Us heu reunit per primera vegada, després de diversos mesos de relats. Què tal?

Sands Murray-Wassink: Tan bé com s'esperava. Quan el director d'If I Ca’t Dansi, Frédérique Bergholtz em va encarregar, em va proposar tres candidats. Coneixia a dos i no em portava molt bé amb ells, vaig buscar el nom d'Aimar en Google i em vaig sentir bé de seguida. És una cosa inusual per a mi, perquè amb els homes queer del món de l'art no m'he arreglat bé en general. No he tingut bona experiència amb els comissaris, ni amb els artistes, potser els sembla que no soc suficient masculí, i a mi em sembla que ells són misògins… Han estat relacions difícils. Amb Aimar, no obstant això, ha estat completament diferent. No noto diferència entre cartes i presencial.

Aimar Arriola: Al principi, la idea era anar a Amsterdam i fer un acte en directe allí, però després va arribar la pandèmia i va sorgir la idea de l'intercanvi de cartes. Ha estat molt més productiu. En els primers mesos va ser com quan acabes de començar amb algú: miro cap enrere i em pregunto per què estava amb tanta vergonya. Però, al final, clar que teníem una data límit, els dos estàvem plenament involucrats en la conversa.

Heu arribat a enviar regals.

A. A.: La veritat és que Sands m'ha enviat més regals que a mi mateix.

S. M-W: El més obsequi és una cosa general en el meu treball. Tant de bo, francament, em paguin a la gent que vull per regalar-me els meus treballs, en lloc de vendre'm a col·leccionistes rics. El mercat no m'interessa molt, no li dic un rebuig absolut, però sempre ha estat una relació conflictiva per diversos motius, entre ells perquè el meu cos és el meu principal material i el cos no està a la venda.

Artistes feministes han influït en el seu treball des de molt jove.

A. A.: En les cartes vaig parlar d'Adelina Moya, la meva professora en la facultat de Belles Arts, i va ser una gran inspiració per a mi. En aquella època, en el currículum no existia una dona artística, però Moya compensava aquest buit. I crec que, entre altres coses, Sands i jo ens connectem a través d'aquesta experiència.

S. M-W: Als 19 anys vaig conèixer a l'artista Carolee Schneemann en l'Institut Pratt (Brooklyn, Nova York), la qual cosa em va canviar de visió. D'altra banda, en el currículum no hi havia història de l'art feminista. Sense acabar el grau, quan vaig ser a una residència a Holanda, gairebé tots els professors eren homes, i quan parlava d'art feminista reien… Fa 20 anys, quan parlava d'art feminista o art queer a Holanda, em deien que era ridícul, ara hauríeu de veure com està la qüestió, no hi ha una altra cosa. Aimar, tu tens 44 anys i jo 47, soc una mica major, però la teva educació segurament seria com la meva: si jo no coneixia a Carolee, i si tu no t'has trobat amb aquesta professora…

A. A.: Els estudis que vam fer en temps anteriors a Internet, tant tu com jo, arribaves a les coses a través de la gent, a l'atzar. Per això hem parlat en les cartes de la idea de processos i relacions. A tots dos ens sembla que la vida és relacional: et construeixes i desconstruyes en funció de les teves addiccions a la gent, als materials, etc. Sabíem, doncs, que escriure cartes és una manera de construir una nova relació i per a això…

S. M-W: Per a això has d'estar obert. A tots dos ens sembla que una sorpresa afortunada és presentar a dues persones i que les dues estiguin obertes a un esforç d'aquest tipus.

A. A.: Sands va ser molt generosa des del principi de l'intercanvi de cartes. Em semblava que jo no estava al mateix nivell.

S. M-W: A mi em semblava una mica igual.

A. A.: Com els bascos, soc més sostingut. Intentava que tot s'adaptés d'una forma determinada. I vostè, dins de les cartes que incloïa, va afegir els annexos… S'arregla millor en prosperitat que jo.

S. M-W: He estat molt sola durant molt de temps, he estat marginal. Porto 25 anys amb el meu marit i solo els dos hem estat durant tot aquest temps. Per tant, quan em trobo amb algú que em sembla que puc tenir una conversa sobre l'art, exploro, estic tan famolenc! Nosaltres els dos encara estem al principi de la nostra relació, però estic molt entusiasmat.

Una vegada finalitzat l'intercanvi de cartes, Aimar va convidar a Sands al projecte que està realitzant en l'AZ.

A. A.: Calia finalitzar l'intercanvi de cartes. Però em semblava que van quedar molts fils solts, i així va sorgir la invitació, amb la intenció de donar continuïtat a alguns temes. Va ser una espècie de continuació, no vaig haver d'explicar de zero el que m'interessava. En l'intercanvi de cartes van aparèixer de manera senzilla una sèrie de qüestions sobre la forma, un desig de superar la dicotomia entre contingut i forma. D'altra banda, en el projecte de recerca d'aquí estic treballant l'encreuament del desig de queer amb la forma, en sentit ampli, per la qual cosa era interessant portar la pràctica de Sands a un context com aquest, perquè Sands treballa les possibilitats de l'estètica informal –formes més obertes, rèptils com a forma…– i perquè en el nostre context l'aproximació a la forma està íntimament lligada a una determinada tradició de l'escultura moderna.

Per a posar un exemple, Sands treballa amb perfums, i aquesta és una presència menys present, ja que no ocupa el camp visual. Volia portar tots aquests elements.

Com serà la performance de demà?

A. A.: El primer que farem és una espècie de xerrada, estaré amb Sands, ho presentaré i ho faré per si de cas, perquè necessita alguna aportació. Després hi haurà una acció que Sands pintarà en directe. És interessant, perquè hem anomenat performance a tot l'esdeveniment, no “el discurs i la performance”.

Sands, ha dit amb freqüència que no té formació en performance, però, en conseqüència, les normes sobre el que hauria de ser la performance no l'obliguen tant. Té una vista més lliure.

S. M-W: Estaré pintant directament durant dues hores en el sòl, en papers A4. En 1997 va aparèixer en la revista Artforum una imatge de Shahzia Sikander, anunci d'una exposició, que em va semblar molt bonica. Vull recrear aquesta imatge en la meva performance. El sòl estarà ple de papers i aquí vaig pintant. Normalment pinto cavalls. Acabo de començar, amb 40 anys, perquè fins llavors no s'havia atrevit a fer-ho. Els cavalls, per descomptat, s'associen a la llibertat i a la part salvatge, però per a mi també estan relacionats amb la correcció de gènere.

Quan era nen, em deien que els cavalls i els unicorns eren coses de les nenes. El meu avi era un psicoanalista freudià, que va impulsar als meus pares a portar-me a teràpia, perquè quan tenia tres anys els vaig dir que no era un nen, sinó una nena. Així que em van enviar a la teràpia perquè vaig aprendre a ser un nen, que evidentment és totalment absurd: què és la infància d'una nena i què és la d'un nen? No es pot saber. Però, bo, eren uns altres temps. Va ser una experiència traumàtica, i odi la seva ocurrència, però ara estic intentant completar-la, i una part important del meu treball consisteix a agarrar traumes i ferides del passat… Pintar cavalls és una bona manera de combatre el trauma.

Quines expectatives teniu?

S. M-W: Estic molt entusiasta. Crec que la clau serà recollir energia col·lectiva, i en això tenen molt a veure els teleespectadors. Tots estarem junts en aquest espai, per la qual cosa hauria de tenir una experiència de grup en el millor sentit.

D'altra banda, no pot fallar. Jack Halberstam ha escrit sobre l'art queer de l'error, i encara que no he llegit el llibre, em sento plenament identificat amb el concepte. Si no vols viure a l'altura de l'heteronorma, ni a l'altura de la regla queer, a l'altura de cap normalitat, res pot fallar.

A. A.: Vull centrar-me en el que vostè ha dit de l'energia col·lectiva. Vaig començar amb el projecte d'AZ just abans de Pandèmia i em van preguntar si estaria disposat a canviar els plans inicials i a fer les coses en línia. La veritat és que acabava d'acabar la meva tesi doctoral, ell va ser el meu confinament de cinc anys, i volia fer les coses cara a cara. Malgrat fer menys coses, o d'una altra manera, per a mi era important estar cara a cara. Soc d'aquí, però he estat molts anys vivint fora, i aquest projecte públic em donava l'oportunitat de crear una comunitat de membres amb gent que es preocupa per les coses que a mi m'interessen. Em semblava imprescindible realitzar actes públics, encara que fossin a petita escala. L'acte de demà ja està ple, crec que vindran unes 50 persones, i la meva expectativa és aquesta, crear una certa energia i mantenir-la.

S. M-W: La gent és la clau. L'art ho fan els éssers humans, per als humans. En el món de l'art es presta una gran atenció als objectes, i això em sembla decebedor a vegades, sembla que els objectes són més importants que les persones de darrere d'ells. M'interessa molt la dimensió humana de l'art.

En aquest sentit, he dit moltes vegades que els meus materials de treball són cinc: relacions, comportament, pensaments, sentiments i emocions. Totes són coses invisibles, però aquesta és la gamma de les meves habilitats. Com a artista, cuido amb cura el tracte amb la gent, no sols en el món de l'art, sinó també en el dia a dia. Prefereixo, com a habilitat, fixar-me en el meu comportament que en el propi pintat.