És important l'onzè Festival de Cinema de l'Urani que se celebrarà a Rio de Janeiro aquest mes de maig?Molt a creure al vell periodista i militant antinuclear Claus Biegert (Alemanya, 1947) de Berlín, creador dels Premis al Futur Sense Nuclears (Reconeixement-Free Future Awards).

En presentar el Festival de Cinema Europeu a Alemanya, a l'abril, Biegert ha parlat de: “He presentat amb plaer l'Uranium Film Festival perquè he estat testimoni del seu enfortiment. Aquest festival lluita contra l'oblit.El problema de la nuclear no és que no ens informin solos d'ells, aquest és el costat del compte; el problema és que quan sabem les coses també les oblidem immediatament. És molt important trobar un final per a l'era nuclear. Els éssers humans comencem la nuclear i a tots ens correspon acabar amb ella. És cosa, com. (…) Per això quan em vaig trobar en 2010 amb Uranium Film Festival vaig pensar: ‘To, ja hem fet un pas!’. A aquest festival no li ocorre com als moviments populars, que estan barallant per a avançar, no: aquests ja han tocat sostre. Vull dir, han aconseguit un nivell, un format, i ara el que necessiten és arribar a la gent”.

El Festival de Cinema de l'Urani (en portuguès anomenat Urânio em Movi[e]mento) va ser fundat en 2010 a Rio de Janeiro (el Brasil). Els periodistes Suchan i la sociòloga Marcia Gomes d'Oliveira. Suchan (Alemanya, 1963) és coneguda al Brasil pel seu treball de periodisme de recerca sobre medi ambient, drets humans i ciència des de la dècada de 1990; ha reunit en llibres, fotografies i pel·lícules el que des d'Irlanda del Nord fins a Palestina es va veure i va viure entre la gent de la selva brasilera.

En la zona de l'organització antinuclear Beyond Nuclear International, Linda Pentz Gunter compte en la crònica que una estranya idea s'ha convertit en un gran èxit quan Norbert Suchan la va trobar per primera vegada li va semblar un tipus bastant esquerdat, amb el seu contaminant optimisme: “Em va comentar que havia de posar en marxa un festival de cinema compost exclusivament per pel·lícules sobre energia nuclear i guerra atòmica que es mogués pel món. (…) Jo vaig pensar que, després d'haver donat repetides ocasions com a Dr. Strangelove i Godzilla, es quedaria en falta de material, perquè… quantes pel·lícules podia haver-hi d'aquí sobre un tema tan àrid i secret com l'energia nuclear? Qui voldria anar a veure pel·lícules decebedores sobre la guerra nuclear? No havia de durar molt, vaig pensar. Per això a vegades sembla que hi hagi hagut tanta alegria escombrada”.

Va passar el primer festival de cinema de Riu en 2010 i en 2011 el greu accident de la central de Fukushima va mostrar als ciutadans de tot el món que els greus riscos de l'àtom segueixen aquí, encara que ningú els esmentés. Des de llavors, després de celebrar-se també a Rio de Janeiro i Alemanya en 2011, tots els anys han aconseguit completar el festival i difondre'l pel món: Alemanya, l'Índia, els EUA, el Canadà, Jordània, Portugal, Espanya (Almeria 2020), etc. Ho han fet als EUA en dues ocasions, en 2013 i 2018, oferint visites en diverses ciutats i especialment en les terres de la gent de Navajo, en Window Rock; els navajos han sofert en les seves terres i en la seva pell les ferides provocades per la indústria nuclear estatunidenca a la recerca d'urani i l'explosió militar per a provar armes atòmiques.

En l'edició de 2022, del 19 al 26 de maig, els brasilers podran veure els tresors d'aquest festival en la cinemateca del Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro. La resta dels mundans tindrem l'oportunitat de veure'l des d'Internet i lliure durant aquests dies. Com en ocasions anteriors, entre les 41 pel·lícules seleccionades es podran veure algunes dels gèneres més variats: documentals, experimentals, dibuixos animats, thriller, ciència-ficció, comèdia, terror, humor… És possible veure alguna propaganda destacada de la indústria nuclear, que els organitzadors no li ignoren si els serveix per a portar el tema a la taula. Val la pena destacar alguns dels llistats que han ofert en la programació.

Una de les estrelles serà Atomic Cover-up (els EUA, 2021), titulada Amagatall atòmic o un documental que podem traduir al basc els recoberts d'Àtom, en el qual Greg Mitchell mostra una imatge oculta dels danys de les bombes atòmiques fetes explotar pels americans Nagasaki i Hiroshiman. Al maig de 1945, l'endemà de les explosions, dos equips van rodar destrosses, un equip d'una cadena de notícies japonesa i un equip d'elit de l'exèrcit dels EUA, que ja havien rebut imatges en color de la destrucció i de les cremades i altres ferides terribles produïdes en humans.

No obstant això, el general Arthur McArtur va nomenar i va amagar les imatges top secret i durant dècades han estat segrestades.Mentrestant, la indústria nuclear va viure la seva època daurada i la carrera d'armes atòmiques va sumar als EUA i a la Unió Soviètica altres països a la competició. Mitchell ha aconseguit amb Atomic Cover-up mostrar a la gent moltes d'aquestes imatges censurades. Imatges que poden curar la temptació de menysvalorar el risc nuclear que vivim en les noves guerres de 2022.

Sigui Gypsies: The plutonium domi (Gitanos de la Mar: La cúpula del plutoni) serà un altre documental que segur tindrà èxit. Una família que viu a través de les mars en un veler visita les illes Marshall, sacrificades en el Pacífic perquè l'exèrcit americà provi les bombes atòmiques d'hidrogen: De mitjana en 12 anys van rebre diàriament tantes radioactivitats com una bomba major que la d'Hiroshima. Els mariners errarios del segle XXI arribaran fins a una cúpula en la qual els ianquis van cobrir amb formigó les restes contaminades amb plutoni en una de les illes. Un testimoniatge emocionant que ja es pot veure en Internet.

Atomic Refugee Moms (Mares Refugiades Atòmiques), els japonesos de Miya i The Invisible Island (Illa invisible) són pel·lícules que relaten les taques dels accidents de Fukushima entre els seus habitants i, especialment, entre els qui no poden tornar a casa. A França s'ha desenvolupat Peur à fleur de peau (La por ficada fins als ossos), que uneix el greu problema que viuen avui a Fukushima amb els residus radioactius i el que viuen prop de la planta de tractament de residus atòmics de L'Hague a Normandia.
Una altra sèrie de pel·lícules parla de la mineria Urani.

En Bretagne radieuse (irradiat de Bretanya) els seus habitants narren les contaminacions que les antigues mines han deixat en les seves terres i cases. En L’Uranium de la colère (El maleït Urani) es compta avui mateix a Níger la inhabitabilitat dels territoris que extreuen urani principalment per a alimentar les centrals nuclears franceses. I hi ha més d'aquest fil rodats sobre casos de Groenlàndia, el Canadà, Namíbia, etc.

Si el lector prefereix fixar-se en la distopia de l'àtom amb una mica de cinisme, el friki de tot el món practica tot tipus d'aventures no legals en el seu lloc post-apocalíptic, en Stalking Tchernobyl (En l'ocultació, Chernobyl). Per contra, si li agrada la veritable por, li presenten en el Festival els episodis més realistes de la sèrie de ciència-ficció World War 4 (Quarta Guerra Mundial). Bon profit!