La revista ARGIA ha recordat el programa de ràdio Bedi Irratia Euskalduntxarrak en el context de la Korrika. A un grup d'estudiants vitorians, reconèixer que no dominen el basc i riure's dels errors, li ha servit per a alliberar la llengua davant del micròfon d'AEK.

Aquest projecte m'ha recordat a diverses persones de Bilbao: Els qui, fins i tot posseint el títol C1, no s'atreveixen a parlar en basc en una taula rodona o en un mitjà de comunicació; o els que han estudiat en el model B, encara que ho entenguin tot, no diguin ni una sola frase en basca en el dia a dia. Totes aquestes amigues són dones*, crec que en el patriarcat judecristiano les tres emocions condicionen especialment la nostra subjectivitat:

Vergonya.

Els Plazandreok rebem una doble sanció quan cometem un error públic, segons ha subratllat la corresponsal de gènere del periòdic Isabel Valdés El País en unes jornades de la Universitat del País Basc. Encara que no s'equivoqui, sabem que la nostra activitat (i el cos) es jutjarà més fort que la dels homes. Valdés parlava de l'escassa participació de les dones en els mitjans de comunicació; de la dificultat de trobar experts o tertulians. No és casual que passés a la història “relaxing cup of cafè amb llet” d'Ana Botella, i no el pobre anglès de qualsevol polític masculí.

Culpa.

Em crida l'atenció que aquests amics que record tenen menys complexos a l'hora de desfer-se de l'anglès. Què els passa amb el basc? Crec que la culpa ha de veure. El basc és la llengua del nostre poble, que ens fa bascos, que hauríem de dominar. Tirar la fusta no ajuda.

Autoexigència.

Els investigadors Aizpea Otaegi i Jaime Altuna ens han explicat que la majoria dels alumnes dels euskaltegis són dones i, al mateix temps, manifesten una autopercepció més negativa que els homes quan se'ls pregunta per la seva relació amb el basc. Entre els mecanismes d'opressió patriarcal que Uxue Alberdi va designar en el seu llibre "De la gola contra la gola" destaca també la “autoexigència destructiva” que senten les bertsolaris.

He llegit en un article acadèmic de Gatx Eizaguirre Aoiz la següent reflexió: “L'anàlisi de sensacions físiques i emocions pot ser interessant per a la conjugació del llenguatge entre l'antropologia i l'antropologia feminista, per exemple, la vergonya. Quines persones o col·lectius que parlen basc en el context basc senten vergonya en parlar en castellà? Quins subjectes que estan aprenent basc senten vergonya? Quina persona no sap basca sent per no saber basca? Com és aquesta vergonya en el cos i quines conseqüències té? S'associa al silenci? Amb aquesta vergonya es fan exercicis d'agència? Com es relacionen aquestes vergonyes amb desigualtats de gènere, de classe, de raça…?”

El meu bollera multilingüe català suspèn totes les proves de conversa de l'euskaltegi. Quina relació hi ha entre l'apoderament i els resultats de les proves de parla? Qui presa més la paraula en les classes de conversa? Algun conegut m'ha reconegut que no s'acosta al Berbalagun feminista de BIRA perquè li fa vergonya, perquè creu que no té suficient nivell. Què es pot fer per a tenir en compte tot això en els processos d'euskaldunización?

No tinc resposta, però la filosofia dels euskaldunes m'ha semblat meravellosa per a treballar aquestes emocions a través de l'humor. I també el Txio del raper La Fúria: a partir d'ara parlarà basc, encara que s'equivoqui, “i si no t'agrada, podreu menjar-me tot el cony”.