L'editorial Susa ha publicat per primera vegada en basca Merini en la secció Munduko Poesia Kaierak. Aiora Enparantza Armentia ha fet un treball de pont entre l'italià i el basc, en el qual podem llegir 60 poemes. És una antologia de moltes obres, però desgraciadament no s'especifica la biblioteca de la qual han estat extretes -coneixent les versions italianes he pogut identificar diversos llibres: La terra santa, La presenza di Orfeu, Destinati a morire, Ballate senar pagate...–. En la web de Susa també podem llegir versions en italià poemon. El traductor ha fet una gran feina, perquè la complexitat de Merini ens ha portat amb prudència i proximitat.

Prova d'aquesta complexitat és la riquesa dels mons que ens proposa. Si ens fixem en els camps semàntics, d'una banda, trobem paraules relacionades amb la religió catòlica, a vegades en títols com la verge, la gènesi, la terra santa, etc. L'ús de les paraules bíbliques pot rebutjar a alguns lectors, però moltes vegades les utilitza a nivell simbòlic. En el poema El teu sei Pietro, que no està en el nostre llibre, diu: Ché cristiana són io dt. senar ricordo dove e quando finí dins il mio cuore tutto quel paganesimo che viu (“què soc cristià, si no recordo on i quan va entrar tot el paganisme que visc en el meu cor”).

També tenim poemes relacionats amb la naturalesa del poeta. Merini ens explica què és ser poeta, què ha de ser, com viu en aquests versos: Els poetes treballen de nit, el cant a la poesia, el poema més bell, la meva poesia és tan vibrant com el foc. Crec que és un pilar important de la seva identitat, i l'escriu per a això: la poesia és la identitat// essencial i única de la vida // ella et mou // titellaire expert (pàgina 22). Aquesta visió romàntica del poeta em sembla compartida amb més escriptors i jo li he trobat paral·lelisme amb Gloria Fuertes. Això últim diu en el poema Surt car ser poeta: començament a ser menjar per les ombres// les hores es passen sense badall/// el dormir se m'espanta se'm fuig// -escrivint em dona matinada-. Merini escriu: Els poetes treballen de nit// quan el temps no té pressa en ells,// en silenciar el soroll de la gent// i en acabar el linxament horari (pàgina 21).

Com estem veient, la divisió de l'obra i la vida de Merini és gairebé impossible. En aquesta antologia trobem també paraules i poemes que ens condueixen a manicomis, bojos, electroshock i psiquiàtrics. Passatges molt importants de la vida de l'autor van ser els 20 anys que va passar en el psiquiàtric, dividits en diferents períodes. He llegit diverses versions del que va passar i no és fàcil evitar una lectura simplista. Es va casar molt jove i molts asseguren tenir una relació conflictiva amb el seu primer marit. L'home era gelós i a més estava amb altres dones. Després d'un escàndol entre tots dos, l'home va telefonar a l'ambulància i va autoritzar sense més el trasllat de Merini al psiquiàtric. relligo di Vita. En el seu llibre Autobiografia e poesia, Merini compte això, encara que tracta de llevar-li importància i justifica la conducta del seu marit. En el seu llibre Dones i bogeria, de Phyllis Chesler, compte molt bé com la majoria de les dones que eren a les cases de bojos en aquell segle no estaven boges. Els familiars o marits els portaven castigats per no coincidir amb les imatges i rols de la dona. De fet, l'escolta involuntària estava permesa i era una pràctica habitual. En aquest llibre es recullen exemples d'escriptors americans com Sylvia Plath o Zelda Fitzgerald, però em pregunto si Alda Merini tampoc va ser víctima d'aquest sistema. Tenia a veure amb l'extinció de la curiositat intel·lectual i creativa de les dones.

No obstant això, diu que va salvar les estranyes creades per la seva experiència. I la capacitat de mirar amb sorpresa el que passava li va permetre, a més de salvar la vida, realitzar acusacions clares i brillants. La deshumanització de les teràpies estava més prop de la tortura que de la teràpia. En alguna entrevista li he llegit que la bogeria li va encantar. A vegades aborda el tema amb metàfores: En terra santa, per exemple, compara el manicomi amb Jeri i Palestina. Però en altres ocasions fa descripcions més crues, com: allà baix, on morien els condemnats// infern decadent i boig// en el manicomi infinit// (…) En el manicomi// on els ensangonats del cap asfixiaven/// aquí veies a Déu/// no sé, entre la bogeria del teu dia// idees velles (pàgina 31). Marcant amb les línies la direcció descendent, ens porta la veu de qui viatja a l'infern. O: Quan les infermeres serrías// aixecaven les nostres faldilles// i parpellejaven, fèiem gestos verds// en aquest mateix moment buscàvem// lapidació (39.orrialdea)).

També escriu sobre amor i mort. Amb el dolor, el sofriment que li han causat alguns passatges de la seva vida. És un llibre amb lectures diferents i amb un alt grau de profunditat. M'ha agradat especialment el poema de la pàgina 53, perquè crec que reflecteix la personalitat de Merini. No ho transcriuré, perquè ho llegiu en el llibre, perquè el saboréis lletra a lletra.

Merini va voler escriure-ho per a tots. Es va tractar que anés de les elits culturals la gent del carrer la llegís i així va ocórrer. Va ser un poeta conegut, famós i estimat al seu poble i Dario Fo va proposar fa anys els premis Nobel. Va ser el poeta més estudiat pels crítics, deixant moltes vegades fora dels llibres obres de moltes altres dones com Antonia Pozzi, Amelia Rosselli, Maria Luisa Spaziani o Goliara Sapienza. Del panorama literari italià del segle XX podia haver triat molts altres autors. Natalia Ginzburg o Adela Torí podrien estar entre els que estan traduïts al basc. I també tenim en basc que arriba fins al segle XXI: Susana Tamaro o Elena Ferrante, entre altres. Però tenia la sensació que els seleccionats eren més desconeguts i he sortit dels amagatalls secrets: Lorenza Mazzetti, Franca Rame i avui Alda Merini. Cadascun va afrontar el segle amb la seva personalitat i la seva pròpia escriptura. I han fet memòria mirant cap a dins sense mirar cap enrere.