He llegit en les xarxes que l'avaluació dels investigadors universitaris ha suscitat un debat a Catalunya. El debat ha estat, en qualsevol cas, petit, d'aquells que es desperten de tant en tant. Em sembla un tema evident, perquè per a accedir a un lloc de treball en la universitat, o per a accedir a la carrera acadèmica, és una qüestió fonamental la de les agències d'acreditació. En definitiva, per a aconseguir espai en la universitat pública (tingui en compte que la recerca es desenvolupa sobretot en les universitats públiques), el currículum del professor investigador és avaluat per agències no universitàries. Atenció, no es tracta d'aconseguir una ocupació estable i ben remunerat, sinó que en els perfils de “formació” també és necessària l'avaluació d'aquestes agències. Per a avançar en la carrera acadèmica també és necessari superar una sèrie d'avaluacions. És un assumpte complex i té els seus millors avantatges en la mesura en què d'alguna manera s'aclareix i objetúa la seva trajectòria acadèmica.

En les últimes dècades, quan les institucions sòlides de la modernitat s'estan afeblint, és a dir, en les nostres societats cada vegada més neoliberals, caracteritzades per la desregulació, la funció social de l'expert universitari s'està posant més en dubte que abans. No obstant això, aquesta figura té encara legitimitat per a parlar davant la societat de la Veritat, de la Ciència o del Pensament Crític, entre altres. Per tant, tenir en compte qui i com arriba a aquestes posicions socials no és, en absolut, una qüestió de corporativisme o de condicions laborals de determinats treballadors. Per contra, diria que es tracta d'una qüestió amb un significat social més profund.

En la immensa majoria dels casos, l'investigador és al mateix temps un professor, ja que les figures dedicades exclusivament a la recerca són minoritàries, sobretot en ciències socials i humanitats. En aquest sentit, es tenen en compte, principalment, les publicacions d'articles científics, articles de revistes que cada vegada són més propietat d'empreses gegants, o que apareixen en llistes gestionades per elles mateixes. Es tracta, per tant, d'un gran negoci publicar en aquesta mena de revistes, sobretot la recerca que es dota de diners públics, moltes vegades sense accés obert. Aquesta situació es tradueix, d'altra banda, en el desenvolupament d'un debat científic complet des d'aquests canals, i en la necessitat de tenir-lo en compte.

Tot aquest llarg procés, no obstant això, té uns condicionants estructurals clars que no podem oblidar en nom de la suposada excel·lència. Afortunadament, en comparació amb altres països europeus, aquestes lògiques turbocasitistas de la trajectòria dels investigadors no són tan clares al nostre país, diria. Almenys en algunes àrees. Però les tendències i les pressions són aquestes.

Arribats a aquest punt, on queda la recerca en basca? Per què un investigador d'Euskal Herria hauria de publicar els seus treballs en basc (juntament amb el fet de publicar-los en altres llengües, per descomptat) perquè es tinguin menys en compte en tot aquest procés d'avaluació? La voluntat política i militant serà, probablement, imprescindible. Però, a més, enfront de tota aquesta lògica neoliberal de la mercantilització de la recerca, també és fre reforçar l'àmbit de la recerca en basca. En aquest sentit, em sembla fonamental que les institucions i normes que avaluen la recerca es decideixin en el mateix País Basc, en la direcció de la construcció d'una nova lògica de la recerca. Per a això també és imprescindible la sobirania.