Coincidint amb l'expansió del caos i l'hedonisme en la vella Europa, en la dècada de 1920 es va produir un altre moviment avantguardista: el dadaisme, encara que els començaments del moviment es troben en la dècada anterior. Eren temps agitats: els joves europeus van conèixer l'infern en les trinxeres entre França i Alemanya i molts no van tornar; la pandèmia de la grip va estendre la mort a les ciutats; i a Rússia es van produir deu dies que devien sacudizar el món. La mort estava molt present en la vida quotidiana, i prova d'això és el gran èxit que van tenir els intents d'espiritisme per a contactar amb els morts en aquesta època. En aquest context neix el dadaisme com a reacció contra aquesta fosca situació.

A l'absurd de la vida

El dadaisme va néixer a la sala Cabaret Voltaire de Zurich (Suïssa), on els alemanys Hugo Ball i Emmy Hennings feien lectures dels seus textos i performances públiques. Aquest moviment tenia molt a veure amb el surrealisme, una expressió artística que, com ell, sorgia de l'inconscient. “Donada” no significa res, perquè davant el desastre de la guerra no hi ha necessitat de dir res més. La paraula “Donada”, que designava el moviment, va néixer a l'atzar, sense cap intenció, sense cap significat profund, amb l'única intenció d'expressar el no-res.

Els dadaistes, a diferència dels futuristes, eren antibelizistas. En aquell Cabaret Voltaire es van reunir persones traumatitzades per la guerra, moltes d'elles exiliades que van fugir de la guerra. No podien tornar enrere, perquè el món que van conèixer ja no existia. Davant la irrupció de la Gran Guerra en la societat de la vella Europa, l'art, almenys el dadaisme, va decidir adorar a l'absurd.

El primer treball que va sorgir dins del dadaisme és el poema Karawane, compost exclusivament per fonemes. No té paraules conegudes. Va llegir aquest poema amb una veu cobejosa i salvatge en les escasses gravacions en les quals es guarden els dadaistes Hugo Ball. A vegades, Lekeitio de Mikel Laboa recorda la cançó de la sèrie, o una cançó gravada pels azkoitia Akauzazte en Matadeix de la seva localitat.

El treball desenvolupat per Hannah Höch entre els dadaistes va ser molt important per al moviment punk. Aquesta dona d'origen alemany és una de les pioneres del fotomuntatge i amb el seu collage va ser molt acusada per la barbàrie de la societat heteropatriarcal, especialment el bel·licisme. Els collages van estar molt estesos en el moviment punk i, entre molts altres, van ser un dels símbols del grup Crass. Més que un grup musical, aquest últim va ser un col·lectiu artístic i polític que, amb l'ajuda del suport musical, va difondre el seu missatge. Eren iconoclastes, lluitaven contra els costums i convencions socials de l'època. Eren pacifistes, com els dadaistes, van reaccionar davant la por a la guerra nuclear que vivia amb el pacifisme i els defensors de la naturalesa. També s'enfrontaven a clixés dins del moviment punk, com l'ús de drogues. Eren un moviment organitzat, activistes de l'agitació i de la propaganda. L'aspecte artístic dels discos era tan important en la imatge com la música. La pell i l'insert interior eren sovint collages que recorden al dadaisme. El responsable de l'imaginari del grup va ser Gee Vaucher, un dels membres d'aquest col·lectiu anarco-punk. Els artworks creats per ell es van convertir en senyals d'identitat del grup i la seva obra va influir de manera important en els col·lectius i artistes que van sorgir entorn de l'esperit do it yourself.

Com s'ha esmentat el principi, la relació del surrealisme amb el dadaisme és molt evident, perquè tots dos van utilitzar l'absurd de la vida per a fer art i crear confusió en la burgesia. La connexió entre tots dos moviments és de l'artista francès Marcel Duchamp. Com molts dadaistes, no va voler participar en la Gran Guerra i va marxar d'Europa. Però l'art de Duchamp no va marcar el caràcter polític del dadaisme. Diu que els dadaistes s'enfrontaven al públic i al món, estaven embolicats en una baralla i dins d'una lluita no hi ha possibilitat de riure's. Ell volia riure's de l'absurd del món, convertir el desig i la sorpresa en la base d'una nova vida. No sols l'art era una broma i així s'havia de mirar al món. La seva major aportació va ser transformar qualsevol objecte quotidià en peça artística. Per a ell tot, una roda, un vàter, podia ser art. A aquesta mena d'art li va cridar readymade. Encara que en l'època aquest concepte va ser trencador, perquè s'oposava al caràcter elitista de l'art burgès, avui s'ha convertit en un tòpic. D'acord amb aquesta idea, en 1961 l'italià Piero Manzoni va presentar l'obra L'excrement d'un artista i va vendre 90 exemplars. L'obra d'art és una llauna que, suposadament, conté la defeca de l'artista. Clar que és un engany, és un merda, literalment, però com està presentat com a obra d'art, Manzoni volia demostrar que la gent estava disposada a admirar-ho i a comprar-ho. Johnny Rotten, cantant del grup Sex Pistols, va voler transmetre la mateixa idea quan va cridar del micròfon en l'últim concert del grup: “Heu sentit alguna vegada estafats?”.

Com el frau ha estat citat, és imprescindible parlar de la figura d'Elsa Von Freyteg. Encara que s'han conservat pocs treballs d'aquesta dona, cal reivindicar-ho com un dels precursors tant del dadaisme com de la tècnica readymade. Va fer els seus primers passos en la poesia escrivint textos fonèticament rupturistes. La majoria d'aquests treballs van romandre perduts fins a la seva recuperació i publicació en 2011. Realitzava performances, amb vestits cridaners i curiosos, similars als utilitzats actualment per la cultura Drag. Molts dels treballs realitzats per Elsa Baronesa, que s'autodenominava així, han correspost a altres artistes, la majoria homes, entre ells la famosa obra Font de Duchamp (1917).

Joves salvatges de la postguerra

Un dels primers moviments artístics i avantguardistes de la postguerra va ser el moviment lletrista, que va començar com una ruptura amb el surrealisme. La seva primera acció va ser una declaració d'intencions: Isidore Isou, un dels fundadors del moviment, entra en una conferència sobre Da, tala a l'orador i comença a llegir poesia escrita per ell mateix. No obstant això, la relació amb els moviments anteriors era evident. Veien el letrismo com a continuació perquè Isou es reconeixia “el mateix paper que Jesucrist en el judaisme”. Després de l'expansió del dadaisme, Isou volia triturar aquest moviment per a iniciar una nova fase d'expansió. D'aquesta manera, el dadaisme pretenia donar continuïtat al procés iniciat amb la intenció d'anul·lar les paraules barrejant poesia amb música. Al costat de la poesia, van realitzar nombroses produccions cinematogràfiques i van publicar manifestos polítics que exigien la fi del treball assalariat. Van fer moltes performances, la més escandalosa va ser entrar vestida com a monjo en la catedral de Notre Dona'm (París) i llegir en el púlpit el sermó que deia “Déu ha mort”.

El letrismo, seguit de la creació de la Internacional Lletrista, va ser un moviment aïllat i d'escassa influència més enllà dels participants. Però en la postguerra Occident havia de viure el tremolor de l'aparició i l'explosió d'una nova figura; els adolescents, i els seus moviments contraculturals associats, van sortir de les catacumbes i es van massificar.

En la dècada de 1950 la joventut blanca no parava. Sense creure en l'American Way of Life, van anar apareixent joves que van començar a viure fora d'aquest ideal. La rebel·lia d'aquests joves, més que de caràcter polític, era nihilista. La presència de l'heroi d'aquells temps, James Dean, és una mostra clara de l'esperit. La música també va tenir una gran influència, ja que en aquesta dècada va començar a triomfar entre la joventut blanca el rock & roll inventat originalment pels negres. Però trobem models rebels més polititzats, o almenys més intel·lectuals, en la segona meitat de la dècada de 1950, en concret a conseqüència de la creació del moviment literari beat. La primera declaració és Howl (Ulua) del poeta Allen Ginsberg, publicada en 1955. Aquest treball farà una cruel i salvatge representació dels EUA, contrària a la imatge imperant en l'època.

William S. Burroughs va ser el que va deixar més petjada en la cultura punk dels escriptors del moviment beat. De fet, la ubicació de Burroughs beat dins del moviment respon més a raons cronològiques que a la seva forma i contingut. Va ser contemporani de Ginsberg i Jack Kerouac i va mantenir relacions d'amistat amb ells, però Burroughs es va moure en altres coordenades. Entenia el llenguatge com un virus i calia escriure per a combatre aquesta malaltia. Estava obsessionat amb el control i va articular el seu missatge polític entorn d'això: la lluita contra el control. Té relació amb el dadaisme, ja que la tècnica cut-up que ell va posar en pràctica s'assemblava als collages dadaistes: escrivia un text, el tallava en diferents parts, el barrejava i formava un nou text. Encara que va viure d'escriure, mai va tenir molt d'èxit fins que va ser proclamat pel moviment punk. En la seva vellesa va col·laborar amb artistes com Sonic Youth, Patti Smith o Kurt Cobain.

Un personatge que s'allunya molt de Burroughsen, pel seu caràcter comercial, va anar Andy Warhol. Va aplicar la tècnica Readymade als artistes més que als objectes. Per a ell tot podia ser art o artista. Va col·laborar amb qualsevol artista, sempre que això li reportés un benefici econòmic. Va cridar al seu local The Factory, la fàbrica, en anglès, un altre exemple d'enfocament comercial. Warhol es va convertir en una marca comercial. Moltes de les obres artístiques d'origen factorial es publicaven sota el segell “Andy Warhol presenta”. Vivia en l'èxit i la prosperitat, però també hi havia qui es va enfrontar a la seva actitud.

El 3 de juny de 1968 una jove de 32 anys anomenada Valerie Solanes esperava a la porta de The Factory. Portava anys vivint a la ciutat de Nova York. Encara que primer va exercir la prostitució, a partir de 1965 estava en contacte amb Warhol i va participar en les seves dues pel·lícules, a canvi d'un guió que Warhol havia perdut abans. Durant aquest temps va escriure el Manifest SCUM, abreviatura de la frase Society for Cutting Up Men (Societat per a l'eliminació d'homes), un manifest misandrico que no sols s'oposava a l'heteropatriarcado, sinó que s'oposava als homes. Aquell matí no va aparèixer sola en The Factory, va ser acompanyada d'una pistola que va comprar a l'inici de l'any. Encara que el director de cinema Paul Morrissey li va ordenar que sortís d'allí, Valerie va aconseguir entrar en l'edifici. Va arribar a l'oficina de Warhol amb l'ajuda de Morrissey. Quan el cineasta acudeix al bany i Warhol atén una trucada telefònica, Solanes dispara tres vegades a Warhol.

Art i revolució: seguiment d'un incendi

A partir de la dècada de 1960, des del letrismo naixia un moviment que afectaria l'art i a la política, també als fets de maig de 1968: el situacionismo. Els primers passos d'aquest moviment es van donar en 1957 quan Guy Debord va publicar el text per a la creació de la Internacional Situacionista. Debord volia unir als descendents del letrismo en un altre moviment, que fusionés art i revolució política. Veu un fil que uneix el dadaisme, el surrealisme, el futurisme i el letrismo. Per a Debord, els quatre corrents van aconseguir acabar amb la concepció burgesa de l'art, donant-li un nou caràcter. Però calia anar més enllà. No bastava amb fer crítica, eren necessàries propostes i accions polítiques. Ell va plantejar la creació de situacions o situacions: el sorgiment de situacions momentànies de modes de vida alternatius. La societat capitalista estava immersa en la fase de l'espectacle i sobre les seves restes caldria construir assentaments en tots els aspectes de la vida –urbanisme, poesia, cinema, etc.– que havien d'aclarir un nou futur. Sobre aquestes bases va sorgir la Internacional Situacionista a la fi dels anys 50. Malgrat l'hermetisme de l'organització, els textos escrits per Guy Debord, Raoul Vaneigem... van tenir una gran influència entre els moviments revolucionaris que van sorgir en la dècada de 1960. En les revoltes de maig de París, en 1968, la Internacional Acionista va jugar un paper important i la seva fama es va disparar. Per això, els creadors van decidir desmantellar l'organització, però el foc que ells van deixar va ser recollit i transportat per uns altres durant la dècada dels 70: especialment a Itàlia, però també a Euskal Herria es va estendre el moviment autònom; i a Londres va sorgir el moviment punk.