Hi ha una bella anècdota: Alguns cosins de Navarra estaven compromesos a casar-se. En l'últim moment una rica vídua va mostrar el seu interès per casar-se amb ella. La pròpia noia li va notificar al noi: “L'altre vol casar-se amb mi, però jo no m'agafaré a aquest ancià”. Al cap d'unes setmanes, el noi va tornar a asseure's. Que tots dos utilitzaven alguna cosa. Anava a la noia i ella, plorant, sí, va haver de tancar les noces amb l'ancià. El noi, molt enfadat, va acudir a Pello Errota per a posar bertsos. Es van difondre els bertsos i van arribar a l'ancià. Ell també va aparèixer en la foguera de Pello Errota: “Jo em mereixia algun lloc? Com faltava a la meva núvia, no m'havia fet més que “pretendre”!”. El moliner li va explicar que només va fer el seu treball. Estimats/as: “Llavors posis uns altres al meu favor!”. Però Pello Errota va acudir al noi per si de cas preguntant-li què havia de fer. Ell sabia bé el que valia posar els versos –cinc duros–, i li va donar un altre punt a canvi de no posar-los. Una vegada cobrats dues vegades els bertsos col·locats, l'asteasuarra va quedar satisfet.

Una gran part dels bertsos escrits formen part de les bodas detingudes en el camí, algunes de les quals Antonio Zavala va publicar fa 60 anys en el llibre Les noces perdudes (Auspoa), també es va fer una segona col·lecció en 1999. Era bastant freqüent: si la intenció matrimonial d'una parella fracassava per alguna de les raons canviants de l'últim moment, el pretendent recorria a un bertsolari per a dir-li malament de la ex parella. Després de donar forma als purrustes, passaven per la impremta i els obrien als quatre vents. En la majoria dels casos, els homes eren els que divulgaven draps bruts contra les dones, i encara que fora en contra, la majoria de les vegades era per iniciativa del pare de la dona. Es tractava, doncs, de versos per encàrrec, però no sempre. Diu Joxemari Iriondo que en moltes ocasions els propis bertsolaris col·locaven a les ex parelles. “L'últim repertori de versos d'aquest estil el posaria segurament el recitat Segon Etxeberria. Ell m'ho va explicar: quan la seva núvia li va deixar li va posar setze versos, però la meva mare li va prohibir publicar-los en algun lloc i els va retirar”. En la majoria dels versos se'ls acusa les dones de no complir la paraula, de no ser fidel o de ser cobejoses –hi ha qui s'ha ficat la monja i es queixa, que la núvia s'ha casat amb el seu pare, o que s'ofèn contra els veïns que havien estat en joc perquè les noces fracassés–. Les relatives als homes són bastant menys freqüents, i la majoria són reaccions d'acusacions prèvies que ells mateixos han llançat amb la finalitat de defensar el seu honor.

Per a Pello Esnal, una de les principals característiques que fa del llibre una mica difícil: “Són versos descontextualizados i, a més, Zavala va eliminar expressament els noms i llocs de residència dels protagonistes per no parlar de ningú. Ho percebem molt preocupat i no li faltaven raons. Aquests versos solien tenir grans seqüeles, i no és d'estranyar que no vulguem renovar aquest dolor”. Iriondo creu que l'elecció de Zavala no era només qüestió de respecte: “Esborrar noms de personatges i pobles era una manera d'evitar denúncies. Perquè en els versos seguits es va esmentar el nom d'algú i la família va acudir als tribunals”. Per si de cas va tenir especial cura a triar els versos més antics –XIX. Els primers del llibre daten de la segona meitat del segle XX. D'aquesta manera va assegurar que cap dels citats en els versos vivia.

Però a més de la falta de context i referència, hi ha una altra cosa: el basc dels bertsos no és el més fàcil d'entendre. “Com més vell és el vers, més difícil és el basc. Potser això retreu a més d'un, però es tracta d'acostumar-se”, diu Esnal. Els bertsolaris no volien que el seu nom aparegués en els papers, per la qual cosa no es pot saber a qui pertany cada lot. És sabut que almenys els bertsolaris més capdavanters exercien aquestes funcions: Pello Errota cobrava cinc duros de plata; Txirrita, que és més tard, cobrava deu. I com el treball remunerat dona la legitimitat al client, a vegades els demanaven arranjaments: ratlli's aquesta línia de bertsos, col·loqui-la amb més duresa. Tot era per a escurçar la fama de l'oponent, sempre sense perdre la credibilitat d'un mateix.

També va haver-hi “bertsos impedits”. Si es movia a temps davant la mínima sospita, en algun moment aconseguien convèncer a un ex pretendent perquè no li posés vertigen. Però la majoria de les vegades era inútil. Si es publiquen, els veïns que passaven fam d'esquer s'empassaven amb ganes i s'obrien de cop. La víctima tenia llavors tres opcions: mantenir el silenci en lloc d'explotar l'interior, comptar el seu punt de vista a un altre bertsolari, o demandar al pretendent. Diuen que van ser molt castigats més d'un home.

No es pot saber quants bertsos es van publicar sobre les bodas perdudes, però si s'atén a Zavala, ja és suficient per a completar més de mitja dotzena de llibres. La tradició necessitava un arrelament per a quan Joxe Miguel Bitoria ‘Anbuerri’, d'Asteasu, va veure un nínxol de negoci: narrava en vers les ruptures entre parelles inventades. Una vegada que l'home va vendre una partida a la dona, ella feia una altra que responia a l'home i, per a acabar, una última que es dirigeix de nou a l'home a la dona. “Una novel·la de lliurament, evidentment, completa”, afirma Zavala. Sabent que cada lot cobrava un gos gran, es pot imaginar quant es va enriquir. Fixi's, en morir va deixar 13.000 pessetes.

Un dels pocs mitjans de comunicació de l'època

Els versos perduts per les noces són difícils d'entendre des de la mirada actual, segons Esnal: “Dona treball creure com es publicaven i van difondre aquest tipus de versos, llançant draps bruts entre homes i famílies. A vegades, fins que algunes famílies es marquin per sempre”. Zavala aclareix alguna cosa en el preàmbul del llibre: una cosa possible va ser en una època en la qual la vida popular i la literatura estaven completament unides. A mesura que s'amplia la bretxa entre vida i literatura, aquestes pràctiques van desaparèixer a poc a poc, així com els disturbis, les sessions, els odis i els rancors. En definitiva, es tractava d'una variant més de l'ampli fenomen dels versos.

Cal anar amb compte amb no ficar en el mateix sac els bertsos vells i nous, segons ha advertit Esnal. Encara que tenen el mateix nom, són nous versos els que es publicaven en revistes, i els que es publicaven, o els que avui s'envien als certàmens. Per contra, els versos antics són els inicials, que s'imprimien en paper solt en impremtes, per a la seva posterior venda. Com s'ha dit, van tenir una vida d'uns 100 anys, i segons Esnal, la sèrie Perretxikuak de Luis Rezola ‘Tximela’, publicada en 1965, pot ser l'últim bertso antic. Però a penes es van publicar després de l'última guerra.

També costa imaginar el pes que tenien els versos en la societat de l'època. Entre els quals van posar versos es troben Xenpelar, Bilintx, Pello Errota, Manuel Antonio Imaz, Udarregi, Pedro Maria Otaño o Txirrita, a vegades per iniciativa pròpia, unes altres per encàrrec d'algú –com en el cas dels matrimonis perduts–. Una vegada extret el lot de la impremta, s'iniciava la fase de comercialització dels versos. Zavala descriu el procés: en fires, mercats, festes, romiatges, la veu del bertsolari, que era “un home amb bona gola”, es podia sentir en qualsevol lloc. Es col·locava en una cantonada de carrer i començava a cantar. Se li acostava un munt d'oients amb curiositat pels nous versos. El que podia comprava immediatament el paper de vers, la qual cosa no podia, o el que no sabia llegir malgrat els diners, posava les oïdes tibants, i no s'allunyava del venedor fins que estudiava tot el departament de memòria. Els que es retiraven a la seva casa en ruc o amb carro cantaven versos comprats, i per a quan arribaven gairebé tots els havia après de memòria. I allí també sempre hi havia algú que demanava bertsos.

Els versos se centraven en temes religiosos –les vides dels sants, les missions dels pobles, les nadales–, temes socials –les desgràcies dels nuvis, les peripècies dels casats, la vida en les casernes, els problemes socials…–, d'esdeveniments quotidians –notícies polítiques, de guerra, robatoris, assassinats, disturbis veïnals, bodas perdudes…–, i també d'esportistes –apostes d'harri-partits. “Bàsicament tenien la mateixa funció que els mitjans de comunicació en l'actualitat. Treballaven tots els colors: rosa, negre o groc”, diu Esnal. Els versos seguits informaven i creaven opinió; permetien debats polítics i personals de totes les classes; i, a vegades, exercien la funció contrapeso de la justícia de les institucions oficials. A vegades recorrent a la narració, a altres a la lírica, a vegades acostant-se a l'estil de premsa, a vegades al relat. Esnal ha recordat que els versos es van esforçar també en el “menjar mental que tan bé fan els mitjans de comunicació d'avui” i que no és casualitat que el major nombre de versos s'hagi publicat en la Segona Guerra Carlista, de 1872 a 1876. Per a arribar a la majoria dels bascos, i tractar de convèncer-los, el bertsolarismo era el camí més ràpid per als de tots dos costats. No obstant això, en la guerra de 1936 va ocórrer el contrari: per a llavors el periòdic i la ràdio estaven molt estesos, molta gent sabia castellà i els versos van perdre la seva antiga funció ideologizadora.