És un plaer poder gaudir de dues obres del segle XX que aprofundeixen en l'ànima de les dones en el Palau Euskalduna. Poques vegades podrem escoltar aquestes òperes curtes, vives i, argumentalment, dures, perquè realment poques vegades es programen. I la veritat és que no podem entendre per què no s'escenifiquen més sovint, tant des del punt de vista musical com literari, perquè són obres notables i molt interessants.

En definitiva, en el Palau Euskalduna hem vist decepcions, dependència emocional, infidelitat, penediment, traïció... tots aquests sentiments que ens envaeixen gairebé tots en un moment o un altre. I aquests sentiments no els ha analitzat qualsevol, sinó autors com Jean Cocteau i Oscar Wilde.

En La voix humaine, Cocteau ens parla del procés de degradació d'una dona devastada, turmentada per l'amor subordinat que sent, lligada a un home, perduda de llibertat i dignitat. Encara que es tracta d'una obra estrenada fa més de seixanta anys, la profunditat del text és tan gran que ens endinsa a l'interior de l'ànima. A més, la dolça música de Francis Poulenc, tenyida d'una certa fredor, fa un tot impactant. La interpretació de la soprano Nicola Beller Carbone, expressiva, àgil, molt creïble, va arrodonir la sessió. Deu punts, de veritat.

En un altre pla, en el pla de traïcions, infidelitats i penediments, vam tornar a veure a Beller Carbone representant el paper de Bianca en l'òpera Eine florentinische Tragödie (amb text de Wilde) d'Alexander von Zemlinsky. Es tracta d'una obra molt curta, de tot just una hora de durada, en la qual els tres intèrprets, soprano, baríton i tenor competeixen i col·laboren per a crear una tensió interpretativa i musical autèntica. Una vegada més, la interpretació de Nicola Beller Carbone crec que és estupenda. La seva força no sols ens concep com a musical, sinó com un actor que passa per totes les emocions que proposa aquest text. I tant el tenor Giorgio Berrugi en el paper de Guido, l'amant de Bianca, com el baríton Carsten Wittmoser en el paper del marit de Simone, el protagonista, a més de mostrar les seves rodones vocals, van fer una parenceria expressiva en el qual el rigor, la ironia i la ràbia dels seus personatges van aparèixer de forma sutilante.

L'Orquestra Simfònica de Bilbao, sota la direcció de Pedro Halffter, va actuar correctament, ressaltant l'acció però sense protagonisme. Ho notava, però no ho envaïa. Molt bé.