Amb motiu del vintè aniversari, els ministres de finances de l'eurozona han emès un document unificat a favor de l'euro i el resultat ha estat sorprenent: no ha ocorregut res. No hi ha hagut una veu forta ni favorable ni desfavorable. Sembla paradoxal quan la política monetària expansiva per a fer front a l'economia de la pandèmia ha permès consolidar el projecte de l'euro. És la segona moneda del món després del dòlar, i sens dubte ha suavitzat els costos dels intercanvis en el mercat interior.

Però no podem oblidar que en la dècada passada el vent contrari provocat per les estrictes polítiques d'ajust va provocar una greu crisi de l'euro. En els anys 2010, 2012 o 2015, l'euro va viure un paper tan estret que els premis Nobel Stiglitz i Krugman van anunciar la seva desaparició.

Hem de recordar que l'euro no es va crear sobre la base dels criteris tradicionals de la unió econòmica i monetària. L'euro no té un Estat per a sustentar la seva arquitectura, ni un tresor general o un pressupost general únic. El Banc Central Europeu és propietari de la política monetària, però no existeix una política fiscal comuna. En defecte d'això, és difícil difuminar les desigualtats provocades per la integració econòmica. Tampoc existeix un mercat únic tant en l'àmbit bancari com financer. Aquestes mancances de l'arquitectura institucional han posat l'euro en un greu port, i no obstant això, si la moneda única s'ha mantingut, l'euro és el centre del projecte polític de la Unió Europea. En el procés d'integració política de la Unió Europea, les elits no han apostat per la via federal. Sense això, s'ha prevalgut una integració més gradual, i la unitat econòmica ha estat un pas en aquest camí.

Per a cobrir les mancances de l'euro, els seus promotors ens van dir que, eliminant els costos de l'intercanvi de monedes i els riscos de la devaluació, s'aconseguiria l'objectiu de la integració econòmica. Es deia que això anava a obrir el comerç transfronterer, s'anaven a estabilitzar els preus, s'anava a incrementar la inversió i s'anava a impulsar l'augment de la productivitat. En conseqüència, van afegir que s'anava a produir una convergència en el nivell de vida dels ciutadans i en les economies dels països. És a dir, l'euro anava a impulsar inevitablement els beneficis de l'alemanya de la Unió Europea.

Vint anys després, la majoria d'aquestes intencions han estat suspeses. El comerç interior de la zona euro de les dues dècades ha augmentat només un 10%, mentre que l'expansió del comerç mundial ha estat del 33%. És més, el comerç entre Alemanya i els tres països de la Unió Europea (Polònia, Hongria i Txèquia) que estan fora de l'euro ha augmentat un 63%. En l'àmbit de la inversió productiva es repeteix un resultat similar. La major part de la inversió estrangera directa a Alemanya s'ha destinat a països de l'est d'Europa que estan fora de l'euro. Per tant, mentre la divergència en la zona euro ha augmentat en inversió i productivitat, ha prevalgut el procés de convergència amb les Comunitats Europees fora de l'euro. L'evolució contradictòria entre països es comprova si comparem el nivell de renda per habitant.

En una mirada retrospectiva, la promesa de convergència de l'euro ha fallat i en la zona euro s'ha fet el pas contrari entre els països del sud i de l'espai. Aquesta realitat està estretament relacionada amb l'arquitectura institucional de l'euro abans esmentada. La digitalització del futur immediat és un repte purament anecdòtic enfront del que plantegen les citades mancances estructurals.