Em perdonaran, però vinc amb el tema del Sistema Educatiu Basc que tantes vegades he parlat, perquè crec que continuem abordant el debat de manera incorrecta, interpretant una mica errònia la qüestió i desviant l'atenció una vegada i una altra a la perifèria del problema.

Volem crear un sistema educatiu propi, i, per descomptat, em trobo amb totes les persones de bona voluntat que d'una manera o una altra aposten per aquest objectiu, que quedi clar. La veritat és que sembla que volem fer la nostra opressió sense fixar-nos en l'estructural, i aquí veig jo el problema, perquè és increïble que encara no siguem conscients, de facto és impossible tenir una escola nacional basca en les condicions de la nostra total dependència. Per a què insistir tant en això? No ho entenc de veritat.

És un greu error tractar de solucionar els problemes que són símptoma de la nostra malaltia general sense mirar a la malaltia general, o fins i tot actuant com si no existissin afeccions genèriques. Desgraciadament, no es tracta d'un error que només es veu en l'àmbit de l'educació pròpia, per exemple en l'àmbit de la defensa del basc, o en general en les respostes davant la repressió de la nació basca. Però crec que il·lustra bé el camí equivocat que hem triat els bascos davant el nostre problema d'opressió, fins a quin punt estem embussats a aconseguir quotes de sobirania una mica majors, oblidant la brúixola de la sobirania real. Veure això és el que més em produeix la desesperació, que sempre queixem, però sempre a petició, content i sadollat només amb petites victòries.

Sí, ja sé el que diran, per què renunciarem a alguna cosa que es pot aconseguir. Perquè què volen que ens diguin, no veig gens clar aquesta raó del possibilisme, perquè mai arribarem a una solució realment satisfactòria d'aquesta manera, que, encara que fem el major esforç, acumulem la major part de la força que és a les nostres mans, fem el que fem. Alguna vegada.

A més, lluny de pensar que d'aquí podem aconseguir una cosa fonamental, tinc molt clar que paguem un preu car d'alimentar i augmentar la dependència cada vegada que ho fem. Que les molles no ens surten gratis, en poques paraules. Balafiem l'energia que necessitaríem per a l'organització de l'única solució que ens pot salvar com a poble, desviem l'atenció d'aquesta tasca principal i única, perdem força i temps en solucions sempre escasses, i el que és pitjor, que amb l'autèntic curatiu de la malaltia, somiem amb les tiretes.

Que els amics, com a poble dominat, ens han segrestat la sobirania, el control sobre nosaltres mateixos i el poder! Hem de recordar-ho encara? Em diran que ja sabeu, però què volen que diguin, no ho sembla. És decebedor veure com les nostres reflexions i tots els maldecaps polítics estan formulats amb l'única fi de respondre a la següent pregunta infra-estratègica: què podem fer per a tenir els drets dels pobles independents (només) sense ser independents?

L'educació que aquí s'administra és espanyola o francesa. En l'anomenada Escola Pública Basca, per descomptat, però també en part en les Ikastoles. Perquè ambdues són gestionades i finançades per la mateixa Administració. Sí, desgraciadament així és.

Perquè la ikamika no porta a cap lloc, crideu-me quan descobreixin que només podem respondre a la pregunta fonamental: què fer per a ser independents? O si volen més lligat a l'educació, què podem fer els educadors bascos en la tasca de recuperar la independència i l'Estat propi?

Posa't la cita i aparec.