Per què ara?

Perquè fins ara no ha estat possible, sobretot perquè la biografia de Txomin [Iturbe] es devia al que els testimoniatges donants tenen en la memòria, i perquè aquests testimoniatges encara tenien massa obstinació a comptar coses, sobretot per les conseqüències judicials que pogués tenir.

Ha explicat a Txomin Iturbe com a exemple de la seva generació. Quina és aquesta generació?

Nascut al final de l'anomenada Guerra Civil Espanyola, la primera generació es va atrevir a fer-se càrrec d'allò que havia caigut en la desesperació i a enfrontar-se a l'orgull de la dictadura. Aquesta generació demostra que la dictadura es pot lluitar contra aquest aparentment totpoderós, es pot enfrontar.

Parla dels anys 60...

Joxe Manuel Pagoaga Peixoto diu que la dècada dels 60 va ser una època de sembra. Tot el que pogués semblar basc va ser sembrat en una societat que havia estat erradicada i aixafada de l'entorn públic i privat. Aquí va sorgir la nova cançó basca, on es van establir les bases de l'euskara unificat, es va crear el cooperativisme, es va començar a celebrar la mecanització de l'agricultura, es van celebrar també les festes basques... Hi havia un ensenyament de la societat basca, una generació que va començar a imaginar un altre tipus d'Euskal Herria.

D'on va arribar Iturbe a aquest moviment?

De l'euskaltzale, sobretot, del basc. La seva primera col·lisió va ser la del basc. Aquests baserritarras, en arribar al carrer, van tenir el seu primer xoc amb el món del castellà. Al carrer es parlaven en castellà, se'ls deien boronos, cacharreros. En aquesta època també cantava Lourdes Iriondo “som joves i no estem d'acord”. Aquesta joventut disconforme va ser d'alguna manera la que va entrar en [ETA], perquè veien que aquesta institució s'enfrontava al franquisme.

Aquest camí va portar a Iturbe a l'exili en 1968. Però no és un tall en la seva militància.

Una possible ruptura en la vida de qualsevol refugiat. Però hi ha militants que creien que la seva militància política armada i social també havia de seguir en Iparralde. Per això es van traslladar des de la costa nord a l'interior de Garruze per a integrar-se, treballar i viure en aquesta societat interior. Es van instal·lar hivernacles, on es van reunir Eustaquio Mendizabal Txikia, Argala, el mateix Txomin... Volien integrar-se a través de l'agricultura, perquè el món de l'agricultura era un món basc al País Basc Nord, encara que no era nacionalista, almenys conscientment.

En diverses ocasions els grups parapolicials van intentar acabar amb ella. Com ho vivia?

En 1975 li van fer esclatar el cotxe a la porta de la casa i ell i el seu fill van sortir ferits. Peixoto compte que ell va arribar a casa mitja hora després de l'atemptat i que Txomin li va demanar que li portés a comprar un nou cotxe. Van comprar el cotxe i llavors li va dir: “Ara anem a una pastisseria”. Va comprar pastissos per a portar-los a casa. “Quan les coses estan àcides una mica de fam fa bé”, va dir una cosa així. Això era Txomin.

Mor deportat a Algèria. Com va arribar allí?

Txomin va ser detingut en Iparralde en 1986, va estar a la presó i d'allí va ser portat a Nadal i de Nadal a Algèria. Per a llavors ja existia el rumor de les converses entre el Govern d'Espanya i ETA. Al poc temps d'arribar allí, aquestes relacions van començar a materialitzar-se oficialment. Txomin es va reunir en dues ocasions amb representants del govern espanyol. Però aviat va succeir l'accident que va provocar la seva mort.

Quan li ho van explicar com un accident de cotxe. Però no va anar així, no?

No. Quan va arribar a Txomin, a Algèria hi havia altres refugiats bascos, però a través de les relacions entre el govern algerià i la institució, clandestinament. Però oficialment, Txomin era l'únic. Els algerians van lliurar un convent als refugiats bascos perquè visquessin allí. Durant les obres de condicionament d'aquest convent, mentre pintava les finestres de la capella, Txomin va caure per la bastida i va morir allí. Llavors, els serveis secrets algerians i ETA van acordar que explicarien la mort com un accident de cotxe. Així, volien tapar d'alguna manera que allí hi havia més persones refugiades. A ETA també li interessava, per descomptat.

La mort va reforçar encara més la figura de Txomin Iturbe. Ha dit que era més d'un polític.

Donem un cert sentit restrictiu als polítics, són els que es dediquen a la política. Txomin anava més enllà, del polític que arribava a l'àmbit humà, a l'àmbit dels sentiments. Entre militants, coneguts i molts polítics bascos també tenia la seva estima, referencialidad, la seva condició de líder; va guanyar per la seva manera de ser, per la seva actitud en les relacions. Sabia buscar punts comuns i no diferències.

Quin és l'equilibri entre contar la història i caure en els personalismes?

Tenim una actitud contrària als personalismes i em sembla bé, perquè també és lleig caure en l'adoració d'algunes persones. Però qualsevol col·lectiu està compost per persones, i cada persona té la seva pròpia personalitat, té els seus cansaments, les seves alegries, i amb totes aquestes coses de cadascun es completa el col·lectiu. La recollida d'aquestes estelles individuals no lleva res a la col·lectivitat.