Com era la situació de la cultura kurda a Síria abans de la revolució, és a dir, en el règim de Baxar A l'Assad?
Rawda Hasan: Cal parlar en general, no sols en cultura kurda. Les diverses cultures mesopotàmiques estaven prohibides: armènia, circassiana, kurda i d'altres pobles. Per a evitar la desaparició de les llengües antigues, després de la revolució de 2012, hem creat institucions per a protegir les expressions culturals i dins d'elles hem donat una importància absoluta a les llengües.

De fet, les llengües oficials de l'autoadministració del Nord i de l'Est de Síria són l'àrab, el corb i l'assiri, i hem creat organitzacions per a la defensa de la kurda i l'assiri. S'imparteixen en el sistema educatiu.

Moltes persones majors estaven a punt de perdre la curvatura i per a això hem posat en marxa iniciatives. A partir de 2014 hem apostat per reforçar la curvatura i hem obert nou centres. També hem obert centres de cultura assíria.

Des del punt de vista cultural, hem tractat d'unir a tots els escriptors que existien abans de la revolució. Sota el govern de Baxar A l'Assad, tenien prohibit publicar els seus textos, per la qual cosa molts van prendre el camí de l'exili.

En l'àmbit de la música, per exemple, en la dècada de 1990 hi havia molts cantants kurds, però no podien repartir els seus cassets a Síria. En qualsevol cas, existia la mateixa prohibició a Turquia o a l'Iran, l'objectiu de la qual era consolidar l'Estat-nació, silenciant a altres pobles que es trobin dins del seu territori.

Quina és la labor de la Unió d'Intel·lectuals i Escriptors?
Nariman Evdike: Abans de la revolució, les persones que utilitzaven la curvatura d'escriure tenien dues opcions: negar-se a això o detenir-se. El mateix succeïa amb els qui escrivien en àrab sobre el poble kurd. Un dels nostres objectius és recopilar tots aquests textos no publicats.

El treball se centra, per tant, en dos eixos. Recopilar textos d'escriptors que es trobaven a l'interior de Síria o en l'exili, alguns escrits abans de la dècada de 1990, i publicar-los.

Un altre objectiu és protegir a totes les persones que estan escrivint en l'actualitat. El nostre territori, en Kurdista, ha estat sempre relegat pels governs en matèria de desenvolupament econòmic o cultural, tant en un estat com en un altre. Per això és tan important per a nosaltres que es publiqui en corb, que permeti als escriptors participar en el desenvolupament de la llengua.

A més, hem creat comissions de traducció perquè els textos d'altres països, també europeus, estiguin disponibles en corb o àrab.

Existeix una altra comissió per a documentar i guardar tots els textos de la revolució. És la nostra editorial, Sheler. Tenim una gran impremta. Tenim una altra editorial la missió de la qual és traduir i publicar textos sobre corbs. Estem obrint biblioteques i estem fent un gran esforç per a traduir textos corbs a l'àrab.

Estan parlant de la revolució, però això va succeir abans que es fes famosa la lluita contra l'Estat Islàmic. Què va ser la revolució?
R. H.: Tirem el règim dels territoris amb majoria kurda, encara que han quedat algunes forces del règim de Qamixlon i Hasak. No han reconegut l'autoadministració i nosaltres estem obligats a relacionar-nos amb ells. Per exemple, per a obtenir passaports o documents d'identitat. Entre les nostres forces i el nostre règim no hi ha hagut un xoc violent, encara que hagi ocorregut alguna vegada.

Jo he estat alcalde de Qamixlo i a vegades ens hem coordinat per a publicar alguns documents, per exemple. En qualsevol cas, els ciutadans que per raons militars –per incompliment del servei militar– o polítiques vulguin ser detinguts pel règim no poden entrar en els barris controlats per Baxar A l'Assad. Per exemple, un membre de la nostra representació no ha pogut venir a Euskal Herria perquè no podia assumir aquest risc.

Com era la situació de les dones abans de la revolució i com és ara?
Manal Mohammed: Abans de la revolució, les dones no tenien protagonisme en la societat. No sols en territori de majoria kurda, sinó en tota Síria. Tenien l'oportunitat d'estudiar com a màxim, però després havien de quedar-se a casa. La llei tampoc ajudava, i els homes tenien competència per a matar a les seves esposes o a les dones de la família, al·legant raons d'honor. En definitiva, les dones no tenien dret a l'autodefensa.

Després de la revolució de 2012, les dones han passat a la primera línia i per això s'ha convertit en la revolució femenina. De fet, les dones han participat en tots els àmbits de la construcció de l'autoadministració i, especialment, en l'elaboració de lleis favorables a les dones. No podem oblidar, per descomptat, la lluita contra el YPJ (Brigades de Dones de Protecció) i l'Estat Islàmic. Les dones han actuat de manera activa, i això va ser evident en l'alliberament de Rakka.

El nostre sistema es basa en la doble presidència. En tots els llocs de responsabilitat ha d'haver-hi una dona i un home en tota l'estructura de l'autoadministració. Hem traslladat aquest concepte d'igualtat a tots els racons de la societat i hem promogut assemblees de dones en tots els aspectes.

En un principi, les dones kurdes van assumir aquesta tasca, però després de derrotar a l'Estat Islàmic, les dones àrabs també formen part del moviment. Hem col·laborat amb ells en la creació d'assemblees de dones àrabs, així com amb algunes minories ètniques.

Vostès han impulsat la Llei de la Dona, però alguns punts importants, com la prohibició de la poligàmia, no estan en vigor en els territoris de majoria àrab.
M. M.: En 2014 es va aprovar la llei en els cantons de Kobane, Jazira i Afrin, amb majoria kurda. Al principi vam tenir molts problemes perquè la societat l'acceptés, però el consens és un gran dia. El nostre objectiu és enfortir a les dones en l'àmbit polític, econòmic i militar. Els tres camps són obligatoris. Per exemple, si la dona és políticament fort, però econòmicament dependent, no hi haurà progrés.

A partir de 2015 van venir els alliberaments dels territoris de la majoria àrab Tabqa, Rakka i Deir Ez Zour. En aquestes zones hem promogut les assemblees femenines, però encara continua vigent la mentalitat tribal dels clans. En conseqüència, la llei no ha estat aprovada. És a dir, a pesar que l'autoadministració del Nord i de l'Est de Síria imposa la llei, els cantons no ho han ratificat. Encara s'està debatent.

Què seria necessari per a l'aprovació de la Llei de la Dona en aquests espais?
M. M.: La situació actual no és acceptable i les juntes de dones d'aquests cantons han exigit la seva aprovació, per la qual cosa la lluita continua.

D'altra banda , en les lleis del règim, els homes tenen dret a pegar a la seva dona i fins a 2020 no s'han tractat els feminicidis vinculats als crims d'honor com qualsevol altre crim. Creieu que aquest canvi es produiria si les seves lleis no existissin?
M. M.: La influència de l'autoadministració és clara en el Règim de Síria. També als països àrabs s'estan produint canvis en la situació de les dones. Per exemple, la doble presidència no ha generat cap problema i el 25 de novembre molts homes van participar en les mobilitzacions contra la violència masclista.

Alguns estan acceptant rebre formació contra la discriminació de les dones. Si no canviem la mentalitat antiga, els avanços no podran dur-se a terme. El nostre treball també és això, i si ho aconseguim les lleis s'aprovaran democràticament.

Les lleis continuen produint-se lleis, feminicidis.
M. M.: Desgraciadament, especialment en els territoris àrabs, continuen ocorrent. Existeixen diferents formes d'intervenció, bé a través de la Casa de les Dones, l'autoadministració o el sistema de justícia. Denunciem o no a les famílies, nosaltres obrim processos i fem complir la llei.

Les dues amenaces més importants de les dones en el nord i est de Síria són l'Estat Islàmic i Turquia?
M. M.: Sí, tenen la mateixa mentalitat patriarcal i reaccionària. El nostre moviment i la participació de les dones és una amenaça per a elles en la vida política. Tant Daex com el Govern de Turquia formen part dels atacs contra les dones. Per exemple, quan Turquia va envair Afrin en 2018, el cos d'un lluitador de la YPJ va ser mutilat per Barin Koban. Quan en 2019 Turquia va envair entre Tall Abyad i Serecyye, el polític Avrin Halaf va ser assassinat i mutilat. Al juny de 2020 un dron turc va bombardejar una reunió en Kongra Star (Confederació d'Associacions de Dones) i va assassinar a tres membres.

Daex, per part seva, colpeja especialment a les dones àrabs. Dues dones en l'autoadministració de Shaddi van ser assassinades en 2020. Van ser amenaçats prèviament, però no van deixar les seves responsabilitats.

Per part de l'autoadministració, què hauria de ser imprescindible per a aconseguir una pau duradora a Síria?
R. H.: Serà molt difícil, ja que hi ha diverses forces estrangeres a Síria. El país és geogràficament important per a Rússia i els EUA. La pau només serà possible si totes dues forces aconsegueixen un acord, però els objectius únics dels russos i americans són els seus interessos. Les reivindicacions del poble sirià i la democràcia no els importen.

En 2019 van entrar soldats del Govern de Síria per a combatre la invasió turca en alguns llocs, però políticament no sembla que hi hagi hagut grans avanços entre l'autoadministració i el règim, no?
R. H.: Va haver-hi un acord militar amb el Règim i amb Rússia per a combatre Turquia, però no políticament. Nosaltres plantegem un programa polític al Govern de Rússia. En la part militar pretenem que el nostre grup militar –les Forces Democràtiques de Síria– formi part de l'exèrcit del govern, però amb autonomia. També demanem l'oficialitat de la Kurduera i exigim el canvi de denominació de l'Estat. Ara és la “República Àrab de Síria” i nosaltres volem que sigui la “República de Síria”. Hi ha altres qüestions, però la principal és la descentralització del poder sirià.

D'altra banda, els EUA continua considerant a PKK com una organització terrorista, com és la seva aliança?
R. H.: El nostre acord amb els Estats Units es limita a la lluita contra l'Estat Islàmic. És evident que els americans tenen acords històrics amb Turquia i no renunciaran a ells.