En aquests temps que ens obliguen a col·locar la molsa, m'ha recordat un text del poeta francès Henri Michaux, titulat Tatouages (tatuatges), publicat en el llibre de viatges Equador en 1929 (Gallimard). En ella, l'autor assenyala que els “Indis de la selva” són meravellosos: Igual que els “turcs”, han entès que el rostre humà simple és en si mateix “obscè”, “no sano” i “salvatge”, i han pres l'aroma de tenyir l'ull en anar a menjar a casa dels seus amics. En aquestes societats, es fa una visita per a mostrar-se més espiritual i humil davant els altres i mostrar externalitzat el “espai interior” íntim de cadascun, amb el respecte de l'altre. Michaux era segur que les cares tatuades s'estendrien també en la societat occidental, però no, un segle més tard, són màscares per a emmascarar els rostres, i ens hem amagat els uns als altres en el nostre “espai interior”, més que de multitud, amb por i dependència.

En aquesta angoixa, em resulta encara més fabulós veure que els joves artistes no tenen cap dubte d'estendre els seus “espais interiors” a la vista de tots, amb tota l'amplitud del cor. Especialment en la zona de Garazi, en els últims anys i mesos, la joventut ha compartit la seva riquesa per al gaudi de tots.

Pinso aquí a les germanes Iribarne i als seus amics: La brillant Leire Iribarne ha desplegat tota la seva alegria i afecte a través de diversos projectes musicals, sobretot amb el grup funky Diabolo Kiwi, Amaiur Epher i els seus amics Julen i Allande Etxeberri. Maia Iribarne ens ofereix amb Paxkal Irigoien la sèrie Bañolet, produïda per Xofaldia Produkzioak i Kanaldudek, una sèrie que ha rebut la beca de Creativitat de la Fira de Durango de 2021 i que ja està disponible en el disc Bloñati, Bañolet cantant, banda sonora de la pel·lícula. I d'altra banda, també tenim el magnífic disc Habia del trio format per Maia, Amaia Hiriarte i Elena Haira.

També m'agradaria nomenar dos joves escriptors: Amaiur Epher, primer que ha publicat en l'editorial Maig el frau de Profet al febrer de 2021. Aquest tímid llibre ens conta les peripècies –més amunt, a baix– del funcionari Alexander, en un estil aguditzat per la ironia negra i l'esquerda. Epher demostra un gran coneixement social, filosòfic i polític, fent reflexionar al lector amb felicitat i desesperació, sobre l'evolució de la vida i sobre l'ètica, entre dos somriures. Per a orientar les reflexions satíriques, mescla les peculiaritats de la novel·la, l'assaig, la poesia i el teatre, oferint una obra inclassificable i inesperada.

Per part seva, el jove donazahartarra Xan Idiart ha publicat en l'editorial Elkar, en la secció Iparluma, la col·lecció de contes La venjança de Teresa, en la burla de 2021. Idiarte mostra un enorme talent narratiu, creant ambients francs especials, donant vida a personatges increïbles i, sobretot, endevinant intrigues més sorprenents que sorprenents. Cada història comença en un context vulgar o realista, a Guipúscoa o en Garazi, i el relat adquireix una enorme corba de tipus tapes, tu-tau, construint un suspens infinitament insuportable i satisfent sempre l'ànsia residual del lector de manera impactant. A més, Idiart utilitza amb mestratge un vocabulari molt ric i la subtilesa del llenguatge.

En aquesta societat que ens porta a ocultar els cors de reflexió, les emocions i la sensibilitat, en nom de la terrible sanitat, en milles s'agraeix la joventut que ens regala el seu “espai interior”, espiritualment i amb tanta humilitat, com els Indis als quals Michaux va al·ludir, com tot un salvatge.