Situat a la frontera entre el Kazakhstan, Kirguizistan i la Xina, els autors han descrit les condicions geològiques i biològiques d'aquesta serra, centrada en la relació humana, animal i vegetal, per a explicar com es va estendre la poma a tothom, des de l'espècie silvestre Malus sieversii fins a les arrels i fruits del domestico domèstic Malus domestica. En el camí es troben ossos, cavalls, escarabats, abelles, Alejandro Magno, Gengis Khan...

Barrie E. Juniper és professor de biologia de la Universitat d'Oxford i David J. Ex director de Jardins Botànics de la Universitat de Washington, Mabberley i professor de la Universitat Macquarie de Sydney. Hem traduït al basc alguns dels passatges de l'últim apartat del seu llibre:

“Un ric terratinent persa va construir i va plantar un 'Jardí Paradisíac' en l'època del Gran Ciro, fa uns 2.500 anys. Les pomes que contenia allí i alguns exemplars que actualment estan en les nostres hortes o en les prestatgeries dels supermercats no són diferents quant a les seves característiques principals, ja sigui quant a grandària, aspecte, sabor o composició de personalitat genètica.

Fa uns 100 milions d'anys, en algun lloc, potser en la part mitjana i sud de la Xina actual, entre el cretàcic inferior i superior, van aparèixer plantes de la família dels rosacis.

Potser fa deu milions d'anys, entre les alineacions muntanyenques de les noves terres creades del centre d'Àsia, va quedar atrapada una forma primerenca de la pomera. Els arbres d'aquest trau tenien fruits de llarg rabillo, de la grandària d'una cirera, que probablement eren dispersos pels ocells. La majoria de les espècies de pomeres silvestres, incloses les nord-americanes, donen fruits amargs.

Fa uns dos milions d'anys, a l'Europa occidental i central van començar a expandir-se les glaceres. Però les glaceres mai van cobrir a Tian Shan. Al contrari, durant l'expansió de les glaceres, en les proximitats de Tian Shan van començar a formar-se els deserts, sobretot en l'est. Tot això va aïllar i va separar la serra de la resta d'Àsia i d'Europa.

A l'abric de les muntanyes, la interacció entre aquestes plantes pioneres, entre les quals es trobava el “eo-pomera”, i els animals, especialment els ossos, va provocar canvis en aquesta espècie, donant pas a les plantes que avui diem “pomeres domèstiques”. Cada pomera de Tian Shan té unes característiques que els diferencien, però són molts els que donen fruits dolços. Quant a la diversitat genètica, en els últims vuit segles les pomeres domèstiques no han sofert reduccions significatives.

Fa uns 10.000 anys, potser una mica més, els humans van viure un altre canvi dràstic. Alguns grups de caçadors-pescadors i recol·lectors, que inicialment es desplaçaven de l'un a l'altre, van fer una transició cap a un estil de vida amb una única residència, basat en el cultiu i l'emmagatzematge d'aliments. A aquesta transició li diem Revolució Neolítica. Això va ocórrer per primera vegada en dues zones de les valls de Tigris i Eufrates, situades a la mateixa distància de Tian Shan, una cap a l'est i una altra cap a l'oest. D'uns 6.000 quilòmetres a uns altres.

A poc a poc, entre aquestes dues comunitats neolítiques van començar a construir-se vies comercials, probablement basades en antics camins migratoris d'animals herbívors. A mesura que les calors d'estiu augmentaven i les plantes marxaven abans, els camins desertitzats, més curts i a menor altitud, es van anar allunyant per a obrir camins més llargs i més alts, on ho feia més fresc.

Aquests camins travessaven els boscos originaris de fruiters. Pomes, peres, albercocs, festucs, prunes, nous. Fruits nutritius, atractius per a l'ésser humà, fins i tot per a ossos i altres animals. Especialment en els vessants més frescos que s'obrien cap al nord.

Fa 7.000 anys es van domesticar els cavalls, habitants naturals de les estepes nord de Tian Shan. Això va accelerar el moviment de les comunitats humanes que habitaven aquests territoris. I va augmentar encara més la difusió cada vegada més extensa de les pomeres, ja que, mentre les mandíbules dels camells i el sistema digestiu redueixen les llavors, les llavors de la poma passen per l'intestí del cavall sense sofrir danys, deixant als animals en un entorn fèrtil. La pomera de la casa va començar a moure's cap a l'oest.

Fa uns 3.800 anys, en Babilònia, es va emportar a la perfecció l'empelt de fruiters. Gràcies a aquesta revolucionària tècnica, els millors exemplars dels boscos van ser traslladats als seus jardins, primer a Pèrsia, després a Grècia i Roma. Les guerres i les conquestes van dispersar encara més. Potser els romans van ser els primers a portar a les illes britàniques tots els aparells tècnics de vacunació (esqueixos, patrons, varietats). No obstant això, hi ha proves que demostren que algunes pomeres, sorgits d'una llavor, tal vegada ja existien a Europa occidental. A partir d'aquí, la mar va travessar les pomes. “La resta és història”.

Vuit segles

Molts cultius han hagut de passar al llarg de la història per collarets genètics d'ampolles, reduint la seva variabilitat. Per contra, una anàlisi sobre onze de les quinze varietats de pomes en les quals es basa el 90% de la producció nord-americana ha mostrat que la diversitat genètica no ha disminuït en els últims vuit segles, i que el 95,1-96,7% de la variabilitat identificada en elles està encara present en les pomeres silvestres de Tian Shan.

Gràcies a la vacunació, els exemplars més excel·lents s'han mantingut en forma de cereal, formant clons, a penes alterats durant llargs períodes de temps, tal vegada durant 2.000 anys en alguns casos. En qualsevol cas, els matolls europeus, així com els marges de les carreteres americanes, són testimonis del gran potencial de reproducció sexual de Malus domestica.

Per motius comercials, els supermercats de tot el món probablement mostren en les seves prestatgeries menys de 50 varietats de poma. No obstant això, en les hortes de les cases rurals abandonades del nord de Nova York, a la vora de les velles carreteres angleses i en les terres marginals de la resta de zones del “món temperat”, creixen abundants pomeres, de parentiu desconegut, procedents d'una llavor. Molts tindran poc valor, tret que els animals mengin o facin una sidra no gaire bona. Però ocasionalment es generaran exemplars de qualitat extraordinària. Això és difícil en pereres i pruneres, encara que es planten de la mateixa manera.”