Des que el rei borbón d'Espanya, Alfons XIII, va ascendir a un vaixell de guerra en el port de Cartagena i es va dirigir a Londres, a penes van passar hores o dies. El 16 d'abril de 1931, en la sala d'actes de l'ajuntament d'Azpeitia, es van reunir en sessió extraordinària tots els alcaldes, síndics i regidors de la localitat, aprovant la moció històrica: “Davant la nova configuració de l'Estat espanyol, l'Ajuntament de la Vila d'Azpeitia que cessa en el seu càrrec, abans d'abandonar el seu lloc, i una vegada confirmats els drets naturals i històrics que li corresponen com a nació, sol·licita la proclamació de la República Basca com a primer acte d'autodeterminació del País Basc, confederada amb altres Repúbliques Ibèriques”.

Quatre dies abans es van celebrar eleccions municipals en l'Estat espanyol i, després de la proclamació de la Segona República a Eibar el 14 d'abril, es va produir un terratrèmol polític que va provocar l'exili del monarca. En Azpeitia, com en molts altres pobles, el nou ajuntament es va constituir sense procés electoral, aplicant una llei de 1907, però les autoritats que van prendre possessió del càrrec, nacionalistes i carlistes, van ratificar per unanimitat l'endemà, el 17 d'abril, la moció que demanava la proclamació de la república basca. El mateix van fer els plens d'altres onze localitats.
Azpeitia, Hernani, Lazkao, Markina…

El Grup Nacional ha organitzat el 7 de maig en Azpeitia el Dia de la República Basca, sota el lema “La Cadena no s'ha interromput”. En la seva opinió, aquests alcaldes i regidors “van tenir la valentia de demanar una república pròpia per al nostre poble”. A l'acte també han convidat a representants d'altres ajuntaments que van aprovar la moció en 1931, així com a tota la ciutadania basca.

L'activitat internacional porta quatre anys explorant els arxius dels pobles de Bizkaia i Guipúscoa, i el membre del grup Josu Albero ens explica que dels 42 municipis que van estudiar es va aprovar en 19 el text a favor de la República Basca: Azpeitia, Bergara, Bermeo, Elorrio, Errenteria, Hernani, Itsasondo, Lazkao, Legorreta, Markina, Mundaka, Oñati, Orio, Ormaiztegi, Urnieta, Usurbil, Zaldibia, Zestoa i Zumaia. Però pensen continuar amb la recerca perquè “estem segurs que es va reivindicar en més pobles”, diu Albero.

La proposta de la Nació és celebrar anualment el Dia de la República Basca en un poble, per a donar una “dimensió nacional” a l'esdeveniment i “socialitzar la necessitat de la república basca”.

De la dictadura a la república

La petició de proclamació de la República Basca es va produir en una situació política confusa. A principis de la dècada de 1930 la monarquia espanyola estava molt deslegitimada en donar suport a la dictadura d'Alfons XIII.ak, Primo de Rivera. Els partits i sindicats d'esquerres, així com altres partits republicans i liberals de dretes, van començar a preparar-se per a canviar el règim: El 17 d'agost de 1930 les forces republicanes i catalanistes van signar el Pacte de Sant Sebastià a favor de la Segona República.

L'aixecament de Jaca de desembre de 1930 ha de situar-se en aquest context. Alguns militars van llevar del govern al general Damaso Berenguer, que no va trencar amb l'anterior dictadura, però l'esforç va fracassar i van reprimir als revoltats.

No obstant això, en la primavera de 1931 la majoria dels moviments polítics es trobaven immersos en una campanya contra la monarquia, amb vista a les eleccions del 12 d'abril. Al País Basc els ressons d'aquest ambient eren notables, com és el cas del bertsolari republicà Joxe Mari Lopetegi, que va deixar en la revista La Frontera:

Els Biyotza gora begiys ens
alegrem d'enaltir les
amargors que s'aveïnaven;
hem tingut uns
quants anys en
sis o set anys, ens han ficat en el
sòl el que
és Dierri de lenaz,
geyago no s'anima bé en el
blat de moro que ens espera.

Res més començar a conèixer els primers resultats electorals que van adquirir la condició de plebiscit, es va veure que a les ciutats més grans, a diferència del medi rural, els partidaris de la república van guanyar l'aisa. A Guipúscoa, per exemple, van aconseguir un nombre important de regidors en Donostia, Arrasate, Irun i Eibar. Dels 19 regidors triats a Eibar, 10 eren socialistes, 8 republicans i un nacionalista. No és casualitat que des del balcó de l'ajuntament d'aquest país s'hagi proclamat la Segona República a la matinada del 14 d'abril, quan els resultats dels vots no eren clars, sinó que va ser un mer canvi polític i un punt de partida de profunds avanços socials.

Confederació Ibèrica

Hores després, Francesc Macià Esquerra, cap de la Republicana de Catalunya, va proclamar la República de Catalunya, “esperant que la resta d'Espanya es constituís com a República per a formar la Confederació Ibèrica”. Des del balcó de l'ajuntament de Barcelona, primer, i després del balcó de l'edifici de la diputació, el missatge llançat davant la multitud reunida en la plaça de Sant Jaume suposava una ruptura amb Espanya: Maciá va dir que només anaven a sortir morts, d'aquí no ens trauran sinó morts.

No sabem si José Antonio Aguirre pensava el mateix. Però aquest mateix dia, sent alcalde de Getxo, va proclamar la república basca “dins de la federació republicana espanyola”, que ho deixaria escrit en el seu llibre Entre la llibertat i la revolució. Agirre, juntament amb els alcaldes de Bermeo, Elorrio i Mundaka, va convocar a representants d'altres municipis de Bizkaia a reunir-se el passat 17 d'abril en les Juntes Generals de Guernica per a sol·licitar la declaració de la República Basca “en virtut del dret natural dels pobles a governar-se per lliure determinació”.

No obstant això, Guernica Garellano es va despertar envoltada de metralladores del regiment i les autoritats municipals no van poder ni veure l'arbre. El manifest va haver de signar-se en l'exterior. A més, per a llavors, la gent ministerial del nou Govern d'Espanya es dirigia a Catalunya, la creació d'una Generalitat de consens amb Maciá, si retrocedia amb la reivindicació de l'Estat català.

La idea d'una federació ibèrica de repúbliques lliures va durar només tres dies. La Fundació Euskaria va organitzar un acte a Guernica en el 80 aniversari de l'esdeveniment: “Aquell dia, la primera República basca no va poder ser en virtut de l'exèrcit espanyol i de la Guàrdia Civil, cinc anys després, ni tan sols la segona República espanyola”.

Iniciativa abertzale

El desig d'autodeterminació es va estendre no sols als grans pobles, sinó també als petits en aquests dies. Els ajuntaments d'Altzaga i Arama van ser els primers a sumar-se a la petició de reivindicació de la república basca, després Ormaiztegi i Itsasondo...

En molts casos el text aprovat és el mateix i va ser impulsat pels nacionalistes. A principis de la dècada de 1930 aquest corrent republicà va ser propiciada pel moviment sincrético de nacionalistes i carlistes, però també va despertar el recel per la unió de monàrquics en alguns casos: “Cuidat! Estem davant una maniobra?”, va advertir el periodista Jesús Insausti en La Veu de Guipuzcoa en l'article titulat Uzturre.

No obstant això, la moció va ser secundada per unanimitat en la majoria dels pobles. L'euskaltzale ondoarra Joxe Anjel Izuzkiza, també secretari municipal d'Arama, escrivia en la premsa amb el sobrenom Murumendi i va resumir molt bé l'ambient polític: “La república d'Euzkadi és una república molt demandada, és a dir l'enveja que ens va llevar el Govern monàrquic. Quines bones intencions!”, deia en Euzkadi. Vuit dècades després, aquella reivindicació municipal es va convertir en la referència històrica del Món de les Nacions del Goierri a favor del dret a decidir, germen del que després seria Gure Esku Dago.

“Perquè volem”

En les localitats on les esquerres estaven més fortes tampoc es van quedar enrere, com a Zumaia. El Partit Republicà va aconseguir 5 regidors –6 per part del PNB– i la banda municipal va recórrer els carrers cantant les melodies de Marsellesa, res més acceptar el text favorable a la República Basca. L'escriptor i poeta francès George Barbarin va estar en aquests temps a Zumaia, i ens va deixar un tremend retrat de la societat local en Jesusa Guipúscoa (Baleike, 2018), traduït al basc per Xabier Azkue Ibarbia i Maia Ossa Rissanen: “En temps dels reis no ens atrevíem a faltar a la missa”, li va dir una dona a Barbarin. I ara? li va preguntar l'escriptor: “Ara anem igual, però perquè volem”.

Poder decidir la “ambició” robant les paraules a Izuzkizari. Amb l'esperança que la República portés aquest dret, els regidors i alcaldes de molts pobles van fer un pas en aquells anys esperançadors.

Però les paraules no són més que els ulls solts d'una cadena si no s'omple de continguts. Els membres del Grup d'Internacionalització tenen clar: “Necessitem la República Basca per a aconseguir una societat més justa i democràtica. I necessitem la República Basca per a mantenir la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat col·lectiva, i per a sobreviure com a poble davant intencions asimilacionistas franceses i espanyoles insaciables”. Per tant, el 7 de maig se cita en Azpeitia per a assenyalar que la cadena per l'autodeterminació dels pobles no s'ha suspès.