El fotoperiodista català Alfons Rodríguez ha realitzat un seguiment de diversos casos i hem portat a la nostra llengua parteix dels articles i fotografies publicats l'any passat en la publicació Revista 5W, en basca.

CARLA MARTÍNEZ
Carla Martínez té 27 anys i ha de triar entre comprar o dutxar-se. Són mesos que no pot fer els dos successivament. Aquesta infermera de Cardedeu (Barcelona) es va contagiar en la primera ona i va ingressar en ella tan sols va passar un parell de dies. Però el pitjor va venir després. Malgrat l'alta, els símptomes persistien. Va passar cinc mesos en el llit, no va poder moure's i havia d'anar al metge en cadira de rodes. No entenia el que li passava.

Després de mesos d'incertesa, al juliol de 2020 es va traslladar a Ca Ruti, la primera unitat de la COVID permanent catalana. Així mateix, al novembre es va iniciar una rehabilitació en l'Institut Guttmann, centre especialitzat en neurorehabilitación de Barcelona. Li van dir que hi havia molta gent, que la sanitat pública només assumia el tractament durant dos mesos i que després hauria de trobar una alternativa pel seu compte.

La fatiga li menja gairebé tot el dia. Per això, sol estar ficat al llit en el sofà i s'esforça a llegir fins que això també li produeix mal de cap. Després de més d'un any de contagi, els símptomes persisteixen i experimenta una espècie de boira mental que li fa oblidar moltes coses.

Carla sempre ha estat molt activa i, si ara es pot fer mitja hora, mitjanit.

ÈLIA DOMENECH va recol·locar a aquesta pediatra de 33 anys, “com gairebé totes”,
al començament de la Pandèmia i va treballar en l'UCI. Recorda que llavors tot era tan precari que per al 7 d'abril de 2020 estava infectat i va haver de confinar a Laia amb la seva parella, també pediatra. Presentava símptomes clínics lleus, per la qual cosa va considerar segur que en un parell de setmanes tornaria a estar en primera línia. Des de llavors han anat gairebé un any i mig i, a pesar que s'ha començat a recuperar la qualitat de vida, encara no s'ha pogut tornar a treballar. Diu que encara no té el control de l'entorn, que li costa organitzar-lo, planificar-lo o fer dues coses alhora. És un símptoma molt freqüent entre els qui tenen un COVID permanent.

A Igualada, a l'hospital de dia de Sant Jordi, Èlia participa en un programa experimental. El programa utilitza la rehabilitació d'immersió neuropsicològica amb realitat 3D per a ajudar a estimular el sistema cognitiu. A més, acudeix dues vegades a la setmana a fisioteràpia. El que més percep és la fatiga muscular, que li impedeix fer gairebé res amb normalitat.

El sistema sanitari considera que el col·lectiu de persones amb COVID permanent està totalment abandonat. “I almenys jo he tingut l'oportunitat de moure'm, relacionar-me, entendre-ho i integrar-me en diferents programes de rehabilitació”. En els seus curts passejos amb Laia ha de detenir-se sovint per a respirar. A la seva casa cuiden de l'horta i d'algunes gallines. Però els analgèsics i altres medicaments d'ampli espectre formen part de la vida d'Èlia.

JULIÀ MATA
Julià Mata, de 75 anys, va ingressar a l'hospital de la Fundació Althaia de Manresa al novembre de 2020, va passar diversos dies d'indisposició i finalment va perdre el coneixement. “Vaig caure ciplo”, diu amb veu grollera, la petjada deixada pel virus en les cordes vocals. Va estar dos mesos en l'UCI i va superar la malaltia, però les seves conseqüències encara no li han permès sortir de l'hospital de la província de Barcelona. Fa deu mesos que és allí i en set d'ells ni tan sols va poder veure a la seva dona.

Gràcies a la rehabilitació diària, Juliá comença a valer-se per si mateixa a poc a poc. Ja és capaç de caminar sense utilitzar el carretó, agarrar objectes amb les mans i dutxar-se només. Gasta forces a dalt i a baix en el passadís i quan es cansa torna a l'habitació.

Té l'oportunitat d'alegrar-se de tant en tant per a recordar els temps en els quals va ser president de Foment Excursionista de Catalunya, fundada fa un segle en 1922. Aquesta satisfacció es troba en la sisena planta del centre, en planta d'àtic. No és un lloc còmode, ja que està ple de màquines de ventilació i tubs metàl·lics, però per a Juliá és una finestra oberta al món que, encara que està prohibida, és ajudada a l'alça pel personal sanitari que ha atès en els últims mesos.

MAR CUBERES
Mar és una nena de 14 anys que va començar a tocar violí als 7 anys, però quan al març de 2020 va agafar el COVID-19 va deixar de tocar perquè es cansava i li costava molt coordinar i concentrar els moviments. Ara tracta de tornar a tocar el violí, juntament amb el piano, perquè també és un gran aficionat a aquest instrument. Encara li costa fer exercicis mentals: “Pas dues o tres hores estudiant o fent tasques domèstiques per a fer el que feia en una sola hora”. Ara realitza tots els dies exercicis de respiració i recuperació en el saló de la seva casa, ajudat per eines com a cinta elàstica, espiròmetre...

Al llarg del curs, a l'escola María Inmaculada de Tremp, Mar va tenir dues pre-síncopes, però amb l'ajuda dels seus companys i professors, va superar l'etapa d'una malaltia emocionalment dura. Els metges creien que tenia anèmia. Després li van dir que tal vegada era vertigen, asma d'esforç o arrítmia. Més endavant, que podria ser un mareig vasovagal provocat pel creixement. Va tenir febre, picor, vòmits, contractures musculars, alteracions menstruals i molts altres símptomes. Va trigar molt a diagnosticar un COVID permanent. Ca Rutin va començar fa un mes la seva rehabilitació en línia, però de moment no ha percebut cap millora significativa. “Em fa mal als braços, tinc cops de puny a l'esquerra del tòrax i em canso molt”.

Com li encanta escriure, li vaig demanar que escrivís la seva pròpia història: “El 19 de novembre de 2020 COVID-19 va entrar en la residència d'ancians de Tremp. Cada dia, a poc a poc la meva mare Núria em va mentalitzar que podia succeir, però quan ens van dir vaig començar a plorar. Allí estava l'àvia i, com és molt vella, ens podien cridar en qualsevol moment dient que no era aquí, que va morir. No obstant això, part del meu subconscient tenia l'esperança que sortís bé, i així va ocórrer: Als 89 anys, després d'un positiu asimptomàtic en el COVID-19, va sobreviure”.

MARC TORRENT va emmalaltir el 22 de gener de 2021 en vespres dels
13 anys. Aquest adolescent d'Alamacelles (Lleida) practicava molt d'esport i el seu somni era aprendre les Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport per a fer de la seva passió un ofici. Però va arribar el COVID. Inicialment s'ofegava i cansava, i al declivi físic provocat per marejos i cansament se li van afegir l'ansietat, la depressió i la incapacitat de concentrar-se. Els pares no entenien per què no es curava després de tant de temps, i la mare Imma va haver de deixar el treball de cuidadora soci-sanitària per a quedar-se amb el seu fill a casa, cuidar-lo i ajudar-lo al metge.

El seu cas no és el mateix dels altres, i és una curiositat dins d'una malaltia rara en si mateixa. Marc va sofrir lesions en la pell dels peus, butllofes que li van impedir caminar durant mesos, similars a les provocades per l'astanafarrería. Em va dir que en el pitjor moment no podia donar suport als peus en el sòl. És el que es coneix com a síndrome dels dits congelats. Quan va millorar, anava al col·legi en patinet i tornava amb cotxe, però va haver de renunciar totalment a l'esport.

Tot va canviar quan Ca Rutin va començar a rehabilitar-se. Fa uns mesos va tornar a muntar amb bicicleta, encara que en poc temps, i també ha començat a nedar i a nedar a poc a poc en el frontó. Les conseqüències físiques continuen existint, però Imma creu que trigarà també a curar les seqüeles psíquiques.