Deficiències. Faltes. Absències. Claus. Espais blancs. Murs sense farciment. Treballs registrats sense nom. Llegats inexplorables. Noms d'artistes que no s'aprenen en la història de l'art. Obres d'artistes no visibles en museus. Cridar l'atenció sobre ells té la seva importància i la seva urgència. Baginen Bagara ha portat a la sala obres d'artistes dones que formen part de la col·lecció del Museu Sant Telmo. No és una exposició de dones artistes, però sí una exposició en la qual es mostren per primera vegada obres de dones artistes de les col·leccions del Museu de San Telmo, del Dipòsit i de la Fundació Kutxa. Per a això, els comissaris de l'exposició, Haizea Barcenilla i Garazi Ansa, han analitzat la composició de la col·lecció del museu i han analitzat les causes de l'escassetat d'obres de dones artistes en aquest procés de recuperació.

No es pot negar que les col·leccions dels museus, siguin artístiques, etnogràfiques o històriques, siguin aparells legitimadors. Les col·leccions creen discursos canònics a través d'obres d'art, objectes, arxius i itineraris que creguin, a l'empara d'una objectivitat falsa, i els narrats, exhibits i agrupats passen a ser personalitats legitimadores i veraces. No hi ha més que veure les lectures o espolis i guerres de les cultures no occidentals de Musée de l'Homme, fundada a París per Paul Rivet, els museus han perpetuat el colonialisme i l'opressió a través de discursos comptats i confirmats en les galeries. Repensar aquests relats, rellegir les col·leccions i presentar els fons de les col·leccions sota altres mirades és una pràctica curatorial que es va iniciar fa uns anys –ja sigui des del feminisme, des de la diversitat racial, des de les micropolítiques o des de la diversitat cultural–. En l'Estat espanyol, el Museu Reina Sofia de Madrid va ser un dels primers a reorganitzar la seva col·lecció i presentar-la per temes. El Museu Artium de Vitòria-Gasteiz i el Museu de Belles Arts de Bilbao també han proposat noves aproximacions, per exemple, a través de propostes com Un cel després d'onze camins i 68.

Per tant, en la mesura en què els museus són discursos creatius, són espais polítics i, per això, espais que cal lluitar i apropiar-se. Baginen Bagara tracta que el museu sigui llegit d'una altra manera, de crear un nou relat/la seva proposta, donant cabuda a obres de dones artistes invisibles durant molt de temps en el museu de Sant Sebastià i qüestionant la història canònica i patriarcal de l'art. L'exposició es divideix en dues parts, seguint les dues paraules que marca el títol. En l'apartat de Bagine, se centra en aquestes dones artistes i explica per què han estat rebutjades, per què és tan difícil realitzar una recerca sobre les seves obres en relació amb la informació i bibliografia existent entorn dels homes, i per quins mecanismes han anat incorporant les seves obres al patrimoni del museu.

Fa 120 anys, amb la creació del Museu de San Telmo, la col·lecció va començar a completar-se gràcies a les donacions d'estiuejants, artistes i famílies donostiarres. En aquests primers regals a penes hi havia obra d'artistes femenins. En 1919 es va comprar per primera vegada una obra a una artista, 20 anys després de l'obertura del museu: Aquesta primera compra va ser l'obra dels petits pescadors d'Ondarroa, de l'artista polonès Victoria Malinowska. I en 1939 es va donar per primera vegada l'obra d'una artista: Quadro Fruits i flors de Julia Alcayde Montoya. Els premis derivats del Concurs de Nadal, del Concurs d'Artistes Novells o del Concurs de Dones Pintores de Guipúscoa, que van començar a organitzar-se a partir de la segona dècada del segle XX, van ser la font per a anar completant la col·lecció i per això van començar a incorporar progressivament les obres de les dones a la col·lecció. A partir de l'any 2000, el museu va començar a comprar de forma sistematitzada obres de dones artistes, sobretot de les exposicions periòdiques que organitzava.

Aquesta primera part del recorregut està regida per una arquitectura que s'assembla a les acadèmies d'art italianes renaixentistes. En la primera galeria trobem pintures del segle XX classificades entorn dels gèneres pictòrics: el cos, els retrats casolans, els autoretrats, les cadires... Hi ha obres que ens criden l'atenció positivament: M'interessen especialment les obres de Rosa Valverde, Marta Cárdenas, Cor Acarreta o la ja esmentada Victoria Malinowska, així com els galls pintats per Irene Laffitt. No es pot negar que la museografia de l'exposició sigui valenta, una altra cosa és si la decisió adoptada és la més encertada. Malgrat ser un interessant i aplaudible intent de trencar amb la forma estandarditzada, asèptica i més acceptada de mostrar obres d'art en els museus, l'elecció d'aquests coloristes murs pot condicionar l'autonomia de les obres d'art i interferir en la lectura de moltes obres d'art en detriment d'algunes obres.

En l'apartat Gara, per contra, podem trobar obres d'artistes més contemporanis i, malgrat la presència de la pintura, com els de Mari Puri Herrero o Idoia Montón, l'escultura té una gran presència, sobretot la dels artistes realitzats en la dècada dels 90: María Luisa Fernández, Elena Mendizabal, Gema Intxausti o Mirin Arenzana. La fotografia de gran grandària d'Ana Laura Álvarez, les instal·lacions de Zuhar Iruretagoiena o les obres de vídeo d'Itziar Okariz i Erlea Maneros Zabala, l'obra del qual va ser presentada per al projecte Museu Doble, ens resulten familiars per haver estat exposades anteriorment en San Telmo. Aquest espai de la segona parteix resulta bastant fosc i en alguns casos s'observen obres acumulades, que potser es perceben més dissoltes en el discurs que en la primera part. No obstant això, en aquest capítol es reflecteix el reflex de les compres realitzades en les dues últimes dècades, així com el llegat de les obres dels 90. L'experiència d'Arteleku també té el seu lloc en el capítol Bagara. L'exposició té també un aspecte que pot resultar problemàtic, ja que s'han portat obres de Peio Irazu, Nestor Basterretxea, Vicente Ameztoy o Amable Arias per a assenyalar que les obres de les dones s'emmarcaven dins dels moviments artístics de l'època.

En el cas del Museu Sant Telmo, la diversitat d'obres en ell recollides marca l'experiència de Baginen Bagara. No obstant això, és una oportunitat interessant per a conèixer obres de molts artistes desconeguts i és un projecte que podria ser el punt de partida per a reescriure la nostra historiografia artística.