semblen molt compatibles.

A Pamplona, el món de l'art no era molt accessible, les possibilitats eren molt limitades. Hi havia poques exposicions de pintors que pintaven el pont de la Magdalena o el perfil de la Catedral. La pintura era digna i responia a una demanda social, de plaer estètic. Però els nascuts en el franquisme ja teníem un ull en el nostre i l'altre en l'exterior. Ens arribava a degotar, no sabíem massa sobre els camins de l'art contemporani.

En aquest context, què van aportar les Trobades de 1972?

Amb les trobades es va inventar principalment en dues coses. Una, a Pamplona; en una ciutat més gran es fondrien. I l'altre, que la família Huarte hagi encarregat l'organització a Luis de Pablo i José Luis Alexanco, dos artistes i no dos experts, o dos comissaris d'art.

Durant una setmana, a la ciutat va haver-hi una concentració de les arts que es realitzaven en aquest moment en el món. Es va barrejar l'art occidental amb el no occidental. Un grup de música tradicional de l'Índia i al mateix temps John Cage, que feia la música més rupturista. Aquesta fusió d'avantguarda i arts tradicionals va ser molt bella. Els Partits es van inaugurar amb un partit de pilota a mà en Labrit. Gents de tot el món i Labrit de gom a gom. Imagina't quants partits de pilota hem vist. Perquè llavors vam veure una cosa diferent: el so era John Cage, els moviments dels pilotaris el ballet contemporani. Allò era bell i ens va servir per a redescobrir el nostre.

Com vivia la gent de Pamplona?

Crec que la majoria de la gent de Pamplona va viure amb una mescla de sorpresa, sorpresa i rebuig. Va afectar més els joves, que ja havien començat a viatjar, als quals van viure maig del 68 i als quals estaven més oberts a les tendències de l'època.

Per a l'art basc, en principi, no hi havia espais propis previstos.

Jo dirigia la sala de cultura de la Caixa d'Estalvis de Navarra. Perquè fixi's, jo, que era el responsable d'aquest espai, un mes abans em vaig assabentar de l'organització de les Trobades. Les trobades es van plantejar en la metròpoli i després van venir a la tribu: “Aquí estarà algú que faci art”, dirien. I ens van dir que anava a ser una exposició d'art basc.

La seva obra no els va agradar molt.

Vaig posar un crist amb la boca coberta per un plàstic i li vaig posar dues vegades a cada costat [assenyalant la figura que representa a un policia]. Qui era Crist? Nosaltres, tots. I els adjacents, que ens espiaven [rient]. Però em van demanar que retirés l'obra, com ja es va fer amb el quadre de [Dionís Blanco]. Ell es va negar a retirar-los, i Arri i [Agustín] Ibarrola, solidàriament, van cobrir els seus. Però per a mi era important que Topaketak prosperés. I, per tant, vaig retirar l'obra i vaig posar una altra. Posteriorment, ETA va col·locar una bomba en un cotxe i el PCE va escriure un manifest criticant les Trobades amb la intenció de donar una imatge de normalitat d'Espanya.

Com vivia vostè aquestes crítiques?

Imagina que parlar com Medici d'una família milionària estava prohibit organitzar alguna cosa que ningú pogués organitzar en un país on estava prohibit pel vostre poder. Això era el que es criticava i en part tenien raó. Però segons això no podríem fer res. I es tractava d'obrir esquerdes al sistema. Era fàcil per a aquests intel·lectuals que venien de Madrid. Però per als d'aquí què? Per a nosaltres era vital que Topaketak tingués continuïtat.

Però no van continuar. No es van organitzar altres edicions.

Aquesta ha estat la nostra major desgràcia. Seria una cosa molt bonica per a Pamplona i per al nostre poble. Però mira quin ajuntament teníem aquí, quina diputació. A les elits de poder d'aquí segurament no els va agradar massa.

Les trobades no, però vostè va seguir la seva trajectòria artística. No es resumeix fàcilment l'obra de 60 anys, però com la descriuria?

La meva no és una pintura agradable, és tràgica. I moltes vegades m'he preguntat per què. Si hagués nascut a Holanda tindria un altre toc. Aquí el franquisme va ser enorme. Jo, als cinc anys, escoltava els seus en veu baixa sobre els quals afusellaven al Castell de Pamplona. Tot això em va afectar molt i la meva pintura té un destí dramàtic i tràgic. Què vol la gent a casa? Pintura agradable, bonica, acolorida. Però jo puc viure tranquil·lament amb els Afusellaments de Goya. A mi, més que tràgic, em sembla més autèntic al que m'envolta.

L'altre dia et vaig sentir que tens ganes de llevar-te la motxilla del passat.

Però és molt difícil. I pintar és terapèutic. Jo he estat molt traumatitzat amb els afusellaments de Gaztelugibel. Fa uns pocs anys vaig fer un quadre sobre aquest tema. El que apareix aquí és una veritat històrica rigorosa, va passar. Perquè no m'atreveixo a demostrar-ho. M'ha vingut bé pintar, però no m'ha curat, sinó posar una bena. La ferida és aquí. I no m'atreveixo a demostrar-ho. Per tant, que hi ha llibertat… cuidat, fins a un punt.