En el llibre El capital, Marx descriu dues grans rivalitats: el conflicte entre el valor del treball, entre el capital i el treball, i la competència entre empreses per a prendre consciència de la plusvàlua extreta del primer conflicte i convertir-la en guanyadora. En la segona, a més de la competència de preus de venda en el mateix sector, també competeixen a través dels preus dels béns i serveis que les empreses es compren mútuament en el procés productiu per a fer-se amb la major part de la plusvàlua possible. Per exemple, en mercats en mans de poques empreses, com l'energètic, les empreses es comporten com a oligarques amb preus per sobre dels costos. D'aquesta manera, es produeix una important transmissió de plusvàlua –guanys caiguts del cel–, reduint els rendiments de l'empresa que paga la factura de l'electricitat, inflant els de les elèctriques.

Transcorreguts més de 150 anys des d'aquella lectura de Marx, el Banc d'Espanya ha emès un informe de previsions macroeconòmiques per al període 2022-2024. En ella, la previsió d'inflació per a 2023 és del 2%. Per a això, en línia amb el que des de fa temps s'escolta tant en l'Estat central com en les esferes europees, diuen que els salaris no poden créixer tant com els preus. Encara que, malgrat la guerra d'Ucraïna, la inflació es deu principalment al preu de l'energia i no als salaris. En la mateixa línia ha sortit el Govern espanyol, proposant una estratègia aparentment diferent a la de 2012 i parlant de l'acord de rendes: tant el treball com les empreses hauran de fer sacrificis per a tirar endavant i tornar a créixer l'economia mitjançant un acord entre classes.

Però més enllà de l'aparença la realitat és diferent. No incrementar els salaris en un context d'inflació suposa, de nou, apostar per una estratègia de devaluació salarial per a sortir de la crisi, mentre creixi la part de plusvàlua que s'extreu del treball. Les grans elèctriques seran les que més guanyaran, no sols amb les factures que arriben a les llars, sinó també amb les que arriben a altres empreses. Per tant, no totes les empreses augmentaran els seus beneficis, entre les empreses també hi haurà guanyadors i perdedors, però el treball serà el que es devaluï íntegrament. El Govern d'Espanya ha ofert reduccions fiscals i subvencions al consum, tot amb càrrec al dèficit públic. Són mesures fiscalment reaccionàries, que no modifiquen el mateix esquema i que no aborden l'essència del problema. Sembla que, una vegada més, els costos de la crisi es faran efectius als treballadors.