Molta gent no sap que Iseo és de Barañain i la seva família és de Lumbier…
Sí, perquè em vaig anar molt jove d'aquí. Primer a Barcelona, per a estudiar traducció i després a Madrid. A més, sempre viatgem d'un costat a un altre. No obstant això, quan puc vinc a Lumbier a estar tranquil. Ho necessito.

Què va ser Barcelona per a tu?Una
gran ciutat i la possibilitat i necessitat de començar de zero. De sobte no coneixes a ningú i ningú et coneix.
Una nit vaig ser al bar El Mediterrani. Allí cantava algú cada nit i vaig pensar que jo també volia ser allí. Vaig parlar amb el meu amo, vaig provar i vaig començar a tocar totes les setmanes. Es va convertir en la meva segona casa! Allí vaig aprendre a estar en públic. Sent tan petit tenia molt a prop a la gent. Sembla que els llocs grans són més difícils, però no és així. A més aquí passava de tot. Un dia va ser una sola persona i per a ella vaig fer tota la meva actuació.

Vostè també Jaio.Musika.Hil?
Totalment. Des de petits a casa sempre hem tingut música al nostre al voltant de forma molt natural. La mare toca la flauta travessera, el pare tocava el bombardí en la xaranga Jarauta 69, l'oncle i totes les cosines de cosí toquen alguna cosa. A més, jo crec que per a la gent de la meva generació en Barañáin va ser una gran oportunitat ampliar l'escola de música Luis Morondo. Gràcies a això, el públic ha après música. Jo vaig començar a tocar el piano als 6 anys. A més a casa sempre hem estat amants del cant. A Lumbier, per exemple, per Nadal, trèiem dues o tres guitarres i fèiem un cançoner complet amb uns pocs concordes.

Sempre he tingut Internet molt a prop, i això m'ha permès escoltar noves músiques. Als 12-13 anys escoltava a Cristina Aguil, Back Street Boys, Spice Girls... Amb 15 anys vam fer amb alguns amics el grup Síndrome de Cronos per a cantar les versions i vaig escriure la meva primera cançó als 18-19 anys, quan estava a Barcelona.
Els impactes provenen de tots els llocs. D'aquí i també m'ha tocat explorar la meva manera de cantar.

I alguna vegada has treballat com a traductor?
Com al principi no podia viure només de la música, vaig fer alguns projectes. Una d'elles va ser la traducció del guió del Black is negre de Fermín Muguruza, i també vaig participar en la banda sonora de la pel·lícula.

A més, he treballat en educació, com a locutor, història en un llibre d'àudio... però la música ha anat adquirint cada vegada més pes en la meva vida.

Com va prendre la decisió de ser professional?Aquest
moment és molt difícil. Quan vaig ser a Madrid vaig sentir que havia de prendre una decisió. Estava fent música, el meu primer disc en solitari i Iseo & Dodosoundena ja eren al carrer. En finalitzar el postgrau tenia clar que volia fer música i vaig decidir provar-lo. Gairebé tots els que estem en el món de l'art pensem, d'alguna manera, que hem de buscar un treball “seriós” i dedicar a l'altre, a la nostra afició, el temps que ens sobra. Però en aquests trams sobrants no tens ni cap ni ànim per a treballar. En aquell moment vaig decidir convertir la música en el meu treball i dedicar tot el meu temps de qualitat a ell.

Al principi no tot és moqueta i purpurina, és clar. La clau va ser que li vaig dir aquesta oportunitat a la música. La vida és molt curta i cal provar-la. La por és molt còmode i a vegades fins i tot excusa. Soc conscient que jo vaig tenir l'ajuda dels meus pares i que tothom no la té, però per por no hem de quedar-nos asseguts.

Les condicions dels artistes d'altres llocs són millors?
He passat diverses temporades fora, sobretot aprenent idiomes, i la situació de França, per exemple, no té res a veure amb la d'aquí. Allí tenen dret a la seguretat social i a la desocupació si es donen més de 30 concerts a l'any. Iseo & Dodosound va oferir 150 concerts l'any i mitjà en l'última gira, per exemple, i no vam tenir cap ajuda.

En les actuacions veiem sovint com un grup de petits pobles del costat obre un festival amb un extraordinari nivell. És aquí on s'aprecia la inversió en música i art en general.

A mi moltes vegades, sobretot al principi, la gent em preguntava si em pagaven per fer música, com a sorpresa. Avui dia encara és difícil entendre la música com un ofici.

Surt diners de la venda de discos?
Econòmicament, la principal font d'ingressos són els concerts, però amb el vinil ens hem sorprès molt.Entorn del nostre estil musical, el vinil té un gran valor. Els nostres dos discos els enviem a Europa, els Estats Units i a tothom.

El que tens amb Dodor és una història sense buscar?
Totalment. Ell és de Cizur i jo de Barañáin. En l'escena de la Comarca de Pamplona ens coneixem tots. Ell estava amb Rapers d'Emaús des dels 15 anys i en 2013 ens vam conèixer. Em va conèixer en una entrevista que em van fer en Ràdio 3. Llavors em vaig buscar i ens quedem per a prendre una canya. Ens lliurem les nostres maquetes i em va proposar fer una mica junts. Quan no tens molt propòsit surten coses interessants.

La meva forma de composició era totalment orgànica, una guitarra i una llibreta, i de sobte estàvem davant de l'ordinador amb un programa i un teclat. Per a mi era com un programa d'assassinat de marcians. Una espècie de videojoc. No obstant això, vam compondre mig disc en dos o tres mesos. Estàvem gaudint. Ell tenia molts programes com a DJ aquí, amb el tenor saxo de Rock, i jo també vaig començar a anar amb ells. Sortia en el centre de la sessió i cantava cançons que acabàvem de fer. Al principi era així, però a la fi d'estiu la gent preguntava si anava a venir la noia i després demanaven que vingués Iseo. Així va anar creant el grup. Baixem a Madrid al setembre de 2014 i a l'abril següent sortim en Cat Platoon.

A partir d'aquí tot ha estat molt bonic. A l'Índia hem realitzat dos gires, a Amèrica Llatina hem estat tres vegades, a Lituània, França, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit... i hem estat sense parar en tot l'Estat.

Ara el seu tercer disc.
Tenim previst girar en 2022. El festival ZEID serà el 2 d'abril un dels primers i a partir d'aquí tota la resta.

Heu tret com a avançament l'alegre single arigato? Serà així el nou disc?
Sí. És una celebració. Ha sortit un disc molt interessant. Arigato és una cançó d'agraïment a la gent de tots els llocs. La pandèmia ha influït en la creació com en tots els àmbits. Aquest disc serà una espècie d'abraçada. Volem animar a la gent. Això ha sortit sense pensar, però aquí està, en les lletres.

La gent jove està passant malament amb la crisi i la pandèmia...
Les retallades han estat durs. Ha estat molt difícil per a la gent. Quan ets jove vols fer tot fos de casa i amb aquesta situació no s'ha pogut fer tot.

D'altra banda, gràcies a la pandèmia s'ha demostrat que tots necessitem l'art, l'entreteniment, la cultura... per a escapar de la realitat o per a comprendre-la millor. La gent necessita concerts i hem vist com aquest estiu la gent comprava les entrades a tota velocitat, malgrat el seu elevat preu.

Vas cantar atrapada en el confinament.
Així és, en la cuina del pis de Madrid. També inclou una trucada de telèfon real. Em relaciono amb la meva mare en el vídeo de la cançó. Tots els dies cridava als meus pares. La pandèmia ha estat molt difícil a les ciutats. Les ciutats estan pensades per a viure en moltes revolucions i quan això es trenca és difícil viure aquí. Només et queda el pitjor de la ciutat, per això m'han accelerat les ganes de marxar-me i he anat a la muntanya.

Acaba de publicar el seu EP en basc a la seva casa. Per uns nous micro, veritat?
Va ocórrer a la fi de l'estiu. Estàvem provant els nous micro que arribaven a casa. Per a mi el mes d'agost sempre ha estat un mes melancòlic. L'estiu és una època molt viva i confusa, i a la fi d'agost em fa venir ganes d'anar al poble a descansar, a estar amb la família i els amics. Sento la necessitat de recuperar l'ordre. Quan estàvem provant els micros vaig agafar la guitarra que tenia al meu costat i vaig començar a cantar algunes cançons que tant m'agraden. Jo no sabia que Dodo estava gravant. Se senten gossos, hi ha errors... I quan escoltem ens va sorprendre. Vaig decidir que havíem de publicar-ho. És natural, com la vida mateixa. L'ocell s'embussa en l'ocell en un concorde i després el corregeixo, per exemple. S'observa que no està preparat. I crec que és bonic treure un treball tan natural i real, perquè avui tot està molt muntat, molt corregit, controlat, mesurat. I les coses naturals no es veuen. Sabem que el que veiem en les xarxes socials no és real. No es mostren defectes ni arrugues. Ara viu en la naturalesa, algunes coses ja no m'importen, tinc una altra posició en el meu aspecte... i aquesta idea està molt present en aquest EP.

Per què aquestes cançons?A la casa Baldorba de
Benito Lertxundi sempre hem escoltat i he cantat molt amb els meus pares. Quan fem concerts a Euskal Herria toquem moltes vegades.

Txoria txori és una cançó que he tingut a prop en els últims anys. Tocàvem una versió d'aquesta en una gira.

Tocé el reconeixement una sola vegada, en un concert celebrat al poble una nit d'estiu. És molt bell.

Les mans són molt especials per a mi. Els primers discos de Berri Txarrak els conec de dalt a baix, i quan em van proposar cantar amb ells en el concert que van celebrar en Kobetamendi l'any 2019, va ser terrible. Cantem junts les Mans i la Supervivència i va ser terrible.

Crec que aquest EP és un petit i íntim regal per a la gent.Anant de Madrid estic en una altra fase nova i jo crec que això és el que es nota en aquestes cançons. Estic en un moment de mirar cap a dins i, d'altra banda, he començat a sentir maduresa en la meva veu. Una qüestió molt interessant.I tot és Iseo.

Intenció de fer una cosa directa?
Quan el sacé vaig pensar que podia ser bonic fer unes xerrades de concerts, però he decidit respectar el procés de creació del tercer disc d'Iseo & Dodosound. Fer un disc és com l'embaràs. Llarg, hi ha moments difícils i bons, i decidim acabar això primer. Jo no tinc gens de pressa amb res.

Hem tingut una resposta molt bonica i real per part de la gent i dels mitjans de comunicació. De veritat, gràcies a tots! Quan treballes amb els sentiments influeix en les persones, encara que no coneguis a aquestes persones, i això és el més bell de la música.

Com veus l'escena? Existeix un gran moviment a la Comarca de Pamplona?Sempre hi ha hagut
molt moviment en l'escena de la Comarca de Pamplona, però és veritat que últimament està molt moguda i això està molt bé.El panorama està
molt interessant en aquest moment. En èpoques complicades es produeixen forts treballs de creació. A Europa, en l'època d'entreguerres van sorgir totes les avantguardes en molt poc temps. Quan les coses són difícils cal buscar un punt de fuga i amb la pandèmia està succeint una cosa semblant. Jo veig normal que hi hagi tanta gent jove amb ganes de parlar. Això és el que necessitem. Tal vegada sense pandèmia no es trobava aquesta bor-bor. Cal escoltar els adults, però mai als joves. Noves idees, estils de veu... enriqueixen el panorama. És un bon símptoma que l'escena estigui tan activa.

En les xarxes socials divulga mantra positius des del matí.
Sí. El meu mantra està en Twitter “avui serà bo”. Al final recollim el que projectem. Aquests mantra són eines per a representar-te en un lloc positiu. Tinc.