El pas d'Ibañeta va tenir una gran importància en l'Edat mitjana, ja que el camí de Sant Jaume discorria per allí i, entre altres coses, es va enfrontar en aquelles zones del conflicte de Roncesvalles. Però també alguns autors de l'Antiguitat esmenten aquesta calçada (Ptolemeu, Antonino i els anònims de Rávena) com a expressió de la seva importància en l'època romana. Existien llavors tres passos que travessaven la serra: a l'est, Panissars; al centre, Somport; i a l'oest, Ibañeta. Aquesta calçada comunicava Cesaraugusta amb Burdigala (Saragossa i Bordeus) i passava per Pompaelo (Pamplona). Per tant, el pas d'Ibañeta era imprescindible per a connectar les ciutats romanes de la façana atlàntica.

En 2008 la Societat de Ciències Aranzadi va començar a buscar la calçada a la qual es refereixen les fonts antigues. En els seus inicis es van dedicar a la prospecció, enfocats a vestigis de diferents èpoques, però es van especialitzar principalment en la calçada romana. La primera pista va ser descoberta en 2011 i va començar a excavar-se en 2012. Amb la informació recopilada han completat la pàgina web de la Calçada Romana dels Pirineus calzadaromanadelpirineo.eus/eu/. I el camí de 26 quilòmetres que va de Zazpe a Aurizper també ha estat assenyalat per a l'excursionista.

Qui realitzi aquest recorregut no trobarà un camí de lloses de pedra. Aquesta és la imatge que tenim de les calçades romanes, però l'estudi d'Aranzadi ha posat de manifest que, encara que les vies urbanes estaven cobertes de lloses, en la majoria dels casos les vies intermèdies eren de terra perquè eren més fàcils de mantenir. El visitant no es trobarà amb grans pendents; en tot el recorregut no se supera el 6% de desnivell, segons Oihane Mendizabal, companya d'Aranzadi, “com la major part del transport es realitzava a través de carros i animals, preferien prolongar el recorregut perquè el camí fos més suau que pujar per una forta pendent”.

A més, a banda i banda de la serra, en Donazahar (Baixa Navarra) i Artzi (Alta Navarra), en els punts en els quals s'inicia una orografia abrupta, s'han trobat zones de descans que poden ser “tipus restop”. Els investigadors han arribat a la conclusió que tots dos espais tenen característiques molt similars. I, per tant, això indica que en l'època romana els Pirineus eren un punt de connexió, més que una frontera.