El 17 de gener de 1967 feia molt de fred en Santurtzi. Aquell dimarts, sent hivern, va enfosquir cap a les 18.00 de la tarda i la majoria de la població es va retirar primerencament a casa, com és costum. Mentre en l'única cadena de la televisió franquista s'emetia el quart i últim capítol de la sèrie francesa Belfegor, el fantasma del Louvre (Belfegor, el fantasma del Louvre), es va escoltar en tot el país una gran explosió que venia del Port Franc. Eren les 20.45 i encara que era una hora rara, els veïns van pensar que seria una explosió controlada de les obres de la central tèrmica que s'estaven construint en un principi prop del nucli urbà. Però aviat haurien notat que estava succeint una cosa inusual, veient la terrible bola de foc.

22.30
Bola gegant de foc

En el camí cap a Zierbena, l'explosió provenia dels magatzems de l'empresa Butà S.A. situats en la confluència del vessant del mont Serantes amb la mar. El perill era enorme i van prometre buidar el poble ràpidament. Així, cap a les 22.30, quan es va produir la segona explosió, la majoria de les cases de la zona estaven deshabitades. Aquella explosió va ser molt més violenta que la primera: Va destruir 259 habitatges i va trencar els cristalls de molts edificis d'Algorta i Les Sorres a l'altre costat de l'Abra. Els veïns van prendre fotografies espectaculars de grans columnes de foc que van trencar la foscor d'aquests barris.

23.00
Escapada ciutadana

Santurtzi es va quedar sense electricitat ni connexió telefònica i es va sembrar el pànic entre la població. A penes es veia res i no hi havia possibilitat d'obtenir informació precisa. L'escapada va ser general: caminant, amb tren, amb cotxe… Van viatjar a Portugalete, Sestao, Bilbao, al mont Serantes… 20.000 persones a la recerca d'un lloc segur. No sols van sortir per terra, sinó també per mar, i els vaixells mercants que estaven atracats en el port es van embarcar a tota velocitat. La principal imatge que ha quedat en la memòria dels ciutadans és la de la fugida: la carretera plena, la gent coberta de mantes, el fred, la foscor, i que de tant en tant es trenca el silenci i el cel s'enrogeix com si fos una guerra.

02.30
Bombers des de Santander

Malgrat la gravetat de l'ocorregut, no és possible mesurar el que podria ocórrer. En els magatzems de CAMPSA al costat del lloc
on es va produir el foc existien 80.000 tones de combustible, sent la principal responsabilitat dels bombers la protecció d'aquests dipòsits. Els bombers portuaris van ser els primers a arribar, però també els de Bilbao van arribar aviat, a les 02.30 els de Santander i a les 04.30 els de Sant Sebastià. Els testimoniatges de tots els bombers que van viure aquella nit són molt semblants: no sabien exactament a on anaven, però veien les columnes de foc a distància i tenien clar que estaven davant un gran desastre. Un dia, empès per una menor explosió, un ferro va xocar en la paret del magatzem principal. Afortunadament, només va aconseguir escalar la pell. Si es fa algun petit forat, no sé com seria l'explosió.

07.30
Paisatge esgarrifós

La situació a l'alba semblava controlada, però el paisatge era terrible. Només va haver-hi un mort: Vicente Gajate Marcos, cap de la Policia Municipal de Santurtzi, sembla que davant la gravetat de la situació se li va parar el cor. Un bomber va sofrir cremades greus i es van lesionar 778 persones lleus, la majoria en petits accidents de fuita. I a més, 800 persones es van quedar sense casa.

18 de Gener No
al treball

L'endemà de les explosions no va acudir ningú al treball i els tallers del Marge Esquerre van haver d'adaptar-se sense personal de Santurtzi. Davant l'Ajuntament es van reunir moltes persones, totes elles interessades a informar-se dels seus familiars o amics. L'alcalde José Hernández Soto feia una crida a la tranquil·litat, insistint que no hi havia morts ni ferits greus, però les seves paraules en lloc de tranquil·litzar als ciutadans, van augmentar el seu empipament.

22 de gener
Manifestació i protestes

Com a expressió d'aquest empipament, les associacions de veïns de diversos barris de Santurtzi van començar a organitzar una manifestació. La protesta realitzada el 22 de gener va ser el tancament dels magatzems Butà, o almenys allunyar les instal·lacions dels habitatges. Quan la manifestació finalitzava davant l'ajuntament, l'alcalde Hernández va tornar a sortir al balcó demanant tranquil·litat i recordant que calia complir les lleis. La resposta dels manifestants en aquesta ocasió va ser la pedra. La Guàrdia Civil que protegia la zona es va bolcar i els incidents es van propagar per tot el poble. Van detenir a molta gent, però tots els van deixar lliures el mateix dia, pel que sembla gràcies a la mediació del rector de l'església de Sant Jordi.

31 de gener
Censura i destitucions del franquisme

Amb la difusió internacional de la notícia de l'explosió en Santurtzi, les autoritats franquistes van intentar tapar o maquillar el succeït. L'informatiu de televisió NO-DO va utilitzar un reportatge sense culpables per a netejar la imatge dient que el policia mort ja estava malalt i que la seva mort no tenia res a veure amb l'accident. El dia 31 l'alcalde va ser destituït per Antonio Cortadi.

20 anys després Barracons,
sinònim d'exclusió

El futbolista Telmo Zarraonandia Zarra, els ciclistes Jesús Loroño i Federico Martín Bahamontes i altres personalitats de l'època van oferir els seus objectes personals per a la subhasta que el Govern Civil de Bizkaia va organitzar a favor del poble de Santurtzi. El Ministeri d'Habitatge del Govern espanyol va construir 200 barracons “provisionals” per a acollir als damnificats en la zona del Burg. Aquests barracons van romandre dempeus uns 20 anys i la zona es va convertir en sinònim d'exclusió en tota la regió. Per part seva, l'empresa Butà va realitzar una cessió de diversos locals a l'Ajuntament de Santurtzi, principalment per a activitats socioculturals, en una de les quals molts santurtziarras s'anaven a euskaldunizar més tard, ja que durant molts anys l'AEK de Santurtzi va tenir la seva seu central al carrer Doctor Fleming núm. 17. Les fotografies de l'explosió d'Algorta es venien en format postal en els quioscos del poble. Tot es va normalitzar, però els magatzems Butà no es van moure.

1974
Any de reobertura de la por

Després d'extreure el mobiliari i les robes que els van quedar disponibles els veïns, es van rebutjar cases sense parets amb estructura de formigó. Els ciutadans van tornar a acostumar-se a viure sota perill, però de tant en tant algun esdeveniment revelava la por que tenien dins. En 1974 es va produir una nova explosió en la zona, en aquest cas per l'acumulació de gasos en un magatzem de blat de moro, en els pavellons situats al costat de l'empresa ACEPROSA. Va ser un mort i 13 persones greus van resultar ferides i entre els santurtziarras es va despertar el paranón del gran accident de 1967. Els rumors deien que va ser gas butà, i molts, espantats, van abandonar les seves cases i van iniciar la fugida, com fa set anys, perquè la memòria no és una cosa que un pot controlar.

Segle XXI Les sirenes
d'alarma encara estan llestes

Amb el segle XXI les instal·lacions de Butà es van desplaçar i ara no hi ha habitatges en les proximitats del magatzem, però el risc per als santurtziarras no és molt de menor. En la Comunitat Autònoma del País Basc existeixen 14 sirenes d'alarma de risc químic, 6 d'elles en Santurtzi. Van obrir i van allunyar el port, llevant la major part de la costa al poble, però les mercaderies d'alt risc que salin per ferrocarril no sols passen pel centre de Santurtzi, sinó també per Portugalete, Sestao i Barakaldo. En l'actualitat ningú pot assegurar que no es repeteixi la història en la memòria dels santurtziarras més antics.