El 24 de febrer de 2022, Vladimir Putin es passa a la història com el començament d'una “operació militar especial” contra Ucraïna. No s'espantin, he utilitzat en aquests moments el mateix eufemisme que l'autocràtic rus perquè és un exemple molt representatiu de la guerra comunicativa que s'està lliurant en un i un altre costat de la nova tela d'acer.
No seré jo qui estudiï les implicacions d'aquesta nova guerra en la clau geopolítica i econòmica, per a això hi ha autèntics experts i un corrente d'opinió que amb la baixada de la pandèmia s'estava quedant sense tema. El que em sembla més significatiu és la batalla que s'està duent a terme pel relat i el control de l'opinió pública.

La Unió Europea (UE) va anunciar un paquet de mesures i sancions contra Rússia, entre les quals es trobava la prohibició d'emissions dels mitjans de comunicació Russia Today i Sputnik a Europa, així com el bloqueig dels comptes principals de les seves xarxes socials i plataformes de difusió. És una decisió sense precedents a nivell comunitari que atenta directament al dret a la informació i a la llibertat d'expressió, obrint la porta a la censura dels mitjans de comunicació a aquest efecte.

Dies després, l'alt representant d'Afers exteriors de la UE, Josep Borrell, va anunciar des de Brussel·les que estava treballant en un marc per a castigar els actors implicats en campanyes de desinformació. “La democràcia és un sistema que considera la informació com a combustible”, deia. I és el que jo pregunto: qui decideix què és veritat i quina mentida?

Les notícies que arriben de Moscou tampoc conviden a l'optimisme. Els periodistes dels principals mitjans de comunicació de tot el món han abandonat el país després de la signatura d'una nova llei per part de Putin, que imposa penes de presó de fins a quinze anys per difondre “notícies falses”. Així mateix, els mitjans de comunicació independents han estat bloquejats i les xarxes socials com Facebook, Instagram i Twitter.

A aquest panorama desolador cal afegir l'assassinat de periodistes que treballen en el terreny, com l'estatunidenc Brent Renaud, que ha ampliat la tràgica llista d'almenys deu periodistes morts en 2014 des que va esclatar la guerra de Donbass. Com no, jo faig les paraules del reporter Hibai Arbide: “Les morts dels periodistes no són més importants que les dels altres, però sense cambra les guerres són pitjors per a tothom”.

Aquesta presumpció fa insuportable el silenci de gran part de la professió després de la detenció de Pablo González a Polònia. González és periodista, acusat de “espionatge” sense aportar cap prova, però incomunicat davant la inacció del Govern espanyol per no dir “col·laboració”.

Mentrestant, els mitjans de comunicació presenten desenes de periodistes freelance com a “corresponsals” o “representants especials”, però han d'afrontar per si mateixos les despeses de cobertura, arriscant la vida a canvi de quatre gossos petits. Professionals honestos, sense cap mena de responsabilitat, que viatgen a una zona de conflicte sense els coneixements necessaris i sense la possibilitat d'aportar res nou, mentre gasten els escassos recursos de la població afectada a canvi d'un grapat de líquenes en les xarxes socials.

Tota aquesta corrupció reafirma la cèlebre frase del polític anglès Arthur Ponsonby: “Quan es declara la guerra, la primera víctima és veritat”. I aquí estem alguns, criticant la censura, llegint totes les fonts i defensant que volem decidir pel nostre compte a qui donar credibilitat.