Quan creia que el futbolí estava molt demodé, he descobert que pot ser un símbol de la retòrica individualista que utilitza el coaching modern: “Tu. Tu ets l'únic responsable de les teves victòries i derrotes. Ningú t'impedeix mai res. Per tu i per a tu” (2022, Instagram). Com els titelles de futbolí, compartim el camp, però en un espai intangible en el qual cada jugador és inevitablement seu.

A vegades penso que ens obstinem massa a no molestar. Un exemple. Si li digués entre els seus amics que si alguna vegada estigués embarassada podria donar a llum a la seva casa, algú, en silenci, qüestionaria si l'ocurrència és sana. Però segurament diria que és el meu compte i, en veu alta, em diria que fes el que sento: “Que es preocupi pel seu propi moviment, que és suficient amb el propi” (de pas, a més, l'amic mantindria la seva convicció sense cap conflicte intern). Tots en pau.

La temptació de mantenir la pau sense conflictes interns sembla natural, i em sembla raonable que es mostrés desconfiada i incòmoda en detectar que es pot restablir el propi raonament. Seguint l'exemple, és cert que el part és una suposició hegemònica de risc per a l'atenció hospitalària. L'elecció del part en la llar exigeix necessàriament la redefinició de centenars de conceptes molt bàsics. Qüestiona el discurs construït al llarg dels anys. Apocalipsi de conviccions. Però la clau és decidir què fer amb aquesta incomoditat que sentim.

A l'escola ens van ensenyar que la relació entre iguals es basa en la contemplació de qualsevol persona que ens enfronti com a racional, responsable i conscient: tant jo com vostè som suficients per a argumentar les nostres declaracions, i estem disposats a canviar d'opinió si l'evolució de la conversa ens obliga a això. Vam entendre que el debat sorgeix precisament pel respecte absolut a l'altre. Per això, potser en els últims temps se m'ofèn bastant el respecte aparent d'alguns interlocutors.

No està de moda qüestionar la pròpia sentència. I no és d'estranyar, perquè el que ens fa únics (i intangibles) és el que adorem i adorem el dia. Després de tant de treball, per descomptat, és coherent protegir la nostra essència davant qualsevol atac. Així passem junts perquè no es trenqui un amb l'altre. En aquesta marxa viurem alhora, encara que no visquem junts. Cadascun embolicat en ell, en el marbre. De la mateixa manera que en el futbolí s'acciona il·legalment el mànec i els jugadors es bolquen en el seu eix. La collita del narcisisme és pròspera.

Encara sort que sembren altres terres. Un amic diu: “L'individu és fràgil, finit i incomplet, en mans de llengües, normes, tecnologies i processos que li precedeixen o són transcendentals, un pobre pobre vulnerable, dependent, relacional, permeable i expropiat, reunit amb altres éssers vius i no vius, a més del terreny(el)”*. És a dir, som un simple esquinçament.

A vegades dubto si no estem confonent el respecte amb la mandra intel·lectual. Potser el que diuen és correcte, i les ciutats actuals no són un escenari de tolerància, sinó d'indiferència. Això sí que és una apocalipsi. De totes maneres, no ho pensis molt, perquè són només les meves modes. Portzierto, l'evidència científica demostra que tenir al nen al costat del foc és segur.

*Mikel Urdangarin Irastorza, Simone de Beauvoir. Individu i sobirania, Jakin, 2021.