Les mans tenen una variada simbologia. Amb les mans es condueix el món i amb punys forts es dona suport al comandament. El poder també lluita amb els punys, recollint els dits i aixecant les mans cap amunt. Les mans són necessàries per als qui sempre han estat perdedors de la vida, ja que només això ha estat un instrument per a sobreviure. Tenim a les nostres mans escrits el nostre passat i el nostre futur. Juguem amb les mans el relat de la nostra societat. Entre moltes mans, Esti Maguregi, Argenis Mesa, Marta Brancas i Irune Lauzirika, han creat el documental Latsariak, sobre els safaretjos dels barris de Bilbao i les dones que allí treballaven. Han donat la paraula a diverses dones que van conèixer aquesta realitat, per a crear entre totes elles un relat escrit a les mans còncaves, per a donar testimoniatge del que van viure.
Documental 'Latsariak'
ON:Hika Ateneu (Bilbao)
QUAN: 9 de febrer
Abans de l'inici del documental s'ha realitzat una breu performance en l'Hika Ateneu de Bilbao. Una dona neta un llençol blanc i la penja en unes cordes que pengen sobre l'escenari. Amb el llençol s'ha perdut en el seu interior, com si el llençol blanc hagués pres captivitat. La vida dels melancòlics també va anar així: esclau del treball, sense possibilitat d'escapar. Van passar tota la seva vida en l'aigua colpejant les mans contra les pedres. A vegades es rentaven les seves robes de casa, a vegades les dels altres, sempre a canvi d'una mica de salari.
Les mans són la relació entre el passat i el futur. Els latsaris ens parlen d'un Bilbao inexistent. Aquests llocs on es rentava la roba dels treballadors de les mines o la roba de casa dels barris obrers van desaparèixer a poc a poc a mitjan segle passat. El capitalisme, al costat de la supremacia de la societat de consum i la colonització de les rentadores automàtiques per part dels obrers, va adquirir no sols l'espai físic, sinó també la vida lligada a aquesta professió. Els rius es van contaminar pels abocaments de les fàbriques i Bilbao es va convertir en el monstre que devorava tot.
Les bugaderies van ser un punt de trobada per a les dones que es dirigien a la rentada de roba, van ser zones de fraternitat i refugi. Allí passaven hores en la companyia d'altres dones, lluny de les mirades espies dels homes, que no s'acostaven si no era el guardià del safareig. Zones de protecció, sí, fins i tot gàbies, ja que les bugaderies eren útils per a la disciplina. Aquests llocs humits recordaven a les dones que es reunien en ells quin era el lloc que la societat va decidir per a elles, i quina era la seva funció. El dia dels treballs s'escanyaven. Perquè mai s'oblidin, els va causar ganchera: el dolor de les mans. Les seves mans plegades, en forma d'aigua, són testimoniatge de la seva vida.