El grup Géra ha produït amb calma el seu primer disc homònim. Inevitablement, a dir tot: Des que en 2018 van oferir la seva primera actuació en les festes de Porrontxo en el barri d'Egia de Sant Sebastià, han viscut tot tipus de vicissituds: en primer lloc, quatre canvis de grup, fins al punt de pensar que el grup estava maleït, alguns dels quals han deixat per sempre la música després de passar pel grup, i, en segon lloc, les restriccions de mobilitat provocades per la pandèmia, que ha dificultat el pas de Guipúscoa a gravar el disc a Navarra, als estudis Mik en Bera. Més de tres anys, per tant, des que van començar a reunir-se per primera vegada fins que van publicar la seva primera obra.

En l'actualitat formen part del grup Markel Alonso –guitarra i veu–, Denis Sima –baixa–, Iñigo Estonba –bateria– i Fermin Mendazona –guitarra–, i els quatre ho tenen clar: els vaivens fins a formar part del grup han influït directament en les cançons. “Les cançons estaven fetes, però han canviat moltíssim en tot aquest procés”, explica Alonso. No s'han conformat amb el primer esbós de les cançons, les han mantingut llargues en la nevera i, després del pas, han pogut distingir més clarament la palla i el blat. De tant en tant han donat a les cançons una forma definitiva, atenent el que les pròpies peces demanaven: a vegades –per exemple, en Pareta per a vosaltres– els ha semblat que les estructures netes i repetitives mantenien bé la cançó, i els han donat un caràcter de bucles, però en la majoria dels casos han recorregut a la fragmentació de les cançons des de l'excessiva homogeneïtat de voler fugir. També, com assenyala Alonso, a alguna cosa com la progressivitat comprimida: “Hem volgut fugir de les estructures clàssiques i ficar dins d'una mateixa cançó fragments molt variats, però sense allargar moltes cançons, encara que alguna se'ns ha allargat”. En qualsevol cas, si hi ha sensació de collage en el disc, asseguren que és una cosa buscada: “Ens agrada rebre diferents ressons dins d'una mateixa cançó. Però, al mateix temps, no hem parat fins que les cançons estan completes. Per sobre de tot, hem buscat la circularitat”. Perquè la cançó sigui rodona han arribat a esborrar “parts molt bones”, segons Mendazona: “Record que al principi escoltàvem molt al grup Pelax. En fer les cançons solíem buscar-nos la major complexitat possible, i ens van sortir peces molt difícils de tocar, alhora que ens feien passar molt bé, perquè eren un gran repte. Però després escoltàvem i pensàvem: és escombraries. No transmetien l'essencial”. Per això, han recorregut sovint a simplificar la complexitat inicial, com assenyala Estonba: “Recordo una transició, que malgrat la seva complexitat no ens convencia en res; ens vam donar voltes i ens vam donar fins que ens vam adonar que amb els tres cops era suficient”. Per a Mendazona és molt important distingir dos moments del procés creatiu: el moment en el qual el grup està creant alguna cosa i un temps després l'audició des de la distància. “Quan estiguis tocant pots pensar que la cançó et transmet alguna cosa per l'efecte que produeix la pròpia realització. En l'audició posterior, per contra, es distingeix molt més clarament si l'emoció és autèntica o el simple efecte de la realització”.

Discutir fins a l'avorriment

Al llarg de tot el procés s'han pres totes les decisions entre els quatre. “La paraula majoritària no val com a tal, si no està ben argumentada”, diuen. L'única fórmula utilitzada és discutir fins a l'avorriment. “Parlem tant com assagem. En l'assaig local, en Astigarraga, ens coneixen com a ‘absents’. Hi ha gent que pensa que no assagem. I, bo, alguna vegada hem anat al local i ens hem quedat parlant fos”. Les lletres de les cançons també han estat creades d'aquesta manera. En la majoria dels casos s'ha realitzat primer la part instrumental i després s'han format les lletres en funció del que se'ls suggereix. En un parell de casos ha estat un procés conjunt. “Algú de nosaltres veia una pel·lícula, o llegia algun llibre o article, i li semblava des del cop que havíem de fer alguna lletra sobre aquest tema”, han recordat de riures. Alonso, per exemple, es va obstinar en els llaços entre el basc i el japonès, i després de llegir un article d'Elhuyar, van crear les paraules de dues cançons del disc, Kuroi tori (l'ocell negre) i Shiroi tori (l'ocell blanc). El nom del grup també té un origen similar: Significa “persona petita que riu” en japonès. Mitik Berant també ha recordat, una lletra creada de forma més prosaica, que ret homenatge a tots aquells que, encara que sempre arriben tard, sempre els surt tot bé, donant nom a la traça de superheroi.

La gravació en Bera pot semblar casual, però els ressons que porta el disc cauen en el motlle sonor que s'ha fet en la zona en les últimes dècades. Preguntats per referències, han sortit en pot ràpid, a més de Pelax, Borroka i Dut, i cadascun dels integrants de l'equip aporta: Per exemple, Avenc ha citat a Queens of the Stone Age i Kurt Vile Estonba, posant de manifest el contrast existent dins del grup. Per contra, Mendazona considera que és difícil identificar el disc amb unes referències concretes i que, de manera indirecta, inclou ressons de totes les classes de la seva carrera musical. “Tots portem anys en el món de la música i encara que és el primer treball del grup, el disc té un punt de maduresa”. Diuen que no han volgut fer gens rupturista: “Hem volgut mostrar una mostra del que escoltem, no més. Si volíem aconseguir alguna cosa, buscàvem quedar-nos a gust amb el que nosaltres mateixos hem fet”. En aquest sentit, estan còmodes en format guitarr-baix-bateria: “No hem volgut entrar per sintetitzadors i similars. Hem tractat de treballar les veus i, sobretot, hem posat força en la composició”.

Com a fetitxe, decideixen treure el disc en format físic, dissenyat per Jone Laspiur. De pas els servirà per a fer front a unes despeses bàsiques. La gravació, per exemple, els ha anat una mica llarga al final, a pesar que estan “encantats” amb el procés. El disc ha estat gravat com un directe, segons explica Avenc: “Com tots vam fer el procés creatiu junts en el local, no tenia molt de sentit gravar el disc per pistes”. Han buscat que el directe i el disc estiguin en el mateix to, perquè així saben que podran defensar el so del disc en directe. “A tots ens passa que veurem en el disc a un grup que té un so tremend i ens desepcionamos en directe. No volem ser això”. La gravació els deixa uns records immillorables. “El procés s'ha allargat molt, però treballar amb Maikel (Aitor García) és un plaer: mira tots els detalls, t'escolta amb atenció i és molt fàcil arribar a un acord amb ell. És un artista increïble”.

Comunitat cada vegada més reduïda

Els géracos se senten part d'una cultura que comprèn la música i la col·lectivitat, però són conscients que aquests valors són cada vegada més febles: “Hi ha hagut una transició escènica i la nostra s'està reduint. Cada vegada més, una sola persona fa tot a la seva casa, cou un mateix i menja un mateix”. D'una banda, consideren que és conseqüència de les noves tecnologies, ja que en l'actualitat la producció molt digna està en mans de qualsevol, però, sobretot, l'han relacionat amb un procés d'individualització social més ampli: “No està a l'abast de qualsevol fer front a totes les despeses que té un grup de música: local, amplificadors, arranjaments d'instruments… La primera escena era molt més joveneta i tenies l'oportunitat de fer concerts amb una certa facilitat, o en parlar amb la comunitat de veïns obtenies un assaig local. Però han tirat un munt de formatgeries, i avui, o te'l mereix econòmicament, o no te'l mereix: la gent vol produir gastant el menys possible, pensant en un possible èxit. Nosaltres perdem diners amb el grup, però entenem que un jove de setze anys pot no poder fer front a aquesta inversió”. El canvi d'escena no és una qüestió purament estètica, sinó que creuen que cal entendre-ho en un procés de precarització.

També perceben que en la indústria musical s'està produint un desplaçament de format: “Sembla que només tocar música en el món de la música no és suficient. A més de ser músic, has de ser productor de vídeo, perquè el que s'embeni ja no és només una cançó, sinó un audiovisual en el qual la cançó té una importància especial, però no sols això”. Aquesta expansió també ha passat a les directes, encara que no els sembla una qüestió nova. “Un concert sempre ha estat una mica més que música. On està el seu límit? És difícil de dir, però no és un fenomen nou, està ocorrent almenys des de l'època del Vídeo Killed the Radi Star”. Ells, no obstant això, només volen fer música. “Si ens agradés la càmera de vídeo no tindríem problemes per a entrar en aquest món, però no ens agrada”.

Els quatre membres del grup han ofert només un parell de concerts, un a casa d'uns amics i un altre en el Gaztetxe d'Alegia, fa tres anys. Després de la configuració de les seves obres en les xarxes socials, els quatre estan desitjosos d'oferir nous concerts i de fer noves cançons. “Ara tot serà diferent, perquè els quatre junts farem noves cançons des del principi”. I afegeixen rient: “Estem segurs que el segon disc ens resultarà molt interessant”.