En un altre temps vam estar en el programa de la Tarda d'Euskadi Irratia parlant d'òpera. Ara està operant en Radi Vitòria. A la
gent no el sorprèn que ningú sigui aficionat al llibre o al rock. Per contra, ser amant de l'òpera és… I quan aquesta gent s'assabenta que l'agenda fins a març de l'any que ve està plena de compromisos operístics, el sorprèn encara més. I quan s'assabenta que faré diversos viatges, tinc diverses gravacions a casa, no se li fica al cap. Tinc tot el meu temps lliure al voltant d'una passió i a més he portat la meva gran afició fins a la ràdio. I en la ràdio tinc absoluta llibertat per a operar amb l'òpera. Però ja dic, a la gent li semblen unes certes aficions habituals i altres frikis. El meu, per exemple.

Alguna vegada tens aquesta fricció?
Almenys no he rebut de casa. Aquí hi ha una cosa, no sé fer coses, sense passió. Soc molt apassionat. No conec cap transaccional. Record que en el curs 3 de l'antiga BBB, el professor que ens donava música en l'institut La Salle d'Eibar ens va fer escoltar el primer moviment de la Cinquena Simfonia de Beethoven, i en la gran classe de 40 alumnes, tots es van queixar: “Això és l'avorriment!”, tots els que ho estaven. “Bert, no?”, i jo li vaig dir que sí que era avorrit. Em feia molta vergonya reconèixer la veritat, dir que aquella música em va agradar, que m'encantava. I vaig anar a l'única botiga de música que teníem a Elgoibar, a la mítica Pitxintxu, a comprar la simfonia en casset i a casa.

La Cinquena Simfonia de Beethoven.
La meva mare va pensar que estava del cap. El pare ja no estava en aquest món. El nostre era la família obrera, teníem una vida bastant humil… vaig escoltar el casset de manera convulsiva, centenars de vegades. “Si el cinquè és tan bell, necessitaré un altre!”. En el camí vaig trobar Ràdio 2 de l'època, em va aparèixer tot un món, i allí i aquí vaig començar a explorar música. D'altra banda, m'agradava cantar i llavors vaig pensar: “M'agrada Beethoven, m'agrada cantar… veuré una òpera!”. I en 1984-85, pel que sembla, vaig anar a Bilbao a veure una òpera.

Quina òpera tenia?
Manon Lescaut, de Puccini. Coliseu va visitar Albia. No vaig entendre dues ciutats, no em vaig adonar de res, però al final em vaig dir dues coses. Primer: “Veuré una altra, però abans llegiré l'obra!”. Segon: “No sé quin ha estat el mecanisme, però aquest món m'ha enxampat”. Des de llavors he vist més de 700 representacions d'òpera, i veig unes 40 òperes a l'any, i no tinc intenció de deixar de veure. En el nostre cas som molt aficionats a la Real, però entre l'òpera i el futbol d'Anoeta, que tenen el mateix horari, vaig deixar d'anar al futbol amb l'òpera per defecte. Sense òpera i música clàssica no puc pensar ni un sol dia. Tinc passió. Com també tinc molta curiositat, he escoltat molta música diferent, he llegit molt, i a poc a poc faig d'embut, avui a casa, sento sobretot música dels segles XX i XXI.

De quin tipus de música parla?
Òpera avantguardista. Per tant, soc el més friki dels frikis. Vaig al teatre i veig de tot. En això soc omnívor i puc dir sense por d'equivocar-me que veig totes les representacions d'òpera que s'ofereixen a Euskal Herria. Tinc algunes actuacions recordades. Acabeu l'obra, jo en la cadira, jo petitó, davant la força, la grandesa, el poder de la música. “No soc res!”. I, alhora, un altre sentiment: “Com he estat jo, com pot estar algú sense provar d'aquesta música, sense gaudir?”. Em vacio completament. Tinc un exemple, de sempre: En 1999 vaig estar en la primera temporada del Teatre Real de Madrid. Òpera de Benjamin Britten Peter Grimes. Vaig veure l'actuació i vaig descobrir un altre món, un món nou.

Més que Aldous Huxley, ‘un món nou’.
Òpera del segle XX, contemporània, si vols, que tracta temes d'actualitat. En Peter Grimes, per exemple, la solitud, la pressió social, la tendència a prescindir i oprimir “diferents”… La interpretació em va donar una puntada tremenda en les entranyes. Des de llavors, d'una altra manera visc la meva afició. Em vaig adonar que havia d'obrir la meva perspectiva musical. La clau va ser aquella actuació. Vaig estar dues hores silenciosa i muda, totalment tocada: “Què és això? [Opera] Aquest món no té límits!”. Quan compliré 60 anys, sé que a la meva última hora pensaré en aquest pensament: “Quantes òperes aquí, esperant a conèixer-les!”.

Ens parla una mica més de l'òpera avantguardista. Creia que era una òpera vella. Monteverdi, Puccini…
I Mozart i els altres! Els prejudicis són enormes. Veurem una pel·lícula, no ens agrada, i ho diem: “No m'ha agradat”. Però ningú dirà: “No m'agrada el cinema. Mai tornaré”. Per contra, quan parlem d'òpera, actuem d'una altra manera: “Enrique, tu ets operista, no?”, i jo, clar, que sí, que soc rabiós. “Perquè una vegada vaig anar a veure una òpera i no em va agradar res. Mai tornaré”. Arrelament! Això no té lògica! Creiem que totes les òperes són iguals, monocardas, d'un sol color. I no! L'òpera ha complert més de quatre segles, les estètiques, els temps, els valors... són diferents.

Iguals, diferents...
En el segle XVII, en l'època de Monteverdi, estava al servei de la cort d'òpera. XIX.ean, el tema de l'òpera era indicat pels mecenes. XX.ean, fins a la Primera Guerra Mundial, les convulsions del món apareixen en la música, comencen els experiments. Després de la Segona Guerra Mundial, en el temps de la Guerra Freda i de l'època atòmica, l'òpera explota i es creen estètiques completament diferents. El món de Philip Glass no té molt a veure amb Olivier Messiaen, i Messiaen no ho veu amb Morton Feldman, ni Feldman amb György Ligeti. Els noms dels operadors es donaran successivament i la gent et preguntarà: “Ah, però avui s'escriu alguna òpera?”. Estem curulls de prejudicis, que l'òpera és per als adjunts, per als endarreriments, per als erudits. Jo no soc ni una ni l'altra ni la tercera, però soc una operadora, no obstant això. Un altre problema és l'educació.

Vol dir educació musical o parla d'ensenyament en general? Perquè tu ets professor.
Professor d'Història. La música no s'aprèn ni s'ensenya. Es tracta d'una assignatura de tercer curs. S'ensenya a tocar la flauta, però no a la història de la música. I la història de la música no és conèixer els noms dels compositors, sinó conèixer la relació entre la música i la història de l'època. En el batxillerat s'ensenya la història de l'art, però no hi ha referències musicals! Un disbarat! Una de les arts més importants, ignorada! Jo crec que l'ensenyament musical ha d'integrar-se en el sistema educatiu i relacionar-se amb la història. No es pot entendre la música actual sense conèixer la història actual. No es pot entendre la música de Sostakovich sense entendre la Revolució Soviètica. I al revés, clar. Aquí està la qüestió. Cal fer-ho en el conservatori de música? David de Miguel Ángel s'explica a tot alumne i Mozart, Beethoven, Wagner no. Tampoc obres de compositors contemporanis. Però això no ho planteja ningú. I aquí estem.

Acostuma a escoltar òperes d'un costat a un altre, en què es troba la seva situació en el nostre entorn i als països veïns?
Passarem el cap de setmana a Viena o Berlín i de divendres a diumenge podem veure tres o quatre òperes en tres o quatre teatres. L'entrada més cara costaria entre 80 i 100 euros: quatre espectacles diferents, de diferents èpoques i estètica. En aquest sud d'Europa podríem triar una òpera aquí o allà. A Londres i a París, quan vulguis, perquè les dues grans metròpolis són tan grans. Anar a l'òpera no és un luxe, encara que a Bilbao tenim la temporada d'òpera més cara d'Europa. Palacio Euskalduna. Veure a nens i joves escoltant òpera en els teatres europeus no és sorprenent. Aquí sí. Antigament era el baby de les representacions d'òpera d'aquí. Ara, per descomptat. L'edat mitjana és molt alta. És necessari un recorregut per a prendre consciència completa del que ofereix l'òpera. És un procés.

Com vostè ha esmentat la temporada d'òpera de Bilbao, hi ha una altra als nostres pobles?
Avui tens més representacions d'òpera que mai a Euskal Herria! Donostia-Sant Sebastià, Pamplona, Bilbao –no sols en l'Euskalduna sinó també en l'Arriaga–, i, d'altra banda, hi ha temporades de menor rang, modestes, però molt importants: En la temporada d'Irun tens dues o tres òperes, títols típics, entrades d'uns 25 euros, sense intèrprets de primera, però sempre amb un nivell molt digne. A més d'Irun, he vist l'òpera en Arrasate, Basauri, Burlada, Tudela… Solen ser companyies amb escassos recursos, però es comporten de forma ordenada. Em semblen molt meritoris, difonen l'art en petit format en petits pobles. Fan el treball que hauria de fer un govern.

El treball que hauria de fer el govern?
Jo crec que un govern hauria de tenir una línia de treball específica per a la difusió de l'òpera, posar l'òpera disponible en tots els teatres, completar un circuit. A Euskal Herria, cada organitzador té molt interioritzat el seu àmbit. Els d'Irun a Irun, els donostiarres a Sant Sebastià… Hi ha divuit quilòmetres entre ells. El que es fa en un no es pot oferir en l'altre? El que es fa a Bilbao, no es pot oferir a Basauri, Santurtzi o Barakaldo? Tenim teatres i auditoris excel·lents, tant en un com en un altre! & '97; Però domina l'aldeanería, jo la meva i ja està. Estic parlat amb alguns gestors i és inútil. No hi ha mode.

Hi ha compositors d'òpera, intèrprets?
Aquí estan sempre les grans estrelles Julián Gaiarre, Florencio Constantino... Avui potser no tenim estrelles, sinó un grup molt interessant de cantants. Estan treballant en els teatres més importants del món i si anessin futbolistes coneixeria a tots els mons. Mikeldi Atxalandabaso, Mirin Urbieta… Ara és la manera d'escriure una òpera en basca i d'interpretar-la perfectament.

Escriure l'òpera en basca…
Aixkiria! I on està el nostre patrimoni líric? !… En el magatzem, totalment cobert de pols! Si comencem a netejar, ens apareixerien centenars de títols. La passada tardor, IBS Classical va publicar Maitena, de Charles Colin. També voldria publicar dos més: enguany Lide i Ixidor d'Etienne Intxausti, i a l'any següent Mirentxu de Jesús Guridi. Perfecte. Ara són dotze les òperes publicades en basca. Tots els tinc a casa. Però Mirentxu de Guridi és encara una obra inèdita. Això és una vergonya.

Què creus que caldria fer?
La publicació de les gravacions és obligatòria, encara que hi hagi pocs compradors. Una vegada publicada, coneixerem l'obra, coneixerem a alguns cantants bascos i coneixeran en el futur com s'interpretava aquesta música a principis del segle XXI. No sé quan les institucions públiques prendran mesures per a protegir el nostre patrimoni líric! Protecció i difusió. No hi ha gravació de Zigor de Francisco Escudero, sí de Guernica. L'última gravació d'Amaya, de Guridi, data de 1999, interpretada per cantants nord-americans, perquè en l'època no hi havia entre sis i vuit cantants bascos per a interpretar-la. Hi ha coses que s'han fet bé. Les tres òperes d'Usandizaga estan ara disponibles, però l'última gravació d'Enark es va realitzar en el franquisme vermell, dirigida per Ataulfo Argenta. No hi ha noves versions! Així vivim.

Abans a Euskadi Irratia, i ara en Radi Vitòria, ha parlat de la seva passió...
No ho sé fer d'una altra manera. Així em va dir el responsable de Radi Vitòria: “La passió que poses a Euskadi Irratia m'agradaria que fos setmanal en el programa de Ràdio Vitòria”. Jo intento fer la meva part. Algun oient m'ha dit alguna vegada: “Almenys et ve de gust acudir a l'òpera! Si gaudeixo de la meitat que tu gaudeixes, val la pena!”. Un altre, una vegada més, va escoltar i va decidir portar a la núvia a l'òpera perquè li fes la petició de matrimoni. Aquella suor meva! Quina responsabilitat!

Anem a l'òpera!
Deixa els prejudicis, posa't en la butaca per a gaudir net de l'espectacle i és possible que en el teu interior ocorri el que mai pensaries. No obstant això, convindrà optar per l'obra. Verdi, Puccini, Wagner… sempre són aquí, tractant temes d'antany. No obstant això, avui dia una òpera del segle XX ens resultarà més pròxima i comprensible. Atès que els textos estan en basc i castellà, no existeix inconvenient per a continuar l'obra.

Ens recomana l'òpera del dia actual.
Per exemple, portaria als joves a veure a Wozzeck en Alban Berg. Aquí, durant hora i mitja, en un idioma especial, la violència de gènere. Descobreix Wozzeck, la violència de gènere, la pobresa i l'opressió dels treballadors, l'actitud burgoda de les classes opressores… Això ho comprendrà fàcilment el jove espectador. La seva estètica actual, l'ús dels ordinadors i la informàtica ha facilitat les coses, l'ús del vídeo... L'òpera contemporània és un art terrible que aconsegueix el que altres arts no aconsegueixen: sacsejar el teu interior, per exemple. Obre la mentalitat, veuen a l'òpera, veu una obra, veu una altra…

* * * * *

LA TRANSICIÓ ESPANYOLA
“Durant la Transició, es va trencar el desig de recuperar les obres basques i, quant a l'òpera, es va gravar l'antiga Olescoria de José Olaizola. Va emetre Ràdio Popular de Loyola, i la gravació ha sortit molt gran. Es van gravar Leidor d'Eduardo Mokoroa, Itziar de José Oñate i altres. Però no arriben ni a mitja dotzena. El nostre patrimoni líric està totalment oblidat”.

MASCULÍ
“Històricament, a excepció dels cantants —amb María Callas—, la resta han estat homes. Ara la directora de dones no és nova. No obstant això, el desequilibri és molt gran. Potser els principals operadors vius són l'anglès George Benjamin i la finlandesa Kaija Saariaho. Saariahok va presentar L’ Amour de loin (Amor llunyà) l'any 2000 i va provocar un terratrèmol en el món de l'òpera. L'òpera és un reflex de la societat”.

ÚLTIMA PARAULA

MANERES D'IL·LUMINAR LA CARA

“Els operanistas ens uneix la passió. Ens veiem en l'actuació operística dels uns i els altres, i aviat ens trobem en el col·loqui. Ho has dit a nosaltres i a la meva núvia: ‘Esteu bojos, escoltar és delirant. No es pot endevinar de què parlen’. També em diu: ‘Quan parlen d'òpera s'il·lumina la cara’.